Fecunditat

Correspon a l'amor diví sent fidel, molt fidel!; i, com a conseqüència d'aquesta fidelitat, porta l'Amor rebut a d'altres persones, perquè també gaudeixin de l'encontre amb Déu.

Senyor meu Jesús: fes que senti, que secundi de tal manera la teva gràcia, que buidi el meu cor…, perquè l'omplis Tu, el meu Amic, el meu Germà, el meu Rei, el meu Déu, el meu Amor!

Si no mostres —amb la teva oració, el teu sacrifici, la teva acció— una constant preocupació d'apostolat, és senyal evident que et manca felicitat i que ha d'augmentar la teva fidelitat.

—Qui té la felicitat, el bé, procura donar-lo als altres.

Quan trepitgis de debò el teu propi jo i visquis per als altres, llavors seràs instrument apte en les mans de Déu.

Ell ha cridat —crida— els seus deixebles, i els mana: ut eatis! —aneu a buscar tothom.

Decideix-te a encendre el món —tu pots— en amors nets, per fer contenta la humanitat sencera, apropant-la de veritat a Déu.

In modico fidelis! —fidel en allò que és poc… —La teva labor, fill meu, no és solament salvar ànimes, sinó santificar-les, dia a dia, donant a cada instant —fins als que aparentment són vulgars— vibració d'eternitat.

No es pot separar la llavor de la doctrina de la llavor de la pietat.

La teva tasca de sembrador de doctrina podrà evitar els microbis que la facin ineficaç, només si ets piadós.

Així com la immensa maquinària de dotzenes de fàbriques s'atura, resta sense força, quan el corrent elèctric s'interromp, també l'apostolat deixa de ser fecund sense l'oració i la mortificació, que mouen el Cor Sacratíssim de Crist.

Si ets fidel als impulsos de la gràcia, donaràs bons fruits: fruits duradors per a la glòria de Déu.

—Ser sant comporta ser eficaç, encara que el sant no toqui ni vegi l'eficàcia.

La rectitud d'intenció és buscar «només i en tot» la glòria de Déu.

L'apostolat —manifestació evident de vida espiritual— és aquell aleteig constant que fa sobrenaturalitzar cada detall —gran o petit— de la jornada, per l'amor a Déu que es posa en tot.

Sempre portava, com a punt dels llibres que li servien de lectura, una tira de paper amb aquest lema, escrit amb caràcters amples i enèrgics: Ure igne Sancti Spiritus! —semblava que, en comptes d'escriure, gravava: ¡crema amb el foc de l'Esperit Sant!

Esculpit en la teva ànima i encès en la teva boca i calat en les teves obres, cristià, voldria deixar jo aquest foc diví.

Procura ser un infant amb sant desvergonyiment, que «sap» que el seu Pare Déu li mana sempre el que és millor.

Per això, quan li manca fins i tot allò que sembla més necessari, no s'amoïna; i, ple de pau, diu: em queda i tinc l'Esperit Sant.

Para'm esment a la teva oració diària per aquesta intenció: que tots els catòlics siguem fidels, que ens decidim a lluitar per ser sants.

—És lògic!, ¿què haurem de desitjar per als qui estimem, per als qui estan lligats a nosaltres amb el fort lligam de la fe?

Quan em diuen que hi ha persones lliurades a Déu que ja no s'apliquen fervorosament a la santedat, penso que això —si tingués algun fonament cert— conduirà al gran fracàs de les seves vides.

Qui sunt isti, qui ut nubes volant, et quasi columbae ad fenestras suas? —¿qui són aquests que volen com núvols, com els coloms cap als seus nius?, pregunta el Profeta. I comenta un autor: «els núvols tenen l'origen en el mar i en els rius, i després d'una circulació o cursa més o menys llarga, retornen a la seva font».

I t'afegeixo: això has de ser tu: núvol que fecundi el món, fent-li viure vida de Crist… Aquestes aigües divines banyaran —xopant-les— les entranyes de la terra; i, en lloc de fer-se brutes, es filtraran en travessar tanta impuresa, i faran rajar fonts puríssimes, que després es faran rierols i rius immensos per sadollar la set de la humanitat. —En acabat, retira't al teu Refugi, al teu Mar immens, al teu Déu, sabent que aniran madurant més fruits, amb el regatge sobrenatural del teu apostolat, amb la fecunditat de les aigües de Déu, que duraran fins a la fi dels temps.

