Com una ceguesa que prové d’apartar-se de Déu —aquest poble m’honra amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi—, es fabrica una imatge de l’Església, que no guarda cap mena de relació amb la que fundà Crist. Fins el Sant Sagrament de l’Altar —la renovació del Sacrifici del Calvari— és profanat, o reduït a un mer símbol de la que anomenen comunió dels homes entre si. ¡Què seria de les ànimes, si Nostre Senyor no hagués lliurat per nosaltres fins la última gota de la seva preciosa Sang! ¿Com és possible que es menystingui aquest miracle perpetu de la presència real de Crist en el Sagrari? S’ha quedat perquè que el tractem; perquè l’adorem, perquè, penyora de la glòria esdevenidora, ens decidim a seguir les seves petjades.

Aquests temps són temps de prova i hem de demanar al Senyor, amb un clam que no cessi, que els escurci, que miri amb misericòrdia la seva Església, i concedeixi altra vegada la llum sobrenatural a les ànimes dels pastors i a les de tots els fidels. L’Església no ha pas d’entestar-se a plaure els homes, atès que els homes —ni sols, ni en comunitat— no donaran mai la salvació eterna: qui salva és Déu.