Santedat de l’amor humà

L’amor pur i net dels esposos és una realitat santa que jo, com a sacerdot, beneeixo amb totes dues mans. La tradició cristiana ha vist freqüentment, en la presència de Jesucrist a les noces de Canà, una confirmació del valor diví del Matrimoni: el nostre Salvador anà a les noces ―escriu sant Ciril d'Alexandria― per santificar el principi de la generació humana.⁵

El Matrimoni és un sagrament que, de dos cossos, en fa una sola carn; com ho diu amb forta expressió la teologia, són els mateixos cossos dels contraents la seva matèria. El Senyor santifica i beneeix l’amor del marit envers la muller i el de la muller envers el marit: ha disposat no sols la fusió de llurs ànimes, sinó també dels cossos. Cap cristià, cridat o no a la vida matrimonial, no pot desestimar-la.

El Creador ens ha donat la intel·ligència, que és com una guspira de l’enteniment diví que ens permet ―amb la lliure voluntat, un altre do de Déu― de conèixer i estimar; i ha posat en el nostre cos la possibilitat d’engendrar, que és com una participació del seu poder creador. Déu ha volgut servir-se de l’amor conjugal per portar noves criatures al món i acréixer el cos de la seva Església. El sexe no és cap realitat vergonyosa, sinó un present diví que s’ordena netament a la vida, a l’amor, a la fecunditat.

Aquest és el context, el rerafons en què se situa la doctrina cristiana sobre la sexualitat. La nostra fe no desconeix res de la bellesa del que és breu i generós; d’allò que és genuïnament humà, entre el que hi ha aquí baix. Ens ensenya que la regla de la nostra vida no ha de ser la recerca egoista del plaer, ja que tan sols la renúncia i el sacrifici condueixen al veritable amor: Déu ens ha estimat i ens invita a estimar-lo i a estimar els altres amb la veritat i l’autenticitat amb què Ell ens estima. Qui conserva la vida la perdrà; i qui la perdi per amor meu, tornarà a trobar-la, ha escrit sant Mateu en el seu Evangeli, amb frase que sembla paradoxal.⁶

Les persones que estan pendents d’elles mateixes, que actuen cercant per damunt de tot la pròpia satisfacció, posen en joc la seva salvació eterna, i ja ara mateix són inevitablement infelices i desgraciades. Només aquell que s’oblida d'ell mateix i es dóna a Déu i als altres ―també en el matrimoni―, pot ésser feliç a la terra, amb una felicitat que és preparació i avanç del cel.

Durant el nostre camí terrenal, el dolor és la pedra de toc de l’amor. En l’estat matrimonial, considerant les coses d’una manera descriptiva, podríem afirmar que hi ha anvers i revers. Per una banda, l’alegria de saber-se estimats, la il·lusió per edificar i tirar endavant una llar, l’amor conjugal, el consol de veure créixer els fills. Per l’altra, dolors i contrarietats, el transcurs del temps que consumeix els cossos i amenaça d’agrir els caràcters, l'aparent monotonia dels dies aparentment sempre iguals.

Tindria un pobre concepte del matrimoni i de l’afecte humà qui pensés que en topar amb aquestes dificultats, l’amor i la contentació s’acaben. És justament aleshores, quan els sentiments que animaven aquelles criatures revelen llur veritable naturalesa, que la donació i la tendresa arrelen i es manifesten amb un afecte autèntic i profund, més poderós que la mort.⁷