95

Aquesta setmana, que per tradició el poble cristià anomena santa, ens ofereix, una altra vegada, l’ocasió de considerar ―de reviure― els moments en què es consuma la vida de Jesús. Tot allò que al llarg d’aquests dies ens duen a la memòria les diverses manifestacions de la pietat, s’encamina certament devers la Resurrecció, que és el fonament de la nostra fe, com ho escriu Sant Pau.1 Tot i així, no vulguem recórrer aquest camí massa de pressa; no deixem caure en l’oblit quelcom molt senzill, que a vegades, qui sap, se’ns escapa: no podrem participar de la Resurrecció del Senyor, si no ens unim a la seva Passió i Mort.2 Per tal de poder acompanyar Crist en la seva glòria, al final de la Setmana Santa, primer cal penetrar en el seu holocaust, i sentir-nos una sola cosa amb Ell, mort dalt el Calvari.

El lliurament generós de Crist s’enfronta amb el pecat, aquesta realitat dura d’acceptar, però innegable: el mysterium iniquitatis, la inexplicable maldat de la criatura que s’alça, per supèrbia, contra Déu. La història és tan antiga com la Humanitat. Recordem la caiguda dels nostres primers pares: després, tota aquesta cadena de depravacions que posen fites al camí dels homes i, finalment, les nostres rebel·lies personals. No és fàcil de considerar la perversió que el pecat suposa, i comprendre tot el que ens diu la fe. Ens hem de fer càrrec, fins i tot en allò que és humà, que la magnitud de l’ofensa es mesura per la condició de l’ofès, per la seva vàlua personal, per la seva dignitat social, per les seves qualitats. I l’home ofèn Déu: la criatura renega el seu Creador.

Però Déu és Amor.3 L’abisme de malícia, que el pecat porta en si mateix, ha estat salvat per una Caritat infinita. Déu no abandona els homes. Els designis divins preveuen que, per a reparar les nostres faltes, per a restablir la unitat perduda, no bastaven els sacrificis de la Llei Antiga: era necessària l’oblació d’un Home que fos Déu. Podem afigurar-nos ―per acostar-nos com sigui a aquest misteri insondable― que la Trinitat Beatíssima es reuneix en consell, en la seva contínua relació íntima d’amor immens i, com a resultat d’aquesta decisió eterna, el Fill Unigènit de Déu Pare assumeix la nostra condició humana, es carrega les nostres misèries i els nostres dolors, per acabar cosit amb claus a una fusta.

Aquest foc, aquest desig de complir el decret salvador de Déu Pare, emplena tota la vida de Crist, des del seu mateix naixement a Betlem. Durant tots els tres anys que els deixebles convisqueren amb Ell, senten que repeteix incansablement que el seu aliment és fer la voluntat d’Aquell que l’envia.4 Fins que a mitja tarda del primer Divendres Sant, acabà la seva immolació. Inclinant el cap, va lliurar l’esperit.5 Amb aquests mots, l’apòstol Sant Joan ens descriu la mort de Crist: Jesús, sota el pes de la Creu amb totes les culpes dels homes, mor per la força i per la vilesa dels nostres pecats.

Meditem sobre el Senyor ferit de cap a peus per amor nostre. Amb una frase que s’acosta a la realitat, bé que no acaba de dir-ho tot, podem repetir amb un autor de fa segles: El cos de Jesús és un retaule de dolors. A la vista de Crist fet una desferra, convertit en un cos inert baixat de la Creu i confiat a la seva Mare; a la vista d’aquest Jesús destrossat, hom podria concloure que aquesta escena és la mostra més clara d’una derrota. ¿On són les masses que el seguien i el Regne l’adveniment del qual anunciava? Amb tot, no és cap derrota sinó una victòria: Ara es troba més a prop que mai del moment de la Resurrecció, de la manifestació de la glòria que ha conquerit amb la seva obediència.

Notes
1

Cfr. 1 Cor XV, 14.

2

Cfr. Rom VIII, 17.

3

1 Ioh IV, 8.

4

Cfr. Ioh IV, 34.

5

Ioh XIX, 30.

Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest punt en un altre idioma