Entrem així en el cànon, amb la confiança filial que anomena clementíssim el nostre Pare Déu. Li demanem per l’Església i per tothom en l’Església: pel Papa, per la nostra família, pels amics i companys. I el catòlic, amb cor universal, prega per tot el món, perquè no hi ha res que pugui restar exclòs del seu zel entusiasta. Per tal que la petició sigui acollida, fem present el nostre record i la nostra comunicació amb la gloriosa sempre Verge Maria i amb un grapat d’homes, que foren els primers que seguiren Crist i moriren per Ell.

Quam oblationem... S’acosta l’instant de la consagració. Ara, en la Missa, és Crist que actua altra vegada, a través del sacerdot: Això és el meu Cos. Aquest és el Calze de la meva Sang. Jesús està amb nosaltres! Amb la Transsubstanciació, es reitera la infinita follia divina, dictada per l’Amor. Quan avui aquest moment es repeteixi, que cadascun de nosaltres sàpiga dir al Senyor, sense remor de paraules, que res no podrà separar-nos d’Ell, que la seva disponibilitat ―inerme― de restar en les aparences, tan fràgils! del pa i del vi, ens ha convertit en esclaus voluntaris: presta meae menti de te vivere, et te illi semper dulce sapere,²⁴ feu que jo visqui sempre de Vós i que sempre assaboregi la dolcesa del vostre amor.

Més peticions: perquè els homes estem gairebé sempre inclinats a demanar: pels nostres germans difunts, per nosaltres mateixos. Aquí hi caben també totes les nostres infidelitats, les nostre misèries. La càrrega és molta, però Ell vol dur-la per nosaltres i amb nosaltres. S’acaba el cànon amb una altra invocació a la Trinitat Santíssima: per Ipsum, et cum Ipso, et in Ipso... per Crist, amb Crist i en Crist, Amor nostre, a Vós, Pare Totpoderós, en unitat de l’Esperit Sant, us sigui donat tot honor i tota glòria pels segles dels segles.