Ara comprendrem millor com la unitat de l’Església porta a la santedat, i com un dels aspectes capitals de la seva santedat és aquesta unitat centrada en el misteri del Déu U i Tri: Un sol cos i un sol esperit, així hem estat cridats a una mateixa esperança de la vostra vocació; un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme; un sol Déu i Pare de tots, que és damunt de tots, i ho governa tot i habita en tots nosaltres.

Santedat no vol pas dir exactament cap altra cosa que no sigui unió amb Déu; com més intimitat amb el Senyor, més santedat. L’Església ha estat volguda i fundada per Crist, que compleix així la voluntat del Pare; l’Esposa del Fill està assistida per l’Esperit Sant. L’Església és l’obra de la Trinitat Santíssima; és Santa i Mare, la Nostra Santa Mare Església. Podem admirar en l’Església una perfecció que anomenaríem original i una altra final, escatològica. A totes dues es refereix Sant Pau en l’Epístola als Efesis: Crist va estimar la seva Església i se sacrificà a si mateix per Ella, a fi de santificar-la, purificant-la amb el bany d’aigua, acompanyat de la paraula, i presentar-se a Si mateix l’Església gloriosa, sense màcula ni arruga o res de semblant, sinó santa i immaculada.

La santedat original i constitutiva de l’Església pot quedar velada —però mai destruïda, perquè és indefectible: les portes de l’infern no la dominaran—, pot quedar encoberta als ulls humans, deia, en certs moments de foscor gairebé col·lectiva. Però Sant Pere aplica als cristians el títol de gens sancta, poble sant. I per tal com són membres d’un poble sant, tots els fidels han rebut aquesta vocació a la santedat, i han d’esforçar-se per correspondre a la gràcia i ser personalment sants. A tot el llarg de la història, també en l’actualitat, hi ha hagut molts catòlics que s’han santificat efectivament: joves i vells, solters i casats, sacerdots i laics, homes i dones.

S’esdevé, però, que la santedat personal de tants fidels —abans i ara— no és pas quelcom d’aparatós. Sovint no reconeixem la gent comuna, corrent i santa que treballa i conviu enmig nostre. Davant la mirada terrenal, es destaquen més el pecat i les manques de fidelitat: són més cridaners.