Josemaría Escrivá Obras
6

Gens sancta, poble sant, compost per criatures amb misèries: aquesta aparent contradicció marca un aspecte del misteri de l’Església. L’Església, que és divina, és també humana, perquè està formada per homes i els homes tenim defectes: omnes homines terra et cinis, tots som pols i cendra.

Nostre Senyor Jesucrist, que fundà l’Església Santa, espera que els membres d’aquest poble s’afanyin contínuament a adquirir la santedat. No tothom respon amb lleialtat a la seva crida. I en l’Esposa de Crist es palesen, alhora, la meravella del camí de salvació i les misèries dels qui el travessen.

El Diví Redemptor disposà que la comunitat fundada per Ell fos una societat perfecta en el seu gènere i dotada de tots els elements jurídics i socials, per tal de perpetuar en aquest món l’obra de la Redempció… Si en l’Església es descobreix quelcom que argüeixi la feblesa de la nostra condició humana, no s’ha d’atribuir a la seva constitució jurídica, sinó més aviat a la deplorable inclinació dels individus envers el mal; inclinació que el seu Diví Fundador permet fins i tot en els més alts membres del Cos Místic, a fi que es posi a prova la virtut de les ovelles i dels pastors, i perquè en tots augmentin els mèrits de la fe cristiana.

Aquesta és ara la realitat de l’Església, aquí. Per això, resulta compatible la santedat de l’Esposa de Crist amb l’existència en el seu si de persones amb defectes. Crist no va pas excloure els pecadors de la societat per Ell fundada. Si, per tant, alguns membres pateixen malalties espirituals, no pas per això ha de minvar el nostre amor a l’Església; ans al contrari, ha d’acréixer la nostra pietat envers els seus membres.

Anterior Mostra el capítol Següent