Josemaría Escrivá Obras
17

Per començar, vull recordar-vos les paraules que ens proposa Sant Cebrià: L’Església universal se’ns presenta com un poble que obté la seva unitat a partir de la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. No us estranyi, per això, que en aquesta festa de la Santíssima Trinitat la homilia pugui tractar de l’Església; perquè l’Església s’arrela en el misteri fonamental de la nostra fe catòlica: el de Déu u en essència i tri per les persones.

L’Església centrada en la Trinitat: així l’han vista sempre els Pares. Mireu com en són de clares les paraules de Sant Agustí: Déu, doncs, habita en el seu temple; no solament l’Esperit Sant, sinó també el Pare i el Fill… Per tant, la santa Església és el temple de Déu, això és, de tota la Trinitat.

Quan el proper diumenge ens reunim de nou, ens aturarem sobre un altre dels aspectes meravellosos de la Santa Església; aquestes notes que d’aquí a un moment recitarem en el Credo, després de cantar la nostra fe en el Pare, en el Fill i en l'Esperit Sant. Et in Spiritum Sanctum, diem. I, tot seguit, et unam, sanctam, catholicam et apostolicam Ecclesiam, confessem que hi ha una sola Església, Santa, Catòlica i Apostòlica.

Tots els qui han estimat de veritat l’Església han sabut posar en relació aquestes quatre notes amb el més inefable misteri de la nostra santa religió: la Trinitat Beatíssima. Nosaltres creiem en l’Església de Déu, Una, Santa, Catòlica i Apostòlica, en la qual rebem la doctrina; coneixem el Pare, el Fill i l’Esperit Sant i som batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.


18

Cal que meditem sovint, per tal que no se’ns en vagi del cap, que l’Església és un misteri gran, profund. No pot ser mai abastat en aquesta terra. Si la raó provés d’explicar-lo per ella mateixa, veuria únicament una reunió de gent que acompleixen determinats preceptes, que pensen de manera semblant. Però això no seria la Santa Església.

En la Santa Església els catòlics trobem la nostra fe, les nostres normes de conducta, la nostra oració, el sentit de la fraternitat, la comunió amb tots els germans que ja desaparegueren i es purifiquen al Purgatori —l’Església purgant—, o amb els qui ja gaudeixen de la visió beatífica, estimant eternament el Déu tres vegades Sant —Església triomfant—. És l’Església que roman aquí i, alhora, transcendeix la història. L’Església que nasqué sota el mantell de Santa Maria i continua —a la terra i en el cel— lloant-la com a Mare.

Mantinguem-nos ferms en el caràcter sobrenatural de l’Església; confessem-lo, a crits si cal, perquè en aquests moments són molts els qui —físicament a dins de l’Església, i fins i tot a dalt— s’han oblidat d’aquestes veritats capitals i pretenen proposar una imatge de l’Església que no és Santa, que no és Una, que no pot ser Apostòlica perquè no es recolza en la roca de Pere, que no és Catòlica perquè està solcada de particularismes il·legítims, de capricis d’homes.

No és pas res de nou. Des que Jesucrist Nostre Senyor fundà la Santa Església, aquesta Mare nostra ha patit una persecució constant. Tal vegada en altres èpoques les agressions s’organitzaven obertament; ara, molt sovint, es tracta d’una persecució encoberta. Avui, com ahir, se segueix combatent l’Església.

Us repetiré una vegada més que, ni per temperament ni per hàbit, sóc pessimista. ¿Com es pot ser pessimista, si Nostre Senyor ha promès que romandrà amb nosaltres fins a la fi dels segles? L’efusió de l’Esperit Sant plasmà, en la reunió dels deixebles al Cenacle, la primera manifestació pública de l’Església.

El nostre Pare Déu —aquest Pare amorós, que té cura de nosaltres com la nineta dels seus ulls, tal i com recull l’Escriptura amb expressió gràfica a fi que ho comprenguem— no para de santificar, per l’Esperit Sant, l’Església fundada pel seu Fill estimadíssim. Però l’Església viu actualment dies difícils: són anys de gran desconcert per a les ànimes. La remor de la confusió s’alça pertot arreu, i tots els errors que s’han esdevingut en el decurs dels segles reneixen amb estrall.


