Josemaría Escrivá Obras
2

Però, ¿què és l’Església?, ¿on és l’Església? Molts cristians, atordits i desorientats, no reben resposta segura a aquestes preguntes, i tal vegada arriben a pensar que aquelles que el Magisteri ha formulat durant segles —i que els bons catecismes proposaven amb essencial precisió i senzillesa— ja han quedat superades i han de ser substituïdes per altres de noves. Una sèrie de fets i d’entrebancs semblen haver-se reunit per tal d’enfosquir el rostre nítid de l’Església. Els uns sostenen: l’Església és aquí, en l’afany per acomodar-se a allò que anomenen temps moderns. D’altres clamen: l’Església no és altra cosa que l’ànsia de solidaritat dels homes; hem de canviar-la d’acord amb les circumstàncies actuals.

Van errats. L’Església, avui, és la mateixa que fundà Crist, i no pot ser una altra. Els Apòstols i llurs successors són vicaris de Déu per al règim de l’Església, fonamentada en la fe i en els Sagraments de la fe. I així com no els és lícit d’establir una altra Església, tampoc no poden transmetre una altra fe ni instituir uns altres Sagraments; sinó que pels Sagraments que brollaren del costat de Crist clavat a la Creu, ha estat construïda l’Església. L’Església ha de ser reconeguda per aquelles quatre notes, que s’expressen en la confessió de fe d’un dels primers Concilis, com la recitem en el Credo de la Missa: Una sola Església, Santa, Catòlica i Apostòlica. Aquestes són les propietats essencials de l’Església, que deriven de la seva naturalesa, tal i com la volgué Crist. I, perquè són essencials, són també notes, signes que la distingeixen de qualsevol altre tipus de reunió humana, encara que també s’hi senti pronunciar el nom de Crist.

Fa una mica més d’un segle, el Papa Pius IX resumia breument aquesta ensenyança tradicional: la veritable Església de Crist es constitueix i reconeix, per autoritat divina, en les quatre notes que en el Símbol afirmem que s’han de creure; i cadascuna d’aquestes notes està unida de tal manera amb la resta que no pot ser separada de les altres. D’aquí ve que la que veritablement és i s’anomena Catòlica ha de brillar conjuntament per la prerrogativa de la unitat, de la santedat i de la successió apostòlica. És —insisteixo— l’ensenyament tradicional de l’Església, que ha repetit novament —tot i que en aquests darrers anys alguns ho obliden, enduts per un fals ecumenisme— el Concili Vaticà II: És aquesta l’única Església de Crist: la que professem en el Símbol Una, Santa, Catòlica i Apostòlica. La que el nostre Salvador un cop ressuscitat encomanà a Pere de pasturar-la, va confiar-la a Pere i als altres Apòstols perquè la difonguessin i governessin, i va erigir-la en columna i fonament de la veritat eterna.



Anterior Mostra el capítol Següent