Aquesta Església Catòlica és romana. Jo assaboreixo aquesta paraula: romana! Em sento romà, perquè romà vol dir universal, catòlic; perquè em porta a estimar amb tendresa el Papa, il dolce Cristo in terra, tal i com li agradava repetir Santa Caterina de Sena, a qui tinc per una amiga estimadíssima.

Des d’aquest centre catòlic romà —subratllà Pau VI en el discurs de clausura del Concili Vaticà II— ningú no és, en teoria, inabastable; tothom pot i ha de ser abastat. Per a l’Església Catòlica ningú no resulta estrany, ningú no és exclòs, ningú no es considerat llunyà. Venero amb totes les meves forces la Roma de Pere i de Pau, amarada per la sang dels màrtirs, centre d’on tanta gent ha sortit per tal de propagar arreu del món la paraula salvadora de Crist. Ser romà no entranya pas cap mostra de particularisme, sinó d’ecumenisme autèntic: suposa el desig d’eixamplar el cor, d’obrir-lo a tothom amb els afanys redemptors de Crist, el qual cerca tothom i acull tothom, perquè ha estimat primer tothom.

Sant Ambròs escriu unes paraules breus, que componen un cant de goig: on és Pere, allà és l’Església; i on és l’Església no hi regna la mort, sinó la vida eterna. Perquè on són Pere i l’Església, hi és Crist; i Ell és la salvació, l’únic camí.