Un sacerdot que viu d’aquesta manera la Santa Missa —adorant, expiant, impetrant, donant gràcies, identificant-se amb Crist—, i que ensenya els altres a fer del Sacrifici de l’Altar el centre i l’arrel de la vida del cristià, demostrarà realment la grandesa incomparable de la seva vocació, aquest caràcter amb el qual està segellat, que no perdrà per tota l’eternitat.

Sé que em compreneu quan us afirmo que, al costat d’un sacerdot així, s’hagi de considerar un fracàs —humà i cristià— el capteniment d’alguns que es comporten com si haguessin de demanar excuses pel fet de ser ministres de Déu. És una dissort, perquè els duu a abandonar el ministeri, a mimetitzar-se de seglar, a cercar una segona ocupació que de mica en mica suplanta la que es pròpia per vocació i per missió. Sovint, en fugir de la tasca de tenir cura espiritual de les ànimes, tendeixen a substituir-la per una intervenció en camps propis dels seglars —en les iniciatives socials, en la política—, apareixent aleshores aquest fenomen del clericalisme, que és la patologia de la veritable missió sacerdotal.