19

Fe. Necessitem fe. Si es mira amb ulls de fe, es descobreix que l’Església porta en si mateixa i difon al seu entorn la seva pròpia apologia. Qui la contempla, qui l’estudia amb ulls d’amor a la veritat, ha de reconèixer que ella, independentment dels homes que la componen i de les modalitats pràctiques amb què es presenta, duu en ella mateixa un missatge de llum universal i únic, alliberador i necessari, diví.

Quan sentim veus d’heretgia —perquè són això, no m’han agradat mai els eufemismes—, quan observem que s’ataca impunement la santedat del matrimoni, i la del sacerdoci; la concepció immaculada de la Nostra Mare Santa Maria i la seva virginitat perpètua, amb tota la resta de privilegis i excel·lències amb què Déu l’ornà; el miracle perenne de la presència real de Jesucrist en la Sagrada Eucaristia, el primat de Pere, la mateixa Resurrecció de Nostre Senyor, ¿com no hem de sentir tota l’ànima plena de tristesa? Però tingueu confiança: la Santa Església és incorruptible. L’Església trontollarà si el seu fonament trontolla, però, ¿podrà trontollar Crist? Mentre Crist no trontolli, l’Església no s’afeblirà mai per mai fins a la fi dels temps.


20

Com que en Crist hi ha dues naturaleses —la humana i la divina—, així, analògicament, podem referir-nos a l’existència d’un element humà i d’un element diví en l’Església. A ningú no li passa per alt l’evidència d’aquesta part humana. L’Església, en aquest món, està formada d’homes i per a homes, i dir homes és parlar de la llibertat, de la possibilitat de grandeses i de mesquineses, d’heroismes i de claudicacions.

Si admetéssim només aquesta part humana de l’Església, no la comprendríem mai, perquè no hauríem arribat a la porta del misteri. La Sagrada Escriptura empra molts termes —trets de l’experiència terrenal— per tal d’aplicar-los al Regne de Déu i a la seva presència entre nosaltres, a l’Església. La compara a la pleta, al ramat, a la casa, a la llavor, a la vinya, al camp en què Déu planta i edifica. Però ressalta una expressió que és compendi de tot: l’Església és el Cos de Crist.

I així el mateix Crist donà a alguns d’ésser apòstols; a d’altres, profetes; a d’altres, evangelistes; a d’altres, pastors i doctors, a fi de treballar en la preparació dels sants en les funcions del seu ministeri, en l’edificació del Cos de Crist. Sant Pau també escriu que nosaltres, tots plegats, som un sol cos en Crist, i cada un en particular som membres els uns dels altres. Que n’és de lluminosa la nostra fe! Tots som en Crist, perquè Ell és el cap del cos de l’Església.


21

És la fe que han confessat sempre els cristians. Escolteu amb mi aquestes paraules de Sant Agustí: des d’aleshores el Crist total està format pel cap i el cos, veritat que no dubto que coneixeu bé. El cap és el nostre mateix Salvador, que patí sota Ponç Pilat i ara, després que ressuscità d’entre els morts, seu a la dreta del Pare. I el seu cos és l’Església. No pas aquesta o aquella església, sinó la que es troba estesa arreu del món. Ni és tampoc solament la que existeix entre els homes actuals, atès que també hi pertanyen els qui visqueren abans que nosaltres i els que han d’existir després, fins a la fi del món. Ja que tota l’Església, formada per la reunió dels fidels perquè tots els fidels són membres de Crist, posseeix Crist per cap, el qual governa el seu cos des del Cel. I, tot i que aquest Cap es trobi fora de la vista del cos, això no obstant, hi està unit per l’amor.


