Josemaría Escrivá Obras
14

L’Església ens santifica després d’entrar en el seu si pel Baptisme. Tot just nascuts a la vida natural, ja podem acollir-nos a la gràcia santificadora. La fe d’un, encara més, la fe de tota l’Església, beneficia l’infant per l’acció de l’Esperit Sant, que dóna unitat a l’Església i comunica els béns de l’un a l’altre. És una meravella aquesta maternitat sobrenatural de l’Església, que li confereix l’Esperit Sant. La regeneració espiritual, que s’opera pel Baptisme, és semblant, d’alguna manera, al naixement corporal: així com els infants que es troben en el si de la seva mare no s’alimenten per si mateixos, sinó que es nodreixen del manteniment de la mare; així també els petitons que no tenen ús de raó i estan com infants en el si de la seva Mare l’Església, per l’acció de l’Església i no pas per si mateixos reben la salvació.

Ressalta amb tota la seva grandesa el poder sacerdotal de l’Església, que procedeix directament de Crist. Crist és la font de tot sacerdoci: ja que el sacerdot legal era com la seva figura; però el sacerdot de la Nova Llei obra en la persona de Crist, d’acord amb el que es diu a 2 C 2, 10: atès que el que jo perdono, si perdono, per amor vostre ho perdono en la persona de Crist.

La mediació salvadora entre Déu i els homes es perpetua en l’Església per mitjà del sagrament de l’Orde, el qual capacita —pel caràcter i la gràcia consegüents— per obrar com a ministres de Jesucrist a favor de totes les ànimes. Que un pugui realitzar un acte que un altre no pot, no prové de diversitat en la bondat o en la malícia, sinó de la potestat adquirida, que un posseeix i un altre no. Per això, com que el laic no rep la potestat de consagrar, no pot operar la consagració, qualsevulla que sigui la seva bondat personal.

Anterior Mostra el capítol Següent