La Santa Missa en la vida del cristià

La Santa Missa ens situa així davant els misteris primordials de la fe, perquè és la donació mateixa de la Trinitat a l’Església. Així s’entén que la Missa sigui el centre i l’arrel de la vida espiritual del cristià. És el fi de tots els sagraments.¹⁸ En la Missa s’encamina cap a la seva plenitud la vida de la gràcia, que fou dipositada en nosaltres pel Baptisme, i que creix, enfortida per la Confirmació. Quan participen de l’Eucaristia, escriu sant Ciril de Jerusalem, experimentem l’espiritualització deïficant de l’Esperit Sant, que no sols ens configura amb Crist, com s’esdevé en el Baptisme, sinó que ens cristifica enterament, i ens associa a la plenitud de Crist Jesús.¹⁹

L’efusió de l’Esperit Sant, en cristificar-nos, ens mena al propi reconeixement de fills de Déu. El Paràclit, que és caritat, ens ensenya de fondre tota la nostra vida amb aquesta virtut; i consummati in unum,²⁰ fets una sola cosa amb Crist, podem ésser entre els homes allò que sant Agustí afirma de l’Eucaristia: signe d’unitat, vincle de l’Amor.²¹

No descobreixo res de nou si dic que alguns cristians tenen una visió molt pobra de la Santa Missa, que per altres és un simple ritu exterior, si no és un convencionalisme social. I és que els nostres cors, mesquins, són capaços de viure rutinàriament la major donació de Déu als homes. En la Missa, en aquesta Missa que ara celebrem, hi intervé d’una manera especial, ho repeteixo, la Trinitat Santíssima. Això de correspondre a tant d’amor exigeix de nosaltres un lliurament total, de cor i d’ànima: escoltem el Bon Déu, li parlem, el veiem, l’assaborim. I quan no n’hi ha prou amb les paraules, cantem, animant la nostra llengua ―Pange lingua!― que proclami, en presència de tota la humanitat, les grandeses del Senyor.