Nen: ofereix-li també les penes i els dolors dels altres.

Penes?, ¿contradiccions per aquell succés o l'altre?… ¿No veus que ho vol el teu Pare-Déu…, i Ell és bo…, i Ell t'estima —¡a tu sol!— més que totes les mares del món juntes poden estimar els seus fills?

Examina amb sinceritat com segueixes el Mestre. Mira si t'has entregat d'una manera oficial i seca, amb una fe que no té vibració; si no hi ha humilitat, ni sacrifici, ni obres en les teves jornades; si no hi ha en tu res més que façana i no estàs pel detall de cada instant…, en un mot, si et falta Amor.

Si és així, no et pot estranyar la teva ineficàcia. ¡Reacciona de seguida, agafat a la mà de Santa Maria!

Quan tinguis alguna necessitat, alguna contradicció —petita o gran—, invoca el teu Àngel de la Guarda, perquè la resolgui amb Jesús o et faci el servei de què es tracti en cada cas.

Déu està ficat al centre de la teva ànima, de la meva, i en la de tots els homes en gràcia. I hi és per a alguna cosa: perquè tinguem més sal, i perquè obtinguem molta llum, i perquè sapiguem repartir aquests dons de Déu, cadascú des del seu lloc.

I com podrem repartir aquests dons de Déu? Amb humilitat, amb pietat, ben units a la nostra Mare l'Església.

—Et recordes de la vinya i de les sarments? Quina fecunditat la de la sarment unida a la vinya! Quins raïms tan ufanosos! ¡I quina esterilitat la de la sarment separada, que s’asseca i perd la vida!

Jesús, que el meu pobre cor s'empleni de l'oceà del teu Amor, amb unes onades tals que netegin i expulsin de mi tota la meva misèria… aboca les aigües puríssimes i ardents del teu Cor en el meu, fins que, satisfet el meu deler d'estimar-te, no podent retenir més afectes de diví incendi, esclati —morir d'Amor!—, i salti aquell Amor teu, en cascades vivificadores i irresistibles i fecundíssimes, cap a altres cors que vibrin, pel contacte d'aquestes aigües, amb vibracions de Fe i de Caritat.

Viu la Santa Missa!

—T'ajudarà aquella consideració que es feia un sacerdot enamorat: ¿és possible, Déu meu, participar en la Santa Missa i no ser sant?

—I continuava: ¡em quedaré ficat cada dia, complint un propòsit antic, en la Ferida del Costat del meu Senyor!

—Anima't!

Quant de bé i quant de mal pots fer!

—Bé, si ets humil i et saps donar amb alegria i amb esperit de sacrifici; bé, per a tu i per als teus germans els homes, per a l'Església, per aquesta Mare bona.

—I quant de mal, si et guies per la teva supèrbia.

¡No te m'aburgesis, perquè —si estàs aburgesat— fas nosa, esdevens un pes mort per a l'apostolat, i sobretot un motiu de dolor per al Cor de Crist!

No deixis de fer apostolat, no abandonis el teu esforç per treballar de la millor manera possible, no descuris la vida de pietat.

—La resta, la farà Déu.

De tant en tant, en les ànimes cal fer com amb el foc de la llar: s'hi fica un atiador de ferro, i es remou, per treure l'escòria, que és allò que més brilla i la causa que s'apagui el foc de l'amor de Déu.

Anirem a Jesús, al Tabernacle, a conèixer-lo, a digerir la seva doctrina, per lliurar aquell aliment a les ànimes.

Quan tinguis el Senyor al teu pit i tastis els deliris del seu Amor, promet-li que t'esforçaràs per canviar el rumb de la teva vida en tot allò que calgui, a fi de portar-lo a la multitud, que no el coneix, que va buida d'ideals; que, malauradament, camina animalitzada.

«On hi ha caritat i amor, allí hi és Déu», canta l'himne litúrgic. I així va poder anotar aquella ànima: «és un tresor gran i meravellós aquest amor fraternal, que no es queda només en un consol —necessari moltes vegades—, sinó que transmet la seguretat de tenir Déu a prop, i es manifesta per la caritat dels qui ens volten i amb els qui ens volten».

Fuig de l’espectacle!: que la teva vida la conegui Déu, perquè la santedat passa desapercebuda, tot i que plena d'eficàcia.

