Una altra vegada a lluitar

Segueix el consell de Sant Pau: hora est iam nos de somno surgere! —¡ja és hora de treballar! —De treballar per dins, en l´edificació de la teva ànima; i per fora, des del teu lloc, en l´edificació del Regne de Déu.

Em dius, contrit: «¡quanta misèria que veig en mi! Em trobo, tal és la meva ineptitud i tal el bagatge de les meves concupiscències, com si mai no hagués fet res per apropar-me a Déu. Començar, començar: ¡oh, Senyor, sempre als començaments! Procuraré, però, tirar endavant amb tota la meva ànima en cada jornada».

—Que Ell beneeixi aquests afanys teus.

Pare, m'has comentat: jo tinc moltes equivocacions, molts errors.

—Ja ho sé, t'he contestat. Però Déu Nostre Senyor, que també ho sap i hi compta, només et demana la humilitat de reconèixer-ho, i la lluita per rectificar, per servir-lo cada dia més bé, amb més vida interior, amb una oració contínua, amb la pietat i amb l'ús dels mitjans adients per santificar la teva feina.

¡Tant de bo adquireixis —les vols aconseguir— les virtuts del ruquet!: humil, dur per al treball i perseverant, tossut!, fidel, seguríssim en el seu pas, fort i —si té bon amo— agraït i obedient.

Continua considerant les qualitats del ruquet, i fixa't que el ruc, per fer alguna cosa de profit, ha de deixar-se dominar per la voluntat de qui el porta…: tot sol, no faria més que… rucades. Ben segur que no se li acut cap cosa millor que rebolcar-se per terra, córrer cap a la menjadora… i bramar.

Ah, Jesús! —digues-li-ho tu també—: ut iumentum factus sum apud te! —has fet de mi el teu burret; no em deixis, et ego semper tecum! —i seré sempre amb Tu. Condueix-me lligat ben fort amb la teva gràcia: tenuisti manum dexteram meam… —m'has agafat pel ronsal; et in voluntate tua deduxisti me… —i fes-me complir la teva Voluntat. I així t'estimaré per tots els segles! —et cum gloria suscepisti me!.

Fins la mortificació més insignificant et sembla una epopeia. De vegades, Jesús es val de les teves «rareses», de les teves petiteses, perquè et mortifiquis, fent de la necessitat virtut.

Jesús meu, vull correspondre al teu Amor, però sóc fluix.

—Amb la teva gràcia, en sabré!

La vida espiritual és —ho repeteixo més del compte, expressament— un continu començar i recomençar.

—Recomençar? Sí!: cada cop que fas un acte de contrició —i diàriament n'hauríem de fer molts—, recomences, perquè dónes a Déu un nou amor.

No podem conformar-nos amb el que fem en el nostre servei a Déu, com un artista no es queda satisfet amb el quadre o l'estàtua que surt de les seves mans. Tots li diuen: és una meravella; però ell pensa: no, no és això, jo voldria més. Així hauríem de reaccionar nosaltres.

A més, el Senyor ens dóna molt, i té dret a la nostra més plena correspondència…, i cal anar al seu pas.

Et falta fe…, i et falta amor. Si no, recorreries de seguida i més sovint a Jesús, demanant-li per això i per allò altre.

—No esperis més, invoca'l, i sentiràs que Crist et parla: «què vols que et faci?», com va atendre aquell ceguet que, des de la vora del camí, no es cansà d'insistir.

Escrivia aquell amic nostre: «Moltes vegades vaig demanar perdó al Senyor pels meus grandíssims pecats; li vaig dir que l'estimava, besant el Santcrist, i li vaig donar les gràcies per les seves providències paternals d'aquests dies. Em vaig sorprendre, com fa anys, dient —sense adonar-me'n fins després—: Dei perfecta sunt opera —totes les obres de Déu són perfectes. Alhora em va quedar la seguretat plena, sense cap mena de dubte, que aquesta és la resposta del meu Déu a la seva criatura pecadora, però amant. Tot ho espero d’Ell! Beneït sigui!!”

Em vaig apressar a respondre-li: «el Senyor sempre es comporta com un bon Pare, i ens ofereix contínues proves del seu Amor: posa-hi tota la teva esperança…, i continua lluitant».