22

Ara comprendreu per què no es pot separar l’Església visible de l’Església invisible. L’Església és, alhora, cos místic i cos jurídic. Pel fet mateix de que és cos, l’Església es distingeix amb els ulls, ensenyà Lleó XIII. En el cos visible de l’Església —en el capteniment dels homes que la componen aquí a la terra— apareixen misèries, dubtes, traïcions. Però aquí no s’esgota pas l’Església, ni es confon amb aquestes conductes errades; en canvi, no manquen, aquí i ara, generositats, afirmacions heroiques, vides de santedat que no fan soroll, que es consumeixen amb alegria al servei dels germans en la fe i de totes les ànimes.

Considereu a més que, si les claudicacions ultrapassessin numèricament les valenties, encara restaria aquesta realitat mística —clara, innegable, tot i que no la podem percebre amb els sentits— que és el Cos de Crist, el mateix Senyor Nostre, l’acció de l’Esperit Sant, la presència amorosa del Pare.

L’Església és, per tant, inseparablement humana i divina. És una societat divina pel seu origen, sobrenatural pel seu fi i pels mitjans que de manera pròxima s’ordenen a aquest fi; però, pel fet de compondre’s d’homes, és una comunitat humana. Viu i actua en el món, però el seu fi i la seva força no rauen a la terra, sinó al Cel.

Errarien greument els qui intentessin separar una Església carismàtica —que seria la veritablement fundada per Crist— d’una altra jurídica o institucional, la qual seria obra dels homes i simple efecte de contingències històriques. Només hi ha una Església. Crist fundà una sola Església: visible i invisible, amb un cos jeràrquic i organitzat, amb una estructura fonamental de dret diví, i una íntima vida sobrenatural que l’anima, sosté i vivifica.

I no és possible deixar de recordar que, quan el Senyor instituí la seva Església, no la va concebre ni la va formar de manera que abastés una pluralitat de comunitats semblants en el seu gènere, però distintes, i no pas lligades per aquells vincles que fan indivisible i única l’Església…I així, quan Jesucrist parlà d’aquest Místic edifici, només recorda una Església la qual anomena seva: edificaré la meva Església (Mt 16, 18). Qualsevol altra que s’imagini fora d’aquesta, no havent estat fundada per Ell, no pot ser la seva veritable Església.

Fe, repeteixo; augmentem la nostra fe; demanant-la a la Trinitat Beatíssima, la festivitat de la qual celebrem avui. Podrà succeir tot, menys que el Déu tres vegades Sant abandoni la seva Esposa.


23

Sant Pau, en el primer capítol de la Carta als Efesis, afirma que el misteri de Déu, anunciat per Crist, es realitza a l’Església. Déu Pare tot ho ha sotmès sota els peus de Crist, i a Ell, que està per damunt de tot, l’ha donat com a cap a l’Església, que és el seu cos, la plenitud d’aquell qui és plenitud total de tot. El misteri de Déu és en la plenitud dels temps, reunir totes les coses en Crist, tant les del cel com les de la terra.

Un misteri insondable, de pura gratuïtat d’amor, ens elegí en Ell abans de la creació del món, per ésser sants i immaculats a la seva presència, per la caritat. L’Amor de Déu no té límits: el mateix Sant Pau anuncia que el Nostre Salvador vol que tots els homes se salvin i arribin a reconèixer la veritat.

Aquest, i no pas d’altre, és el fi de l’Església: la salvació de les ànimes, una a una. Per això el Pare envià el Fill, i així us envio jo a Vosaltres. D’aquí ve el manament de fer conèixer la doctrina i de batejar, a fi que en l’ànima habiti, per la gràcia, la Trinitat Beatíssima: m’ha estat donat tot poder al cel i a la terra. Aneu, doncs, convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot el que us he manat. I jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

Són les paraules senzilles i sublims del final de l’Evangeli de Sant Mateu: aquí hi ha assenyalada l’obligació de predicar les veritats de fe, la urgència de la vida sacramental, la promesa de la contínua assistència de Crist a la seva Església. No s’és fidel al Senyor si es desatenen aquestes realitats sobrenaturals: la instrucció en la fe i en la moral cristianes, la pràctica dels sagraments. Amb aquest mandat Crist funda la seva Església. Tota la resta és cosa secundària.