Mira de prestar la teva ajuda sense que se n'adonin, sense que t'alabin, sense que ningú no et vegi…, per tal que, passant ocult, com la sal, assaonis els ambients on et mous; i contribueixis a aconseguir que tot sigui —pel teu sentit cristià— natural, amable i gustós.

A fi que aquest món nostre avanci per un camí cristià —l'únic que val la pena—, hem de viure una lleial amistat amb els homes, basada en una prèvia lleial amistat amb Déu.

M'has sentit parlar moltes vegades de l'apostolat ad fidem.

No he canviat d'opinió: ¡quin camp de treball tan meravellós que ens espera arreu del món, amb els qui no coneixen la vertadera fe i, tot i això, són nobles, generosos i alegres!

Sovint, em vénen ganes de cridar a l'orella de tantes i de tants que, a l'oficina i a la botiga, al diari i a la tribuna, a l'escola, al taller i a les mines i al camp, emparats per la vida interior i per la Comunió dels Sants, han de ser portadors de Déu en tots els ambients, segons aquell ensenyament de l'Apòstol: «glorifiqueu Déu amb la vostra vida i porteu-lo sempre amb vosaltres».

Els qui tenim la veritat de Crist en el cor hem de ficar aquesta veritat al cor, al cap i a la vida dels altres. No fer-ho seria comoditat, tàctica falsa.

Pensa-ho novament: a tu, ¿et demanà permís Crist per ficar-se en la teva ànima? —Et va deixar la llibertat de seguir-lo, però et buscà Ell, perquè va voler.

Amb obres de servei, podem preparar al Senyor un triomf més gran que el de la seva entrada a Jerusalem… Perquè no es repetiran les escenes de Judes, ni la de l'Hort de les Oliveres, ni aquella nit fosca… ¡Aconseguirem que s'abrandi el món en les flames del foc que vingué a portar a la terra…! I la llum de la Veritat —el nostre Jesús— il·luminarà les intel·ligències en un dia sense fi.

No te m'espantis!: tu, per cristià, tens el dret i el deure de provocar, en les ànimes, la crisi saludable perquè visquin de cara a Déu.

Prega per tot el món, pels homes de totes les races i de totes les llengües, i de totes les creences; pels homes que tenen una idea vaga de la religió, i pels que no coneixen la fe.

—I aquest afany d'ànimes, que és prova fidel i clara que estimem Jesús, farà que Jesús vingui.

En sentir parlar de labors d'ànimes a terres llunyanes, ¡com els brillaven els ulls! Feia la impressió que estaven disposats a saltar l'oceà d'un bot. I és que el món és molt petit, quan l'Amor és gran.

Cap ànima, cap ni una!, no pot resultar-te indiferent.

Un deixeble de Crist mai no raonarà així: «jo miro de ser bo, i els altres, si volen…, que se'n vagin a l'infern».

Aquest comportament no és humà, ni és conforme amb l'amor de Déu, ni amb la caritat que devem al proïsme.

Quan el cristià comprèn i viu la catolicitat, quan s'adona de la urgència d'anunciar la Bona Nova de la salvació a totes les criatures, sap que —com ensenya l'Apòstol— ha de fer-se «tot per a tots, per salvar-los a tots».

Has d'estimar els teus germans, els homes, fins a l'extrem que àdhuc els seus defectes —quan no siguin ofensa a Déu— no et semblin defectes. Si només estimes les bones qualitats que vegis en els altres —si no saps comprendre, disculpar, perdonar—, ets un egoista.

No pots destrossar, amb la teva desídia o amb el teu mal exemple, les ànimes dels teus germans els homes.

—Tens —malgrat les teves passions!— la responsabilitat de la vida cristiana dels teus pròxims, de l’eficàcia espiritual de tothom, de la seva santedat!

Lluny físicament i, tanmateix, ben a prop de tots: molt a prop de tots!…, repeties feliç.

Estaves content, gràcies a aquesta comunió de caritat, de què et vaig parlar, que has d'avivar sense cansar-te.

Em preguntes què podries fer per aquell amic teu, perquè no es trobi sol.

—Et diré allò de sempre, ja que tenim a la nostra disposició una arma meravellosa, que ho resol tot: resar. Primer, resar. I, després, fer per ell el que voldries que fessin per tu, en circumstàncies semblants.