Oh, Jesús! Si, essent jo com era! —pobre de mi—, has fet el que has fet…; si jo correspongués, què no faries?

Aquesta veritat t'ha de dur a una generositat sense treva.

Plora, i dol-te amb pena i amb amor, perquè el Senyor i la seva Mare beneïda mereixen un altre comportament de la teva part.

Encara que a vegades es fiqui en la teva ànima la desgana, i et sembli que ho fas només amb la boca, renova els teus actes de fe, d'esperança, d'amor. No t'adormis!, perquè, si no, enmig de les coses bones, vindran les dolentes i t'arrossegaran.

Fes així la teva oració: si haig de fer alguna cosa de profit, Jesús, hauràs de fer-ho Tu per mi. Que es compleixi la teva Voluntat: l'estimo, ¡encara que la teva Voluntat permeti que jo estigui sempre com ara, caient penosament, i Tu aixecant-me!

Fes-me sant, Déu meu, ni que sigui a garrotades. No vull ser la rèmora de la teva Voluntat. Vull correspondre, vull ser generós… Però, quin voler és el meu?

Estàs molt amoïnat perquè no estimes com cal. Et fastigueja tot. I l'enemic fa el que pot perquè el teu mal geni es posi de manifest.

—Comprenc que estiguis molt humiliat, i justament per això has de reaccionar amb eficàcia i sense demora.

No és veritable santedat —serà la seva caricatura en el millor dels casos— aquella que obliga a pensar que «per aguantar un sant, calen dos sants».

El diable mira d'apartar-nos de Déu i, si et deixes dominar per ell, les criatures honrades «s'apartaran» de tu, perquè «s'aparten» dels amics o dels posseïts de satanàs.

Quan enraonis amb el Senyor, també si penses que el que fas és tot xerrameca, demana-li una entrega més gran, un avenç més decidit en la perfecció cristiana: que t'encengui mes!

Renova el teu propòsit ferm de viure amb «voluntarietat actual» la teva vida de cristià: a tota hora i en totes les circumstàncies.

No posis obstacles a la gràcia: has d’estar convençut que, per a ser llevat, et cal ser sant, lluitar per identificar-te amb Ell.

Digues a poc a poc, amb ànim sincer: nunc coepi! —ara començo!

No et descoratgis si, desgraciadament, no veus en tu la mudança, efecte de la destra del Senyor…: des de la teva baixesa, pots cridar: ¡ajuda'm, Jesús meu, perquè vull complir la teva Voluntat…, la teva amabilíssima Voluntat!

D'acord: la teva preocupació han de ser «ells». Però la teva primera preocupació has de ser tu mateix, la teva vida interior; perquè si no, no podràs servir-los.

¡Com et costa aquesta mortificació que l'Esperit Sant et suggereix! Mira amb deteniment un Santcrist…i estimaràs aquesta expiació.

Clavar-se a la Creu! Aquesta aspiració, com una llum nova, venia a la intel·ligència, al cor i als llavis d'aquella ànima, moltes vegades.

—Clavar-se a la Creu?: si que costa!, es deia. I això que coneixia molt bé el camí: agere contra! —negar-se a si mateix. Per això suplicava: ajuda'm, Senyor!

Situats al Calvari, on Jesús ha mort, l'experiència dels nostres personals pecats ha de conduir-nos al dolor: a una decisió més madura i més fonda de no tornar a ofendre’l.

Cada dia una mica més —igual que quan es treballa una pedra o una fusta—, cal anar llimant asprors, traient defectes de la nostra vida personal, amb esperit de penitència, amb petites mortificacions, que són de dues menes: les actives —aquelles que cerquem, com floretes que recollim al llarg del dia—, i les passives, que vénen de fora i ens costa d'acceptar-les. Després, Jesucrist hi va posant allò que hi falta.

—¡Quin Crucifix tan magnífic que seràs, si respons amb generositat, amb alegria, del tot!

El Senyor, amb els braços oberts, et demana una constant almoina d'amor.

Acosta't a Jesús mort per tu, acosta't a aquesta Creu que es retalla sobre el cim del Gòlgota…

Però acosta-t'hi amb sinceritat, amb aquell recolliment interior que és senyal de maduresa cristiana: per tal que els esdeveniments divins i humans de la Passió penetrin en la teva ànima.

