Quan tenim la vista tèrbola, quan els ulls perden claredat, ens cal anar a la llum. I Jesucrist ens ha dit que Ell és la Llum del món i que ha vingut a guarir els malalts.

—Per això, que les teves malalties, les teves caigudes —si el Senyor les permet—, no t'apartin de Crist: que t'hi apropin!

Per la meva misèria, em planyia jo a un amic que sembla com si Jesús vagi de pas... i que em deixi sol.

—A l'instant vaig reaccionar amb dolor, ple de confiança: no és pas així, Amor meu: sóc jo qui, sens dubte, s'apartà de Tu: mai més!

Suplica al Senyor la seva gràcia, per purificar-te amb Amor... i amb la penitència constant.

Adreça't a la Mare de Déu, i demana-li que et faci el regal —prova del seu afecte per tu— de la contrició, de la compunció pels teus pecats, i pels pecats de tots els homes i dones de tots els temps, amb dolor d'Amor.

I, amb aquesta disposició, gosa afegir: Mare, Vida, Esperança meva, porta'm de la teva mà..., i si ara hi ha en mi alguna cosa que desagradi al meu Pare-Déu, concedeix-me que la vegi i que, entre tots dos, l'arrenquem.

Continua sense por: ¡Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Santa Maria!, prega per mi, perquè, complint la Voluntat amabilíssima del teu Fill, sigui digne d'assolir i gaudir les promeses de Nostre Senyor Jesús.

Mare meva del Cel: fes que jo torni al fervor, al lliurament, a l'abnegació: en una paraula, a l'Amor.

No em siguis dropo! No esperis l'any nou per prendre resolucions: tots els dies són bons per a les decisions bones. Hodie, nunc! —Avui, ara!

Solen ser uns pobres derrotistes els qui esperen l’any nou per començar..., perquè, a més, després... no comencen!

D'acord, has obrat malament per feblesa. —Tanmateix no entenc per què no reacciones amb clara consciència: no pots fer coses dolentes, i dir —o pensar— que són santes, o que no tenen importància.

Recorda-ho sempre: les potències espirituals es nodreixen del que els sentits els proporcionen. —Custodia'ls bé!

Perds la pau —i bé que ho saps!—, quan consents en punts que comporten descamí.

—Decideix-te a ser coherent i responsable!

El record, inesborrable, dels favors rebuts de Déu ha de ser sempre impuls vigorós; i més encara a l'hora de la tribulació.

Hi ha una sola malaltia mortal, un sol error funest: conformar-se amb la derrota, no saber lluitar amb esperit de fills de Déu. Si manca aquest esforç personal, l'ànima es paralitza i s'ajeu sola, incapaç de donar fruits...

—Amb aquesta covardia, la criatura obliga el Senyor a pronunciar les paraules que Ell va escoltar del paralític, a la piscina probàtica: hominem non habeo! —no tinc cap home!

—¡Quina vergonya si Jesús no trobés en tu l'home, la dona, que espera!

La lluita ascètica no és una cosa negativa ni, per tant, odiosa, sinó afirmació alegre. És un esport.

El bon esportista no lluita per aconseguir una sola victòria, i al primer intent. Es prepara, s'entrena durant molt de temps, amb confiança i serenitat: ho prova una vegada i una altra i, encara que al principi no triomfi, insisteix amb tenacitat, fins que supera l'obstacle.

Tot ho espero de Tu, Jesús meu: converteix-me!

Quan aquell sacerdot, el nostre amic, signava «el pecador», ho feia convençut que escrivia la veritat.

—Déu meu, purifica'm també a mi!.

Si has comès un error, gran o petit, torna corrents a Déu!

—Paladeja les paraules del salm: cor contritum et humiliatum, Deus, non despicies —el Senyor mai no menysprearà ni es desentendrà d'un cor contrit i humiliat.

Dóna-hi voltes, al cap i a l'ànima: Senyor, ¡quantes vegades, caigut com estava, m'has aixecat i, perdonant-me, m'has abraçat contra el teu Cor!

Dóna-hi voltes... i ja no et separis d'Ell mai més.

Et veus com un pobrissó, a qui l'amo ha pres la lliurea —només pecador!—, i entens la nuesa sentida pels nostres primers pares.

—Hauries d'estar sempre plorant. I molt has plorat; molt has patit. Tanmateix, ets molt feliç. No et canviaries per ningú. El teu gaudium cum pace —la teva alegria serena, des de fa molts anys, no la perds pas. L'agraeixes a Déu, i voldries portar a tothom el secret de la felicitat.

Sí: es comprèn que moltes vegades hagin dit per bé que no t'importi gens el «què diran» que ets «home de pau».

N'hi ha que només fan allò que és a l'abast d'unes pobres criatures, i perden el temps. Es repeteix a la lletra l'experiència de Pere: Praeceptor, per totam noctem laborantes nihil cepimus! —Mestre, hem treballat tota la nit, i no hem pescat res.

Si treballen pel seu compte, sense unitat amb l'Església, sense l'Església, ¿quina eficàcia tindrà aquell apostolat?: cap!

