Aquesta és una contínua exigència de l’Església, que si —per una part— posa en la nostra ànima l’agulló del zel apostòlic, per l’altra palesa també clarament la misericòrdia infinita de Déu amb les criatures. Vegeu com ho explica Sant Tomàs: el sagrament del baptisme pot mancar de dues maneres. D’una, quan no es rebé ni de fet ni amb el desig; és el cas de qui ni es batejà ni vol batejar-se. Aquesta actitud, en els qui tenen ús de raó, implica menyspreu del sagrament. I en conseqüència, aquells a qui d’aquesta manera els manca el baptisme, no poden entrar al Regne del cel: ja que ni sacramentalment ni espiritualment s’incorporen a Crist, i únicament d’Ell prové la salvació. Altrament, a una persona li pot faltar el sagrament del baptisme, però no pas el seu desig: com és el cas d’aquell que, desitjant batejar-se, la mort el sorprèn abans de rebre el sagrament. A aquell qui li esdevingui això, pot salvar-se, tot i sense el baptisme actual, pel sol desig del sagrament, desig que prové de la fe que obra per la caritat, per la qual Déu, que no va pas lligar el seu poder als sagraments visibles, santifica interiorment l’home.

Tot i ser completament gratuïta, no deguda a ningú per cap títol —i encara menys, després del pecat—, Déu Nostre Senyor no refusa a ningú la felicitat eterna i sobrenatural: la seva generositat és infinita. És cosa notòria que aquells qui pateixen ignorància invencible respecte de la nostra santíssima religió, que guarden curosament la llei natural i els seus preceptes, esculpits per Déu en els cors de tothom, i estan disposats a obeir Déu i duen una vida honesta i recta, poden assolir l’eterna felicitat, per l’acció operant de la llum divina i de la gràcia. Només Déu sap el que succeeix en el cor de cada home, i Ell no tracta pas les ànimes en massa, sinó d’una a una. A ningú no correspon judicar en aquesta terra sobre la salvació o condemna eternes en un cas concret.