24

No podem oblidar que l’Església és molt més que un camí de salvació: és l’únic camí. I això no ho han pas inventat els homes, ho ha disposat Crist: el qui creurà i serà batejat, se salvarà; però el qui no creurà, es condemnarà. Per això s’afirma que l’Església és necessària, amb necessitat de mitjà, per a salvar-se. Ja en el segle II escrivia Orígenes: si algú vol salvar-se, que vingui a aquesta casa, per tal que pugui aconseguir-ho…Que ningú s’enganyi a si mateix: fora d’aquesta casa, això és, fora de l’Església, ningú no se salva. I Sant Cebrià: si algú s’hagués escapat (del diluvi) fora de l’arca de Noé, aleshores admetríem que qui abandona l’Església pot escapar de la condemna.

Extra Ecclesiam, nulla salus. És l’avís continuat dels Pares: fora de l’Església Catòlica es pot trobar de tot —admet Sant Agustí—, menys la salvació. Es pot tenir honor, es poden tenir sagraments, es pot cantar «al·leluia», es pot respondre «amén», es pot sostenir l’Evangeli, es pot tenir fe en el Pare, en el Fill i en l’Esperit Sant, i predicar-la; però, si no és en l’Església Catòlica, mai no es pot trobar la salvació.

Això no obstant, com es planyia fa poc més de vint anys Pius XII, alguns redueixen a una fórmula vana la necessitat de pertànyer a l’Església veritable per a assolir la salvació eterna. Aquest dogma de fe integra la base de l’activitat corredemptora de l’Església, és el fonament de la greu responsabilitat apostòlica dels cristians. Entre els manaments explícits de Crist es determina categòricament el d’incorporar-nos al seu Cos Místic pel Baptisme. Y el nostre Salvador no solament va donar el manament que tots entressin a l’Església, sinó que establí també que l’Església fos mitjà de salvació, sense el qual ningú no pot arribar al regne de la glòria celestial.

És de fe que qui no pertany a l’Església, no se salva; i que qui no es bateja, no ingressa a l’Església. La justificació, després de la promulgació de l’Evangeli, no pot verificar-se sense el rentament de la regeneració o el seu desig, estableix el Concili de Trento.


25

Aquesta és una contínua exigència de l’Església, que si —per una part— posa en la nostra ànima l’agulló del zel apostòlic, per l’altra palesa també clarament la misericòrdia infinita de Déu amb les criatures. Vegeu com ho explica Sant Tomàs: el sagrament del baptisme pot mancar de dues maneres. D’una, quan no es rebé ni de fet ni amb el desig; és el cas de qui ni es batejà ni vol batejar-se. Aquesta actitud, en els qui tenen ús de raó, implica menyspreu del sagrament. I en conseqüència, aquells a qui d’aquesta manera els manca el baptisme, no poden entrar al Regne del cel: ja que ni sacramentalment ni espiritualment s’incorporen a Crist, i únicament d’Ell prové la salvació. Altrament, a una persona li pot faltar el sagrament del baptisme, però no pas el seu desig: com és el cas d’aquell que, desitjant batejar-se, la mort el sorprèn abans de rebre el sagrament. A aquell qui li esdevingui això, pot salvar-se, tot i sense el baptisme actual, pel sol desig del sagrament, desig que prové de la fe que obra per la caritat, per la qual Déu, que no va pas lligar el seu poder als sagraments visibles, santifica interiorment l’home.

Tot i ser completament gratuïta, no deguda a ningú per cap títol —i encara menys, després del pecat—, Déu Nostre Senyor no refusa a ningú la felicitat eterna i sobrenatural: la seva generositat és infinita. És cosa notòria que aquells qui pateixen ignorància invencible respecte de la nostra santíssima religió, que guarden curosament la llei natural i els seus preceptes, esculpits per Déu en els cors de tothom, i estan disposats a obeir Déu i duen una vida honesta i recta, poden assolir l’eterna felicitat, per l’acció operant de la llum divina i de la gràcia. Només Déu sap el que succeeix en el cor de cada home, i Ell no tracta pas les ànimes en massa, sinó d’una a una. A ningú no correspon judicar en aquesta terra sobre la salvació o condemna eternes en un cas concret.


