Comprenc aquesta estranyesa, però no seria sincer si assegurés que la comparteixo. Aquests homes que, lliurement, perquè els dóna la gana —i aquesta és una raó molt sobrenatural—, abracen el sacerdoci, saben que no fan cap renúncia, en el sentit en el qual ordinàriament s’empra aquesta paraula. Ja es dedicaven —per la seva vocació a l’Opus Dei— al servei de l’Església i de totes les ànimes, amb una vocació plena, divina, que els duia a santificar el treball ordinari, a santificar-se en aquest treball i a procurar, amb ocasió d’aquesta feina professional, la santificació dels altres.

Com tots els cristians, els socis de l’Opus Dei, sacerdots o seglars, tothora cristians corrents, s’inclouen entre els destinataris d’aquestes paraules de Sant Pere: vosaltres sou un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable; vosaltres que en altre temps no éreu poble, i ara sou poble de Déu; vosaltres que no havíeu assolit misericòrdia, i ara heu assolit misericòrdia.

Una i la mateixa és la condició de fidels cristians, en els sacerdots i en els seglars, perquè Déu Nostre Senyor ens ha cridat a tots a la plenitud de la caritat, a la santedat: Beneït sigui Déu, Pare de Nostre Senyor Jesucrist, que ens beneí amb tota mena de benediccions espirituals a dalt del Cel, en Crist, d’acord amb l’elecció que en Ell féu de nosaltres abans de la creació del món, per tal de ser sants i immaculats a la seva presència.

No hi ha santedat de segona categoria: o existeix una lluita constant per estar en gràcia de Déu i ser conformes a Crist, el nostre Model, o desertem d’aquests combats divins. A tothom convida el Senyor, per tal que cadascú se santifiqui en el seu propi estat. A l’Opus Dei aquesta passió per la santedat —a desgrat de les errades i misèries individuals— no troba cap diferència en el fet de ser sacerdot o seglar; i, altrament, els sacerdots són només una petitíssima part, comparats amb la totalitat dels socis.

No es tracta, per tant, de cap renúncia, si es mira amb ulls de fe, quan s’arriba al sacerdoci; i arribar al sacerdoci no vol pas dir tampoc un coronament de la vocació a l’Opus Dei. La santedat no depèn pas de l’estat —solter, casat, vidu, sacerdot—, sinó de la personal correspondència a la gràcia, que a tots se’ns concedeix, per tal d’aprendre a allunyar de nosaltres les obres de les tenebres i per a revestir-nos de les armes de la llum: de la serenor, de la pau, del servei sacrificat i joiós a tota la humanitat.