Sense humiliar-lo, cal ajudar-lo de tal manera que li sigui fàcil allò que li resulta dificultós.

Situa't sempre en les circumstàncies del proïsme: així veuràs els problemes o les qüestions serenament, no et disgustaràs, comprendràs, disculparàs, corregiràs quan i com calgui, i ompliràs el món de caritat.

No es pot cedir en el que és de fe: però no oblidis que, per a dir la veritat, no fa falta maltractar ningú.

Si és per al bé del proïsme, no callis, però parla de manera amable, sense immoderació ni enuig.

No és possible comentar fets o doctrines sense referir-se a persones…, a les quals no jutges: qui iudicat, Dominus est —és Déu qui judica.

—No t'amoïnis, doncs, si alguna vegada topes amb un interlocutor sense recta consciència, que —per mala fe o per falta de criteri— qualifica les teves paraules de murmuració.

A alguns pobrissons els molesta el bé que fas, com si el bé deixés de ser-ho quan no el porten a terme o no el controlen ells…

—Que aquesta incomprensió no et serveixi d'excusa per afluixar en la teva tasca. Esforça't a rendir amb més afany, ara: quan a la terra et falten aplaudiments, més grata arriba la teva tasca arriba al Cel.

De vegades, se'n va el cinquanta per cent de l'activitat en lluites intestines, que tenen com a fonament l’absència de la caritat, les històries i les xafarderies entre germans. D’altra banda, un vint-i-cinc per cent de l'activitat se'n va en la construcció d'edificis innecessaris per a l'apostolat. No s'ha de consentir mai la murmuració i no s'ha de perdre el temps bastint tantes cases, i així les persones seran apòstols cent per cent.

Prega pels capellans, els d'ara i els que vindran, que estimin de debò, cada dia més i sense discriminacions, els seus germans els homes, i que sàpiguen fer-se estimar per ells.

Pensant en els sacerdots del món sencer, ajuda'm a resar per la fecunditat dels seus apostolats.

—Mossèn, germà meu, parla sempre de Déu, que si ets seu no hi haurà pas monotonia en els teus col·loquis.

La predicació, la predicació de Crist «Crucificat», és la paraula de Déu.

Els sacerdots han de preparar-se tan bé com puguin, abans d'exercir tan diví ministeri, cercant la salvació de les ànimes.

Els seglars han d'escoltar amb respecte especialíssim.

Em va produir alegria el que deien d'aquell capellà: «Predica amb tota l’ànima… i amb tot el cos».

Prega així, ànima d’apòstol: Senyor, fes que sàpiga «estrènyer» la gent i encendre tothom en fogueres d'Amor, que siguin el motor únic de les nostres activitats.

Els catòlics hem d'anar per la vida com apòstols: amb llum de Déu, amb sal de Déu. Sense por, amb naturalitat, però amb tal vida interior, amb tal unió amb el Senyor, que il·luminem, que evitem la corrupció i les ombres, que repartim el fruit de la serenitat i l'eficàcia de la doctrina cristiana.

Sortí el sembrador a sembrar, a escampar la llavor per totes les cruïlles de la terra…—Beneïda tasca la nostra!: encarregar-nos que, en totes les circumstàncies de llocs i d'èpoques, arreli, germini i doni fruit la paraula de Déu.

Dominus dabit benignitatem suam et terra nostra dabit fructum suum —el Senyor donarà la seva benedicció, i la nostra terra produirà el seu fruit.

—Sí, aquesta benedicció és l'origen de tot bon fruit, el clima necessari perquè en el nostre món puguem cultivar sants, homes i dones de Déu.

Dominus dabit benignitatem —el Senyor donarà la seva benedicció. —Però, fixa-t'hi bé, a continuació assenyala que Ell espera el nostre fruit —el teu, el meu—, i no un fruit raquític, escarransit, perquè no hàgim sabut entregar-nos; l'espera abundant, perquè ens curulla de benediccions.

Veies la teva vocació com aquelles càpsules que enclouen la llavor. Ja arribarà el moment de l'expansió, i hi haurà arrelament múltiple i simultani.

Dintre de la gran multitud humana —ens interessen totes les ànimes— has de ser ferment, per tal que, amb l'ajut de la gràcia divina i amb la teva correspondència, actuïs en tots els indrets del món com el llevat, que dóna qualitat, que dóna gust, que dóna volum, a fi que després el pa de Crist pugui alimentar d’altres ànimes.

