Com que en Crist hi ha dues naturaleses —la humana i la divina—, així, analògicament, podem referir-nos a l’existència d’un element humà i d’un element diví en l’Església. A ningú no li passa per alt l’evidència d’aquesta part humana. L’Església, en aquest món, està formada d’homes i per a homes, i dir homes és parlar de la llibertat, de la possibilitat de grandeses i de mesquineses, d’heroismes i de claudicacions.

Si admetéssim només aquesta part humana de l’Església, no la comprendríem mai, perquè no hauríem arribat a la porta del misteri. La Sagrada Escriptura empra molts termes —trets de l’experiència terrenal— per tal d’aplicar-los al Regne de Déu i a la seva presència entre nosaltres, a l’Església. La compara a la pleta, al ramat, a la casa, a la llavor, a la vinya, al camp en què Déu planta i edifica. Però ressalta una expressió que és compendi de tot: l’Església és el Cos de Crist.

I així el mateix Crist donà a alguns d’ésser apòstols; a d’altres, profetes; a d’altres, evangelistes; a d’altres, pastors i doctors, a fi de treballar en la preparació dels sants en les funcions del seu ministeri, en l’edificació del Cos de Crist. Sant Pau també escriu que nosaltres, tots plegats, som un sol cos en Crist, i cada un en particular som membres els uns dels altres. Que n’és de lluminosa la nostra fe! Tots som en Crist, perquè Ell és el cap del cos de l’Església.