Fe. Necessitem fe. Si es mira amb ulls de fe, es descobreix que l’Església porta en si mateixa i difon al seu entorn la seva pròpia apologia. Qui la contempla, qui l’estudia amb ulls d’amor a la veritat, ha de reconèixer que ella, independentment dels homes que la componen i de les modalitats pràctiques amb què es presenta, duu en ella mateixa un missatge de llum universal i únic, alliberador i necessari, diví.

Quan sentim veus d’heretgia —perquè són això, no m’han agradat mai els eufemismes—, quan observem que s’ataca impunement la santedat del matrimoni, i la del sacerdoci; la concepció immaculada de la Nostra Mare Santa Maria i la seva virginitat perpètua, amb tota la resta de privilegis i excel·lències amb què Déu l’ornà; el miracle perenne de la presència real de Jesucrist en la Sagrada Eucaristia, el primat de Pere, la mateixa Resurrecció de Nostre Senyor, ¿com no hem de sentir tota l’ànima plena de tristesa? Però tingueu confiança: la Santa Església és incorruptible. L’Església trontollarà si el seu fonament trontolla, però, ¿podrà trontollar Crist? Mentre Crist no trontolli, l’Església no s’afeblirà mai per mai fins a la fi dels temps.