El cristià davant la Història humana

Ésser cristià no és cap títol de mera satisfacció personal: té un nom ―substància― de missió. Ja abans recordàvem que el Senyor invita tots els cristians a ésser sal i llum del món; tot fent-se ressò d’aquest mandat, i amb textos presos de l’Antic Testament, Sant Pere escriu unes paraules que els marquen molt clarament la comesa: Vosaltres sou un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable.¹⁴

Ésser cristià no és res d’accidental, és una divina realitat que s’insereix en les entranyes de la nostra vida, tot donant-nos una visió límpida i una voluntat decidida per a actuar com Déu ho vol. Així un hom aprèn que el pelegrinatge del cristià en el món s’ha de convertir en un servei continu prestat de maneres molt diverses, segons les circumstàncies personals, però sempre per amor a Déu i al proïsme. Ésser cristià és actuar sense pensar en les petites metes del prestigi o de l’ambició, ni en finalitats que puguin semblar més nobles, com ara la filantropia o la compassió davant les desgràcies alienes: és discórrer vers el terme últim i radical de l’amor que Jesucrist ha manifestat en morir per nosaltres.

A vegades es donen algunes actituds que són producte de no saber penetrar en aquest misteri de Jesús. Per exemple la mentalitat d’aquells que veuen el cristianisme com un conjunt de pràctiques o d’actes de pietat, sense percebre’n la relació amb les situacions de la vida corrent, amb la urgència d’atendre les necessitats dels altres i d’esforçar-se a posar remei a les injustícies.

Jo diria que qui té aquesta mentalitat no ha entès encara què significa que el Fill de Déu s’hagi encarnat, que hagi pres cos, ànima i veu d’home, que hagi participat en el nostre destí fins a experimentar l’esquinçament suprem de la mort. Tal vegada, sense voler-ho, hi ha algú que considera Crist com un estrany en l’ambient dels homes.

D’altres ―en canvi― tendeixen a afigurar-se que per a poder ésser humans, cal posar en sordina alguns aspectes centrals del dogma cristià, i actuen com si la vida d’oració, el tracte continu amb Déu, constituissin una fugida davant les pròpies responsabilitats i un abandó del món. Obliden que justament Jesús ens ha fet conèixer fins a quin punt cal dur l’amor i el servei. Només si miren d’entendre el secret de l’amor de Déu, d’aquest amor que arriba fins a la mort, serem capaços de donar-nos totalment als altres, sense deixar-nos vèncer per la dificultat o per la indiferència.