10

L’Església no és pas un partit polític, ni una ideologia social, ni una organització mundial de concòrdia o de progrés material, bo i reconeixent la noblesa d’aquestes i d’altres activitats. L’Església ha desenvolupat sempre i desenvolupa una immensa tasca a benefici dels necessitats, dels qui sofreixen, de tots aquells que pateixen d’alguna manera les conseqüències de l’únic mal de veritat, que és el pecat. I a tothom —a tots els qui pateixen qualsevol forma de pobresa, i als qui pensen gaudir de la plenitud dels béns de la terra— l’Església ve a confirmar una sola cosa essencial, definitiva: que el nostre destí és etern i sobrenatural, que només en Jesucrist ens salvem per a sempre, i que només en Ell assolirem ja d’alguna manera en aquesta vida la pau i la felicitat veritables.

Demaneu ara amb mi a Déu Nostre Senyor que els catòlics no oblidem mai aquestes veritats, i que ens decidim a posar-les en pràctica. A l’Església Catòlica no li cal el vistiplau dels homes, perquè és obra de Déu.

Ens mostrarem catòlics pels fruits de santedat que donem, perquè la santedat no admet fronteres ni és patrimoni de cap particularisme humà. Ens mostrarem catòlics si resem, si procurem adreçar-nos a Déu contínuament, si ens esforcem sempre i en tot per ser justos —en el més ampli abast del terme justícia, emprat en aquests temps no pas rarament amb un matís materialista i erroni—, si estimem i defensem la llibertat personal dels altres homes.

Us recordo també un altre signe clar de la catolicitat de l’Església: la fidel conservació i administració dels Sagraments tal i com foren instituïts per Jesucrist, sense tergiversacions humanes ni intents dolents de condicionar-los psicològicament o sociològica. Perquè ningú no pot determinar allò que està sota la potestat d’un altre, sinó només allò que està dins del seu poder. I com que la santificació de l’home resta sota la potestat del Déu santificant, no li correspon a l’home d’establir, segons el seu parer, quines coses l’han de santificar, sinó que això ha de ser determinat per institució divina. Aquells intents de treure universalitat a l’essència dels Sagraments potser tindrien justificació si es tractés només de signes, de símbols, que operessin per lleis naturals de comprensió i d’enteniment. Però els Sagraments de la Nova Llei són alhora causes i signes. Per això s’ensenya comunament que causen allò que signifiquen. D’aquí ve que conservin perfectament la raó de Sagrament en tant que s’ordenen a quelcom de sagrat, no solament a manera de signe, sinó també com a causes.

Aquest punt en un altre idioma