Josemaría Escrivá Obras
13

La suprema potestat del Pontífex Romà, i la seva infal·libilitat quan parla ex cathedra, no són pas una invenció humana: es basen en l’explícita voluntat fundacional de Crist. Quin poc sentit que té, aleshores, enfrontar el govern del Papa amb el dels bisbes, o fer minvar la validesa del Magisteri pontifici segons el consentiment dels fidels! Res de més aliè que l’equilibri de poders; no ens serveixen els esquemes humans, per atractius o funcionals que siguin. A l’Església, ningú no gaudeix per si mateix de potestat absoluta, en tant que home; a l’Església, no hi ha altre cap que Crist; i Crist ha volgut constituir un Vicari seu —el Pontífex Romà— per a la seva Esposa pelegrina en aquesta terra.

L’Església és Apostòlica per constitució: la que veritablement és i s’anomena Catòlica ha de brillar juntament per la prerrogativa de la unitat, la santedat i la successió apostòlica. Així, l’Església és Una, amb unitat aclarida i perfecta de tota la terra i de totes les nacions, amb aquella unitat de la qual n’és principi, arrel i origen indefectible la suprema autoritat i més excel·lent primacia del benaurat Pere, príncep dels Apòstols, i dels seus successors en la seu romana. I no existeix cap altra Església Catòlica tret de la que, edificada sobre l’únic Pere, s’alça per la unitat de la fe i per la caritat en un sol cos connex i compacte.

Contribuïm a fer més evident aquesta apostolicitat, als ulls de tothom, manifestant amb exquisida fidelitat la unió amb el Papa, que és unió amb Pere. L’amor al Pontífex Romà ha de ser en nosaltres una passió formosa, perquè en ell veiem Crist. Si tractem el Senyor en l’oració, caminarem amb l’esguard net que ens permetrà de distingir, també en els esdeveniments que sovint no comprenem o bé que ens produeixen plor o dolor, l’acció de l’Esperit Sant.

Anterior Mostra el capítol Següent