—S'han de persuadir que, pel seu compte!, no podran res. Tu has d'ajudar-los a continuar escoltant el relat evangèlic: in verbo autem tuo laxabo rete —refiat de la teva paraula, llançaré la xarxa. Llavors la pesca serà abundosa i eficaç.

—¡Que n'és de bonic rectificar, quan, per qualsevol motiu, s'ha fet un apostolat per compte propi!

Escrius, i copio: «Domine, tu scis, quia amo te! —Senyor, Tu saps que t'estimo!: quantes vegades, Jesús, repeteixo i torno a repetir, com una lletania agredolça, aquestes paraules del teu Cefas: perquè sé que t'estimo, però, estic tan poc segur de mi!, que no goso dir-t'ho clar. ¡Hi ha tantes negacions en la meva vida perversa! Tu scis, Domine! —Tu saps que t'estimo! —Que les meves obres, Jesús, mai no desdiguin aquests impulsos del meu cor».

—Insisteix en aquesta oració teva, que Ell certament l'oirà.

Repeteix confiadament: Senyor, ¡si les meves llàgrimes haguessin estat contrició!...

—Demana-li amb humilitat que et concedeixi el dolor que desitges.

¡Quanta vilesa en la meva conducta, i quanta infidelitat a la gràcia!

—Mare meva, Refugi de pecadors, prega per mi; que mai més no destorbi l'obra de Déu en la meva ànima.

¡Tan a prop de Crist, tants anys, i... tan pecador!

—La intimitat de Jesús amb tu, no et fa plorar?

No em falta la veritable alegria, al contrari... I, tanmateix, davant el coneixement de la pròpia baixesa, resulta lògic clamar amb Sant Pau: «quin home tan infeliç que sóc!»

—És així que creixen les ànsies d'arrencar de soca-rel la barrera aixecada pel propi jo.

No t'espantis, ni et desanimis, en descobrir que tens errors..., i quins errors!

—Lluita per arrencar-los. I, mentre lluites, convenç-te que és bo que sentis totes aquestes febleses, perquè, si no, series un superb: i la supèrbia aparta de Déu.

Sorprèn-te davant la bondat de Déu, perquè Crist vol viure en tu..., també quan perceps tot el pes de la pobra misèria, d'aquesta pobra carn, d'aquesta vilesa, d'aquest pobre fang.

—Sí, també llavors, tingues present aquella crida de Déu: Jesucrist, que és Déu, que és Home, m'entén i m'atén perquè és el meu Germà i el meu Amic.

Vius content, molt feliç, per bé que de vegades notis la urpada de la tristesa, i fins i tot palpis quasi habitualment un sediment real de pesar.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta angúnia, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l'altra, en el vell.

La humilitat neix com a fruit de conèixer Déu i de conèixer-se un mateix.

Senyor, et demano un regal: Amor..., un Amor que em deixi net. —I encara un altre regal: coneixement propi, per omplir-me d'humilitat.

Són sants els qui lluiten fins a la fi de la seva vida: els qui sempre se saben aixecar després de cada ensopegada, de cada caiguda, per prosseguir coratjosament el camí amb humilitat, amb amor, amb esperança.

Si els teus errors et fan més humil, si et duen a buscar amb més força el sosteniment de la mà divina, són camí de santedat: felix culpa! —beneïda culpa!, canta l'Església.

L’oració —fins i tot la meva!— és omnipotent.

La humilitat porta cada ànima, a no desanimar-se davant les pròpies errades.

—La veritable humilitat porta... ¡a demanar perdó!

Si jo fos leprós, la meva mare m'abraçaria. Sense cap mena de por ni de dubtes, em besaria les nafres.

—Doncs, i la Verge Santíssima? En sentir que tenim lepra, que estem nafrats, hem de cridar: Mare! I la protecció de la nostra Mare és com un bes en les ferides, que ens aconsegueix la curació.

En el sagrament de la Penitència, Jesús ens perdona.

—Allí, se'ns apliquen els mèrits de Crist, que per amor nostre és a la Creu, estesos els braços i clavat —més que amb els ferros— amb l'Amor que ens té.

Si mai caiguessis, fill, vés amb promptitud a la Confessió i a la direcció espiritual: ensenya la ferida!, perquè et curin a fons, et treguin totes les possibilitats d'infecció, encara que et faci mal com si es tractés d'una operació quirúrgica.

La sinceritat és indispensable per avançar en la unió amb Déu.

—Si dintre teu, fill, hi ha un «gripau», ¡fes-lo sortir! Digues primer de tot, com t'aconsello sempre, allò que no voldries que se sabés. Un cop s'ha deixat anar el «gripau» en la Confessió, ¡que bé que s'està!

Nam, et si ambulavero in medio umbrae mortis, non timebo mala —ni que caminés enmig de les ombres de la mort, no tindré cap temor. Ni les meves misèries, ni les temptacions de l'enemic no han de preocupar-me, quoniam tu mecum es —perquè el Senyor és amb mi.