26

Però no oblidem que la consciència pot deformar-se culpablement, endurir-se en el pecat i resistir l’acció salvadora de Déu. D’aquí ve la necessitat de predicar la doctrina de Crist, les veritats de fe i les normes morals; i d’aquí ve també la necessitat dels Sagraments, instituïts tots per Jesucrist com a causes instrumentals de la seva gràcia i remeis per a les misèries consegüents al nostre estat de naturalesa caiguda. De tot això se’n dedueix, a més, que convé acudir sovint a la Penitència i a la Comunió Eucarística.

Queda, per tant, ben concretada la tremenda responsabilitat de tothom en l’Església i especialment dels pastors, amb els consells de Sant Pau: et conjuro, a la presència de Déu i de Crist Jesús, que ha de judicar els vius i els morts, i en nom de la seva manifestació i del seu regne: predica la paraula, insisteix oportunament i importunament, reprèn, amenaça, exhorta, amb molta paciència i doctrina. Perquè vindrà un temps que no suportaran més el sa magisteri, sinó que, segons els propis desigs, aplegaran un munt de mestres per la pruïja d’escoltar; apartaran l’orella de la veritat i es decantaran a les faules.


27

Jo no sabria pas dir quantes vegades s’han acomplert aquestes paraules profètiques de l’Apòstol. Però només un cec deixaria de veure com actualment s’estan verificant gairebé al peu de la lletra. Es rebutja la doctrina dels manaments de la Llei de Déu i de l’Església, es tergiversa el contingut de les benaurances posant-lo en clau politicosocial: i qui s’esforça per ser humil, mansuet, net de cor, és tractat com un ignorant o un atàvic sostenidor de coses passades. No se suporta el jou de la castedat, i s’inventen mil maneres de burlar els preceptes divins de Crist.

Hi ha un símptoma que els engloba tots: l’intent de canviar els fins sobrenaturals de l’Església. Per justícia, alguns no entenen ja la vida de santedat, sinó una lluita política determinada, més o menys tenyida de marxisme, que és inconciliable amb la fe cristiana. Per alliberament, no admeten la lluita personal per fugir del pecat, sinó una tasca humana, que pot ser noble i justa en si mateixa, però que no té cap sentit per al cristià, si entranya una desvirtuació de l’única cosa que és necessària, la salvació eterna de les ànimes, d’una a una.


28

Com una ceguesa que prové d’apartar-se de Déu —aquest poble m’honra amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi—, es fabrica una imatge de l’Església, que no guarda cap mena de relació amb la que fundà Crist. Fins el Sant Sagrament de l’Altar —la renovació del Sacrifici del Calvari— és profanat, o reduït a un mer símbol de la que anomenen comunió dels homes entre si. ¡Què seria de les ànimes, si Nostre Senyor no hagués lliurat per nosaltres fins la última gota de la seva preciosa Sang! ¿Com és possible que es menystingui aquest miracle perpetu de la presència real de Crist en el Sagrari? S’ha quedat perquè que el tractem; perquè l’adorem, perquè, penyora de la glòria esdevenidora, ens decidim a seguir les seves petjades.

Aquests temps són temps de prova i hem de demanar al Senyor, amb un clam que no cessi, que els escurci, que miri amb misericòrdia la seva Església, i concedeixi altra vegada la llum sobrenatural a les ànimes dels pastors i a les de tots els fidels. L’Església no ha pas d’entestar-se a plaure els homes, atès que els homes —ni sols, ni en comunitat— no donaran mai la salvació eterna: qui salva és Déu.