Hem d'acceptar la mortificació amb els mateixos sentiments que va tenir Jesucrist en la seva Passió Santa.

La mortificació és premissa necessària per a tot apostolat, i per a la perfecta execució de cada apostolat.

L'esperit de penitència està principalment en el fet d'aprofitar aquelles abundants petiteses —accions, renúncies, sacrificis, serveis…— que trobem cada dia pel camí, convertint-les en actes d'amor, de contrició, en mortificacions, i fer-ne així un pomell al final del dia: ¡un bonic pom, que oferim a Déu!

El millor esperit de sacrifici és la perseverança en el treball començat: quan es fa amb il·lusió, i quan resulta costa amunt.

Sotmet a la consideració del teu Director espiritual el teu pla de mortificacions, per tal que ell les moderi.

—Però moderar-les no vol pas dir sempre disminuir-les, sinó també augmentar-les, si ho considera convenient. —I, sigui com sigui, accepta-ho!

Podem dir, com Sant Agustí, que les passions dolentes ens tiben el vestit, cap avall. Al mateix temps, notem dins del cor desigs grans, nobles, nets, i hi ha una lluita.

—Si tu, amb la gràcia del Senyor, poses els mitjans ascètics: la recerca de la presència de Déu, la mortificació —no t'espantis: la penitència—, aniràs endavant, tindràs pau, i aconseguiràs la victòria.

La guarda del cor. —Així pregava aquell sacerdot: «Jesús, que el meu pobre cor sigui hort segellat; que el meu pobre cor sigui un paradís, on hi visquis Tu; que l'Àngel de la meva Guarda el custodiï, amb espasa de foc, amb la qual purifiqui tots els afectes abans que entrin en mi; Jesús, amb el diví segell de la teva Creu, segella el meu pobre cor».

Vida neta, amb valentia!, cadascú en el seu estat: cal saber dir que no, pel gran Amor amb majúscula.

Hi ha un refrany que és molt clar: entre sant i santa, bona paret de tanca.

—Hem de guardar el cor i els sentits, i apartar-nos sempre de l'ocasió. ¡Cal evitar la passió, per santa que sembli!

Déu meu! trobo gràcia i bellesa en tot el que veig: guardaré la vista a tota hora, per Amor.

Tu, cristià, i com a cristià fill de Déu, has de sentir la greu responsabilitat de correspondre a les misericòrdies que has rebut del Senyor, amb una actitud de vigilant i amorosa fermesa, perquè ni res ni ningú no pugui desdibuixar els trets peculiars de l'Amor, que Ell ha imprès en la teva ànima.

Has arribat a una gran intimitat amb aquest Déu nostre, que està tan a prop teu, tan dintre de la teva ànima…, però, ¿procures que augmenti, que es faci més fonda? ¿Evites que es fiquin pel mig petiteses que puguin enterbolir aquesta amistat?

—Sigues valent! No et neguis a tallar tot allò que, ni que sigui lleument, causi dolor a Qui tant t'estima.

La vida de Jesucrist, si li som fidels, es repeteix d'alguna manera en la de cadascun de nosaltres, tant en el seu procés intern —en la santificació— com en la conducta externa.

—Agraeix-li la seva bondat.

Em sembla molt oportú que sovint manifestis al Senyor un desig ardent, gran, de ser sant, tot i que et vegis ple de misèries…

—Fes-ho, justament per això!

Tu, que has vist clara la teva condició de fill de Déu, encara que ja no la tornessis a veure —no succeirà!—, has de continuar endavant en el teu camí, per a sempre, per sentit de fidelitat, sense girar la cara enrera.

Propòsit: ser fidel —heroicament fidel i sense excuses— a l'horari, en la vida ordinària i en l'extraordinària.

Hauràs pensat alguna vegada, amb santa enveja, en l'Apòstol adolescent, Joan, quem diligebat Iesus —que Jesús estimava.

—¿No t'agradaria merèixer que et diguessin «el qui estima la Voluntat de Déu»? Posa els mitjans, dia a dia.

Tingues aquesta seguretat: el desig —amb obres!— de conduir-te com a bon fill de Déu dóna joventut, serenor, alegria i pau permanents.