Mentre considerava ara les meves misèries, Jesús, t'he dit: deixa't enganyar pel teu fill, com aquells pares bons, parassos, que posen en les mans del seu nen el do que d'ells volen rebre..., perquè saben prou bé que els infants no tenen res.

—I ¡quin gran goig el del pare i el del fill, encara que tots dos sàpiguen el secret!

Jesús, Amor, pensar que puc tornar a ofendre't!... Tuus sum ego..., salvum me fac! —sóc teu: salva'm!

A tu, que et veus tan mancat de virtuts, de talent, de condicions..., ¿no et vénen ganes de clamar com Bartimeu, el cec: Jesús, fill de David, tingues compassió de mi?

—Quina bonica jaculatòria, perquè la repeteixis moltes vegades: ¡Senyor, tingues compassió de mi!

—T’escoltarà i t’atendrà.

Alimenta en la teva ànima l'afany de reparació, a fi d'aconseguir cada dia una contrició més gran.

Si ets fidel, podràs dir-te vencedor.

—En la teva vida, per més que perdis alguns combats, no coneixeràs derrotes. No existeixen fracassos —convenç-te'n—, si obres amb rectitud d'intenció i amb afany de complir la Voluntat de Déu.

—Llavors, amb èxit o sense èxit, triomfaràs sempre, perquè hauràs fet el treball amb Amor.

Estic segur que Ell va acollir la teva súplica humil i encesa: Oh, Déu meu!, no em fa res el «què diran»: perdó, per la meva vida infame: que jo sigui sant!... Però només per a Tu.

En la vida del cristià, «tot» ha de ser per a Déu: també les febleses personals, rectificades!, que el Senyor comprèn i perdona.

¿Què t'he fet, Jesús, perquè així m'estimis? Ofendre't... i amar-te.

—Amar-te: a això es reduirà ara la meva vida.

Tots aquests consols de l'Amo, ¿no seran perquè jo estigui pendent d'Ell, servint-lo en les coses petites, i poder així servir-lo en les grans?

—Propòsit: donar gust al bon Jesús en els detalls minúsculs de la vida quotidiana.

Cal estimar Déu, perquè el cor és fet per a estimar. Per això, si no el posem en Déu, en la Verge, Mare nostra, en les ànimes..., amb un afecte net, el cor es venja..., i esdevé un niu de cucs.

Digues al Senyor, amb totes les forces de la teva ànima: malgrat totes les meves misèries, estic, boig d'Amor!, estic, embriagat d'Amor!

Dolgut de tanta caiguda, d'ara endavant —amb l'ajuda de Déu— m'estaré sempre a la Creu.

Allò que va perdre la carn, que ho pagui la carn: fes penitència generosa.

Invoca el Senyor, demanant-li l'esperit de penitència que és propi de qui cada dia se sap vèncer, oferint-li calladament i amb abnegació aquest venciment constant.

Repeteix en la teva pregària personal, quan sentis la flaquesa de la carn: ¡Senyor, Creu per a aquest pobre cos meu, que es cansa i es revolta!

Quina raó més bona la d'aquell sacerdot, quan predicava així: «Jesús m'ha perdonat tota la multitud dels meus pecats —quanta generositat!— a pesar de la meva ingratitud. I, si a Maria Magdalena li foren perdonats molts pecats, perquè estimà molt, a mi, que encara me n'ha perdonats més, quin gran deute d'amor em queda!»

Jesús, fins a la bogeria i l'heroisme! Amb la teva gràcia, Senyor, ni que em calgui morir per Tu, ja no t'abandonaré.

Llàtzer ressuscità perquè va sentir la veu de Déu: i de seguida va voler sortir d'aquell estat. Si no hagués «volgut» moure's, hauria mort de nou.

Propòsit sincer: tenir sempre fe en Déu; tenir sempre esperança en Déu; estimar sempre Déu..., que mai no ens abandona, ni que estiguem podrits com Llàtzer.

Admira aquesta paradoxa amable de la condició de cristià: la nostra pròpia misèria és la que ens duu a refugiar-nos en Déu, a «deïficar-nos», i amb Ell ho podem tot.

Quan hagis caigut, o et trobis aclaparat per la càrrega de les teves misèries, repeteix amb segura esperança: Senyor, mira que estic malalt; Senyor, Tu, que per amor has mort a la Creu per mi, vine a guarir-me.

Confia, insisteixo: persevera picant al seu Cor amantíssim. Com als leprosos de l'Evangeli, et donarà la salut.

Omple't de confiança en Déu i tingues, cada dia més fondo, un gran desig de no fugir mai d'Ell.

Verge Immaculada, Mare!, no m'abandonis: mira com s'omple de llàgrimes el meu pobre cor. —No vull ofendre el meu Déu!

—Ja ho sé, i penso que no ho oblidaré mai, que no valc res: ¡com em pesa la meva poquesa, la meva soledat! Però... no estic sol: tu, Dolça Senyora, i el meu Pare Déu no em deixeu.

Davant la rebel·lió de la meva carn i davant les raons diabòliques contra la meva Fe, estimo Jesús i crec: Estimo i Crec.