29

Avui cal repetir, en veu molt alta, aquelles paraules de sant Pere davant dels personatges importants de Jerusalem: Aquest Jesús és la pedra rebutjada per vosaltres, els constructors, que ha acabat al cim del carener. I en ningú més no hi ha la salvació, ja que no hi ha cap altre nom sota el cel, donat als homes, en el qual puguem salvar-nos.

Així parlava el primer Papa, la roca damunt la qual Crist edificà la seva Església, endut per la seva filial devoció al Senyor i per la seva sol·licitud envers el petit ramat que li havia estat confiat. D’ell i dels altres Apòstols, aprengueren els primers cristians a estimar entranyablement l’Església.

¿Heu vist, en canvi, amb quina poca pietat es parla cada dia de la nostra Santa Mare Església? Com conhorta llegir, en els antics Pares, aquestes floretes d’amor abrandat a l’Església de Crist! Estimem el Senyor, Déu Nostre; estimem la seva Església, escriu Sant Agustí. A Ell, com a un pare; a Ella, com a una mare. Que ningú no digui: «sí, encara vaig als ídols, consulto els esperitats i els fetillers, però no deixo l’Església de Déu, sóc catòlic». Romaneu adherits a la Mare, però ofeneu el Pare. Un altre diu, poc més o menys: «Déu no ho permeti: jo no consulto els fetillers, no interpel·lo els esperitats, no practico endevinacions sacrílegues, no vaig a adorar els dimonis, no serveixo els déus de pedra, però sóc del partit de Donat» ¿De què serveix no ofendre el Pare si Ell venjarà la Mare, a la qual ofeneu?. I sant Cebrià havia declarat breument: no pot tenir Déu com a Pare, qui no té l’Església com a Mare.

En aquests moments molts es neguen a escoltar la veritable doctrina sobre la Santa Mare Església. Aquests volen reinventar la institució, amb la bogeria d’implantar en el Cos Místic de Crist una democràcia a l’estil de la que es concep en la societat civil o, més ben dit, a l’estil de la que es pretén que es promogui: tots iguals en tot. I no es convencen que, per institució divina, l’Església està constituïda pel Papa, amb els bisbes, els preveres, els diaques i els laics, els seglars. Això ho ha volgut Jesús.


30

L’Església, per voluntat divina, és una institució jeràrquica. Societat amb òrgans jeràrquics, l’anomena el Concili Vaticà II, on els ministres tenen potestat sagrada. La jerarquia no solament és compatible amb la llibertat, sinó que està al servei de la llibertat dels fills de Déu.

El terme democràcia no té sentit en l’Església, la qual —insisteixo— és jeràrquica per voluntat divina. Però jerarquia significa govern sant i orde sagrat, i de cap manera arbitrarietat humana o despotisme infrahumà. En l’Església, el Senyor disposà un orde jeràrquic, que no ha pas de transformar-se en tirania: perquè la mateixa autoritat és un servei, com ho és l’obediència.

A l’Església hi ha igualtat: un cop batejats, tots som iguals, perquè som fills del mateix Déu, el Nostre Pare. Pel fet de ser cristians, no existeix cap diferència entre el Papa i el darrer que s’incorpora a l’Església. Però aquesta igualtat radical no entranya pas la possibilitat de canviar la constitució de l’Església, en allò que ha estat establert per Crist. Per expressa voluntat divina tenim una diversitat de funcions, que també comporta una capacitació diversa, un caràcter indeleble conferit pel Sagrament de l’Orde als ministres sagrats. Al vèrtex d’aquesta ordenació hi ha el successor de Pere i amb ell i sota d’ell, tots els bisbes: amb la seva triple missió de santificar, de governar i d’ensenyar.


31

Permeteu-me aquesta insistència porfidiosa, però les veritats de fe i de moral no es determinen pas per majoria de vots: componen el dipòsit —depositum fidei lliurat per Jesucrist a tots els fidels i confiat, en la seva exposició i ensenyament autoritzat, al Magisteri de l’Església.

