Estem contemplant el misteri de l’Església Una, Santa, Catòlica, Apostòlica. És hora de preguntar-nos: ¿comparteixo amb Crist el seu afany d’ànimes? ¿Demano per aquesta Església, de la qual formo part i en la qual he de dur a terme una missió específica, que cap altre no pot realitzar per mi? Estar a l’Església ja és molt: però no n’hi ha pas prou. Hem de ser Església, perquè la nostra Mare no se’ns ha de fer mai estranya, forastera, aliena als nostres pensaments més pregons.

Acabem aquí aquestes consideracions sobre les notes de l’Església. Amb l’ajut del Senyor, hauran quedat impreses en la nostra ànima i ens confirmarem en un criteri clar, segur, diví, per tal d’acudir més a aquesta Mare Santa, que ens ha dut a la vida de la gràcia i ens nodreix un dia i un altre dia amb sol·licitud inesgotable.

Si alguna vegada sentiu paraules o crits d’ofensa per a l’Església, manifesteu, amb humanitat i amb caritat, a aquests desamorosos, que no es pot pas maltractar una Mare d’aquesta manera. Ara l’escometen impunement, perquè el seu regne, que és el del seu Mestre i Fundador, no és d’aquest món. Mentre el blat gemegui enmig de la palla, mentre les espigues sospirin enmig del jull, mentre els vasos de misericòrdia es lamentin enmig dels de la ira, mentre el lliri plori entre les espines, no mancaran mai enemics que diguin: ¿quan morirà i s’esborrarà el seu nom? És a dir: veieu que arribarà el temps en què desapareguin i ja no hi haurà més cristians… Però mentre diuen això, ells es moren sense remei. I l’Església roman viva.

Passi el que passi, Crist no abandonarà mai per mai la seva Esposa. L’Església triomfant és amb Ell, a la dreta del Pare. I des d’allí ens criden els nostres germans cristians, que glorifiquen Déu per aquesta realitat que nosaltres tot just albirem en la clara penombra de la fe: l’Església Una, Santa, Catòlica i Apostòlica.