Si tornes a abandonar-te en les mans de Déu, rebràs, de l'Esperit Sant, llums en l'enteniment i vigor en la voluntat.

Escolta de llavis de Jesús aquella paràbola que relata Sant Joan en el seu Evangeli: Ego sum vitis, vos palmites —Jo sóc la vinya; vosaltres, les sarments.

Ja tens a la imaginació, a l'enteniment, la paràbola sencera. I veus que una sarment separada del cep, de la vinya, no serveix per a res, no s'omplirà de fruit, seguirà la sort d'un pal sec, que trepitjaran els homes o les bèsties, o que es llençarà al foc…

—Tu ets la sarment: treu-ne totes les conseqüències.

Avui he tornat a pregar ple de confiança, amb aquesta petició: Senyor, que no ens inquietin les nostres passades misèries ja perdonades, ni tampoc la possibilitat de misèries futures; que ens abandonem en les teves mans misericordioses; que et fem presents els nostres desigs de santedat i apostolat, que estan latents com les brases sota les cendres d'una fredor aparent…

—Senyor, sé que ens escoltes. Digues-li-ho tu també.

Quan obris la teva ànima, sigues sincer! i, sense daurar la píndola, que de vegades és infantilisme, parla.

Després, amb docilitat, continua endavant: seràs més sant, més feliç.

No busquis consols fora de Déu. —Mira el que escrivia aquell sacerdot: ¡res de desfogar el cor, sense necessitat, amb cap altre amic!

La santedat s'aconsegueix amb l'auxili de l’Esperit Sant —que ve a inhabitar en les nostres ànimes—mitjançant la gràcia que se’ns concedeix en els sagraments, i amb una lluita ascètica constant.

Fill meu, no ens fem il·lusions: tu i jo —no em cansaré de repetir-ho— haurem de lluitar sempre, sempre, fins al final de la nostra vida. Així estimarem la pau, i donarem la pau, i rebrem el premi etern.

No et limitis a parlar al Paràclit, escolta'l!

En la teva oració, considera que la vida d'infància, en fer-te descobrir amb profunditat que ets fill de Déu, t'omplí d'amor filial al Pare; pensa que, abans, has anat per Maria a Jesús, a qui adores com a amic, com a germà, com a amant que ets d'Ell…

Després, en rebre aquest consell, has entès que, fins ara, sabies que l'Esperit Sant habitava en la teva ànima, per santificar-la…, però no havies «entès» aquella veritat de la seva presència. Ha calgut aquest suggeriment: ara sents l'Amor dintre teu; i vols tractar-lo, ser el seu amic, el seu confident…, facilitar-li el treball de polir, d'arrencar, d'encendre…

No ho sabré fer!, pensaves. —Escolta'l, t'insisteixo. Ell et donarà forces, Ell ho farà tot, si tu vols…, que sí que vols!

—Resa-li: Diví Hoste, Mestre, Llum, Guia, Amor: que sàpiga afalagar-te, i escoltar les teves lliçons, i encendre'm, i seguir-te i estimar-te.

Per acostar-te a Déu, per volar fins a Déu, necessites les ales fermes i generoses de l'Oració i de l'Expiació.

Per evitar la rutina en les oracions vocals, procura recitar-les amb el mateix amor amb què parla per primera vegada l'enamorat…, i com si fos l'última ocasió en què poguessis adreçar-te al Senyor.

Si estàs orgullós de ser fill de Santa Maria, pregunta't: ¿quantes manifestacions de devoció a la Mare de Déu tinc durant la jornada, del matí a la nit?

Hi ha dues raons, entre d'altres, es deia aquell amic, per desagreujar la meva Mare Immaculada els dissabtes i vigílies de les seves festes.

—La segona és que els diumenges i les festes de la Mare de Déu (que solen ser festes de pobles), en comptes de dedicar-les la gent a la pregària, les dedica —n'hi ha prou amb obrir els ulls i veure-hi— a ofendre amb pecats públics i crims escandalosos el Nostre Jesús.

La primera: que els qui volem ser bons fills no vivim, potser empesos per satanàs, amb l'atenció deguda aquests dies dedicats al Senyor i a la seva Mare.

