Probablement, de tantes questions temporals i humanes hi entenen més que molts seglars. Però, des que són clergues, callen amb alegria aquesta competència, per tal de seguir enfortint-se amb oració continuada, per a parlar només de Déu, a fi de predicar l’Evangeli i administrar els Sagraments. Aquesta és, si pot expressar-se així, la seva nova tasca professional, a la qual dediquen totes les hores del dia, que sempre resultaran poques: perquè cal estudiar constantment la ciència de Déu, orientar espiritualment tantes ànimes, oir moltes confessions, predicar incansablement i resar molt, molt, amb el cor sempre posat al Sagrari, on hi és realment present Ell, que ens ha triat per a ser seus en un meravellós lliurament curull de joia, encara que vinguin contradiccions, que no manquen a cap criatura.

Totes aquestes consideracions poden augmentar, com us deia, els motius d’estranyesa. Alguns continuaran potser preguntant-se: ¿per què aquesta renúncia a tantes coses bones i netes de la terra, a tenir una ocupació professional més o menys lluïda, a influir cristianament amb l’exemple en la societat des de l’àmbit de la cultura profana, de l’ensenyament, de l’economia, de qualsevol altra activitat ciutadana?

D’altres recordaran com avui, en no pocs indrets, serpenteja una notable desorientació respecte de la figura del sacerdot; es xerra que cal cercar la seva identitat i es posa en dubte el significat que, en les circumstàncies actuals, aplega aquest lliurar-se a Déu en el sacerdoci. Finalment, també podrà sorprendre que, en una època en la qual poquegen les vocacions sacerdotals, en neixin entre cristians que ja havien resolt —gràcies a una tasca personal exigent— els problemes de col·locació i de feina en el món.