Els enemics de Jesús —i alguns que es diuen els seus amics—, coberts amb l'armadura de la ciència humana, empunyant l'espasa del poder, es burlen dels cristians com el filisteu es burlava de David, menyspreant-lo.

També ara caurà per terra el Goliat de l'odi, de la falsia, de la prepotència, del laïcisme, de l’indiferentisme…; i llavors, ferit el gegantot d'aquelles ideologies falses per les armes aparentment febles de l'esperit cristià —oració, expiació, acció—, el despullarem de l'armadura de les seves errònies doctrines, per revestir els nostres germans els homes amb la veritable ciència: la cultura i la pràctica cristiana.

En les campanyes contra l'Església, hi maquinen moltes organitzacions —a vegades del bracet dels qui es diuen bons—, que mouen el poble amb premsa, fulls, pasquins, calúmnies, propaganda oral. En acabat, el porten per on volen: al mateix infern. Pretenen que la massa sigui amorfa, com si les persones no tinguessin ànima… i són de plànyer.

Però, com que tenen ànima, cal arrencar-les de les urpes d'aquelles organitzacions del mal i posar-les al servei de Déu.

Un tant per cent molt considerable de les persones que freqüenten els Sagraments, llegeix la premsa dolenta…

Amb calma i amb amor de Déu, hem de pregar i donar doctrina, perquè no llegeixin aquella paperassa endimoniada que, segons diuen —perquè ells se'n donen vergonya—, compren els de casa seva, encara que potser ho facin ells mateixos.

Defensa la veritat, amb caritat i amb fermesa, quan es tracta de les coses de Déu. Practica el sant desvergonyiment de denunciar els errors, que de vegades són petites insídies; d'altres, odioses raons o descarades ignoràncies; i, ordinàriament, manifestació de la impotència dels homes, que no poden tolerar la fecunditat de la paraula de Déu.

En moments de desorientació general, quan clames al Senyor, ¡per les seves ànimes!, sembla com si no t'escoltés, com si es fes el sord a les teves crides. Fins arribes a pensar que el teu treball apostòlic és inútil.

—No t'amoïnis! Continua treballant amb la mateixa alegria, amb la mateixa vibració, amb el mateix afany. —Deixa'm que hi insisteixi: quan es treballa per Déu, no hi ha res infecund!

Fill: tots els mars d'aquest món són nostres, i allà on la pesca es fa més difícil és també més necessària.

Amb la doctrina de cristià, amb la teva vida íntegra i amb el teu treball ben fet, has de donar bon exemple, en l'exercici de la teva professió, i en el compliment dels deures del teu càrrec, als qui et volten: els parents, els amics, els companys, els veïns, els alumnes… —No pots ser un malfeiner.

Pel teu tracte amb Crist, estàs obligat a retre fruit.

—Fruit que sadolli la fam de les ànimes, que se t'acostin, en la feina, en la convivència, en l’ambient familiar…

Amb el compliment gustós i generós del teu deure, aconsegueixes també abundant gràcia del Senyor per a d’altres ànimes.

Esforça't per dur el teu sentit cristià al món, per tal que hi hagi molts amics de la Creu.

A més de la seva gràcia abundosa i eficaç, el Senyor t'ha donat el cap, les mans, les facultats intel·lectuals, perquè facis fructificar els teus talents.

Déu vol obrar miracles constants —ressuscitar morts, donar oïda als sords, vista als cecs, possibilitats de caminar als coixos…—, a través de la teva actuació professional santificada, convertida en holocaust agradable a Déu i útil a les ànimes.

El dia que no procuris apropar-ne d’altres a Déu —tu, que has de ser sempre brasa encesa— et convertiràs en un carbonet menyspreable, o en un pilotet de cendra, que una bufada de vent dispersa.

—Has de portar foc, has de ser una cosa que cremi, que abrandi, que produeixi fogueres d'amor de Déu, de fidelitat, d'apostolat.

Invoca la Verge Santíssima; no deixis de demanar-li que es mostri sempre Mare teva: monstra te esse Matrem!, i que t’obtingui, amb la gràcia del seu Fill, claredat de bona doctrina en la intel·ligència, i amor i puresa en el cor, perquè sàpigues anar a Déu i dur-li moltes ànimes.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma