L’Església ens santifica després d’entrar en el seu si pel Baptisme. Tot just nascuts a la vida natural, ja podem acollir-nos a la gràcia santificadora. La fe d’un, encara més, la fe de tota l’Església, beneficia l’infant per l’acció de l’Esperit Sant, que dóna unitat a l’Església i comunica els béns de l’un a l’altre. És una meravella aquesta maternitat sobrenatural de l’Església, que li confereix l’Esperit Sant. La regeneració espiritual, que s’opera pel Baptisme, és semblant, d’alguna manera, al naixement corporal: així com els infants que es troben en el si de la seva mare no s’alimenten per si mateixos, sinó que es nodreixen del manteniment de la mare; així també els petitons que no tenen ús de raó i estan com infants en el si de la seva Mare l’Església, per l’acció de l’Església i no pas per si mateixos reben la salvació.

Ressalta amb tota la seva grandesa el poder sacerdotal de l’Església, que procedeix directament de Crist. Crist és la font de tot sacerdoci: ja que el sacerdot legal era com la seva figura; però el sacerdot de la Nova Llei obra en la persona de Crist, d’acord amb el que es diu a 2 C 2, 10: atès que el que jo perdono, si perdono, per amor vostre ho perdono en la persona de Crist.

La mediació salvadora entre Déu i els homes es perpetua en l’Església per mitjà del sagrament de l’Orde, el qual capacita —pel caràcter i la gràcia consegüents— per obrar com a ministres de Jesucrist a favor de totes les ànimes. Que un pugui realitzar un acte que un altre no pot, no prové de diversitat en la bondat o en la malícia, sinó de la potestat adquirida, que un posseeix i un altre no. Per això, com que el laic no rep la potestat de consagrar, no pot operar la consagració, qualsevulla que sigui la seva bondat personal.