Josemaría Escrivá Obras
97

Pensar en la mort de Crist es tradueix en una invitació a situar—nos amb absoluta sinceritat davant el nostre quefer ordinari, a prendre seriosament la fe que professem. La Setmana Santa, doncs, no pot ésser un parèntesi sagrat en el context d’una vida moguda solament per interessos humans: ha d’ésser una ocasió d’aprofundir en la pregonera de l’Amor de Déu, per poder, així, amb la paraula i amb les obres, mostrar—lo als homes.

Però el Senyor determina condicions. Hi ha una declaració seva, que ens conserva Sant Lluc, de la qual no es pot prescindir: Si algú dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la sena mare i la muller i els fills i els germans i germanes i, fins i tot, la pròpia vida, no pot ésser deixeble meu. Són termes durs. Certament, ni l’odiar o I’avorrir nostres no expressen bé el pensament original de Jesús. Sigui com sigui, les paraules del Senyor van ser fortes, ja que tampoc no es redueix a estimar menys, tal com a vegades algú ho interpreta temperadament, per assuaujar la frase. És tremenda aquesta expressió tan incisiva, no perquè impliqui una actitud negativa o despietada, ja que el Jesús que parla ara és el mateix que mana estimar els altres com l’ànima pròpia, i que dóna la vida pels homes: aquesta locució indica, simplement, que davant Déu no valen mitges tintes. Es podrien traduir les paraules de Crist per estimar més, estimar millor, més bé, per no estimar amb un amor de poc abast: hem d’estimar amb l’Amor de Déu.

D’això es tracta. Fixem—nos en l’ultima de les exigències de Jesús: et animam suam. La vida, l’ànima mateixa, és el que demana el Senyor. Si som vanitosos, si només ens preocupem de la nostra comoditat personal, si centrem l’existència dels altres i fins i tot la del món en nosaltres mateixos, no tenim dret a dir—nos cristians, a considerar—nos deixebles de Crist. Fa falta la donació d’un mateix amb obres i amb veritat, no tan sols amb la boca. L’amor a Déu ens invita a dur la creu a pols, a sentir també damunt nostre el pes de la humanitat sencera, i a complir, en les circumstàncies pròpies de l’estat i del treball de cadascú, els designis, clars i amorosos alhora, de la voluntat del Pare. En el passatge que comentem, Jesús continua: Qui no porta la seva creu i no segueix al meu darrere, no pot ser deixeble meu.

Acceptem sense por la voluntat de Déu, fem sense vacil·lacions el propòsit d’edificar tota la nostra vida d’acord amb allò que ens ensenya i exigeix la nostra fe. Estiguem segurs que trobarem lluita, sofriment i dolor, però si de debò posseïm la fe, no ens considerarem mai desgraciats: també amb penes i fins i tot amb calumnies, serem feliços amb una felicitat que ens impulsarà a estimar els altres per fer—los participar de la nostra alegria sobrenatural.

Anterior Mostra el capítol Següent