Els Fets dels Apòstols, quan narren els esdeveniments d’aquell dia de Pentecosta en què l’Esperit Sant davallà en forma de llengües de foc sobre els deixebles de Nostre Senyor, ens fan assistir a la gran manifestació del poder de Déu, amb el qual l’Església començà el seu camí entre les nacions. La victòria que Crist ―amb la seva obediència, amb la seva immolació a la Creu i amb la seva Resurrecció― havia obtingut sobre la mort i sobre el pecat, es revelà aleshores en tota la seva divina claredat.

Els deixebles, que ja eren testimonis de la glòria del Ressuscitat, van experimentar en si mateixos la força de l’Esperit Sant: les seves intel·ligències i els seus cors s’obriren a una llum nova. Havien seguit Crist i havien acollit amb fe les seves ensenyances, però no sempre encertaven a penetrar-ne del tot el sentit i calia que arribes l’Esperit de veritat, que els fes comprendre totes les coses.¹ Sabien que solament en Jesús podien trobar paraules de vida eterna, i estaven disposats a seguir-lo i a donar la vida per Ell, però eren febles, i quan arribà l’hora de la prova. fugiren i el deixaren tot sol. El dia de la Pentecosta, tot això ja ha passat: l’Esperit Sant, que és esperit de fortalesa, els ha fet forts, segurs, audaços. La paraula dels Apòstols ressona ferma i vibrant pels carrers i places de Jerusalem.

Els homes i les dones que, arribats de les regions més diverses, poblen aquells dies la ciutat, escolten meravellats. Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l’Àsia, la Frígia i la Pamfília, l’Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, í els vinguts de Roma, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu.² Aquests prodigis que tenien efecte davant els seus ulls, els menen a prestar atenció a la predicació apostòlica. El mateix Esperit Sant, que obrava en els deixebles del Senyor, també els va tocar els cors i els van dur cap a la fe.

Ens explica sant Lluc que un cop sant Pere hagué parlat proclamant la Resurrecció de Crist, molts dels qui el voltaven se’ls acostaven i demanaven: què hem de fer, germans? L’Apòstol els respongué: Penediu vos i que es faci batejar cada un de vosaltres en el nom de Jesucrist, per a remissió dels vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Aquell dia es van incorporar a l’Església, acaba dient-nos el text sagrat, prop de tres mil persones.³

La vinguda solemne de l’Esperit el dia de la Pentecosta no fou un esdeveniment aïllat. Amb prou feines hi ha una pàgina dels Fets dels Apòstols que no ens parli d’Ell i de l’acció per la qual guia, dirigeix i anima la vida i les obres de la primitiva comunitat cristiana: Ell és qui inspira la predicació de sant Pere,⁴ qui confirma en llur fe els deixebles,⁵ qui segella amb la seva presència la crida adreçada als gentils,⁶ qui envia Saule i Bernabé cap a terres llunyanes per obrir nous camins a l’ensenyança de Jesús.⁷ En un mot, la seva presència i la seva actuació ho dominen tot.