Seria un error pensar que, atès que els homes han adquirit tal vegada més consciència dels lligams de solidaritat que els uneixen mútuament, s’hagi de modificar la constitució de l’Església, a fi de posar-la d’acord amb els temps. Els temps no són dels homes, siguin o no eclesiàstics; els temps són de Déu, que és el Senyor de la història. I l’Església pot donar la salvació a les ànimes, només si roman fidel a Crist en la seva constitució, en els seus dogmes, en la seva moral.

Rebutgem, per tant, el pensament que l’Església —oblidant el sermó de la muntanya— cerca la felicitat humana a la terra, perquè sabem que la seva única tasca consisteix a dur les ànimes a la glòria eterna del paradís; refusem qualsevol solució naturalista, que no estimi el paper primordial de la gràcia divina; rebutgem les opinions materialistes que tracten de fer perdre la importància als valors espirituals en la vida de l’home; refusem de la mateixa manera les teories secularitzants, que pretenen identificar els fins de l’Església de Déu amb els dels estats terrenals: confonent-ne l’essència, les institucions, l’activitat, amb característiques semblants a les de la societat temporal.


32

Recordeu les consideracions de Sant Pau que hem llegit a l’Epístola: oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i de la ciència de Déu! Que en són d’inescrutables les seves decisions, i d’inexplorables els seus camins! ¿Qui ha conegut mai el pensament del Senyor? ¿O qui ha estat mai conseller seu? O bé ¿qui li ha donat primer, perquè n’hagi de ser retribuït? Perquè d’Ell, per Ell i per a Ell són totes les coses. A Ell la glòria pels segles. Amén. A la llum de les paraules de Déu, ¡que petits s’esdevenen els designis humans quan proven d’alterar allò que Nostre Senyor ha establert!

Però no us haig pas d’amagar que ara es comprova, per tot arreu, una estranya capacitat de l’home: no aconseguint res contra Déu, ara es rabeja contra els altres esdevenint un paorós instrument del mal, ocasió i inductor de pecat, sembrador d’aquesta confusió que emmena a cometre accions intrínsecament dolentes, presentant-les com a bones.

Tothora n’hi ha hagut, d’ignorància; però en aquests moments la ignorància més brutal en matèria de fe i de moral es disfressa, a vegades, amb noms altisonants aparentment teològics. Per això, el mandat de Crist als seus Apòstols —ho acabem d’escoltar a l’Evangeli— adquireix, si és possible, una actualitat urgent: Aneu, doncs, convertiu tots els pobles. No ens en podem pas desentendre, no ens podem pas plegar de braços, no podem pas tancar-nos en nosaltres mateixos. Acudim a lluitar, per Déu, en una gran batalla de pau, de serenor, de doctrina.


33

Hem de ser comprensius, cobrir-ho tot amb el mantell entranyable de la caritat. Una caritat que ens refermi en la fe, augmenti la nostra esperança i ens enforteixi, per tal de dir ben alt que l’Església no és pas aquesta imatge que alguns proposen. L’Església és de Déu, i pretén un sol fi: la salvació de les ànimes. Apropem-nos al Senyor, parlem amb Ell cara a cara en l’oració, demanem-li perdó per les nostres misèries personals i reparem pels nostres pecats i pels dels altres homes, els quals, tal vegada —en aquest clima de confusió—, no encerten a advertir amb quanta gravetat estan ofenent Déu.

A la Santa Missa, aquest diumenge, en la renovació incruenta del sacrifici cruent del Calvari, Jesús s’immolarà —Sacerdot i Víctima— pels pecats dels homes. Que no el deixem tot sol, que brolli en el nostre pit un desig ardent d’estar amb Ell, al peu de la Creu; que creixi el nostre clamor al Pare, Déu misericordiós, per tal que retorni la pau al món, la pau a l’Església, la pau a les consciències.

Si ens captenim així, trobarem —al costat de la creu— Maria Santíssima, Mare de Déu i Mare nostra. Agafats de la seva beneïda mà arribarem a Jesús i, per Ell, al Pare, en l’Esperit Sant.


Anterior Següent