Nostre Senyor fundà la seva Església sobre la feblesa —però també damunt la fidelitat— d’uns homes, els Apòstols, als quals promet l’assistència constant de l’Esperit Sant. Llegim altra vegada el text conegut, que és sempre nou i actual: M’ha estat donat tot el poder al Cel i a la terra. Aneu, doncs, convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, ensenyant-los a observar tot el que us he manat. I jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.

La predicació de l’Evangeli no sorgeix pas a Palestina per la iniciativa personal d’uns quants enfervorits. Què podien fer els Apòstols? No comptaven per a res en el seu temps; no eren ni rics, ni cultes, ni herois a la manera humana. Jesús col·loca damunt les espatlles d’aquest grapat de deixebles una tasca immensa, divina. No m'heu escollit pas vosaltres a mi, sinó jo a vosaltres, i us he destinat perquè aneu i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, i qualsevol cosa que demaneu al Pare en nom meu, us la doni.

A través de dos mil anys d’història, en l’Església es conserva la successió apostòlica. Els bisbes, declara el Concili de Trento, han succeït en el lloc als Apòstols i estan posats, com diu el mateix Apòstol (Pau), per l’Esperit Sant per a regir l’Església de Déu (Ac XX, 28). I, entre els Apòstols, el mateix Crist féu de Simó objecte d’una elecció especial: tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Jo, però, he pregat per tu, afegeix també, perquè no defalleixi la teva fe; i tu, un cop convertit, confirma els teus germans.

Pere es trasllada a Roma i hi fixa la seu del primat, del Vicari de Crist. Per això, a Roma és on s’adverteix millor la successió apostòlica; i per això és anomenada la seu apostòlica per antonomàsia. El Concili Vaticà I ha proclamat, amb paraules d’un Concili anterior, el de Florència, que tots els fidels de Crist han de creure que la Santa Seu Apostòlica i el Romà Pontífex posseeixen el primat sobre tot l’orbe, i que el mateix Pontífex Romà és successor del benaurat Pere, príncep dels Apòstols, i veritable vicari de Jesucrist, i cap de tota l’Església, i pare i mestre de tots els cristians; i que a ell li fou lliurada per Nostre Senyor Jesucrist, en la persona del benaurat Pere, plena potestat de pasturar, regir i governar l’Església universal.