—Ja t'adones que, malauradament, continuen estant molt d'actualitat aquestes raons, perquè també nosaltres desagreugem.

Sempre he entès l'oració del cristià com una conversa amorosa amb Jesús, que no s'ha d'interrompre ni tan sols en els moments en què físicament som lluny del Sagrari, perquè tota la nostra vida està feta de cobles d'amor humà a la manera divina…, i sempre podem estimar.

És tant l'Amor de Déu per les seves criatures, i hauria de ser tanta la nostra correspondència que, quan es diu la Santa Missa, s'haurien d'aturar els rellotges.

Les sarments, unides a la vinya, maduren i donen fruits.

—Què hem de fer tu i jo? Estar ben units, per mitjà del Pa i de la Paraula, a Jesucrist, que és la nostra vinya…, dient-li paraules d'afecte al llarg de tot el dia. Els enamorats ho fan així.

Estima'l molt, el Senyor. Custodia en la teva ànima, i fomenta-la, aquesta urgència d'amar-lo. Estima Déu, justament ara, quan potser bastants dels qui el tenen en les seves mans no el volen, el maltracten i l'abandonen.

¡Tracta'm molt bé el Senyor, en la Santa Missa i durant tota la jornada!

L’oració és l'arma més poderosa del cristià. L'oració ens fa eficaços. L'oració ens fa feliços. L'oració ens proporciona tota la força necessària, per complir els mandats de Déu.

—Sí!, tota la teva vida pot ser i ha de ser oració.

La santedat personal no és una entelèquia, sinó una realitat precisa, divina i humana, que es manifesta constantment en fets diaris d'Amor.

L'esperit d'oració que anima la vida entera de Jesucrist entre els homes, ens ensenya que totes les obres —grans i petites— han d'anar precedides, acompanyades i seguides d'oració.

Contempla i viu la Passió de Crist, amb Ell: posa-hi —amb freqüència quotidiana— la teva esquena, quan l'assoten; ofereix el teu cap a la corona d'espines.

—A la meva terra diuen: «amor amb amor es paga».

Qui estima no es perd cap detall. Ho he vist en tantes ànimes: aquestes petiteses són una cosa molt gran: Amor!

Estima Déu, pels qui no l'estimen: has de fer carn de la teva carn aquest esperit de desgreuge i de reparació.

Si en algun moment es fa més difícil la lluita interior, aquesta serà l'ocasió bona de mostrar que el nostre Amor és de veritat.

Tens certesa que va ser Déu qui et féu veure, clarament, que has de tornar a les petiteses més puerils de la teva antiga vida interior; i perseverar durant mesos, i fins i tot durant anys, en aquelles menuderies heroiques (la sensibilitat, adormida tantes vegades per al bé, no hi compta), amb la teva voluntat potser freda, però decidida a complir-les per Amor.

Persevera, voluntàriament i amb amor —encara que estiguis sec—, en la teva vida de pietat. I no et faci res si et sorprens comptant els minuts o els dies que falten per acabar aquella norma de pietat o aquella feina, amb la tèrbola satisfacció que hi posa, en una operació semblant, el xicot mal estudiant, que somia que s'acabi el curs; o el quinzenari, que espera tornar a fer la seva, quan li obrin les portes de la presó.

Persevera —hi insisteixo— amb eficaç i actual voluntat, sense deixar ni un instant de voler fer i aprofitar aquells mitjans de pietat.

Viu la fe, alegre, agafat a Jesucrist. —Estima'l de debò —de debò, de debò!—, i seràs protagonista de la gran Aventura de l'Amor, perquè estaràs cada dia més enamorat.

Digues-li a poc a poc al Mestre: Senyor, només vull servir-te! ¡Només vull complir els meus deures, i estimar-te amb ànima enamorada! Fes-me sentir el teu pas ferm al meu costat. Sigues Tu el meu únic suport.

—Digues-li-ho a poc a poc…, ¡i digues-li-ho de veres!

Et cal vida interior i formació doctrinal. Exigeix-te! —Tu —cavaller cristià, dona cristiana— has de ser sal de la terra i llum del món, perquè estàs obligat a donar exemple amb sant desvergonyiment.

—T'ha d'urgir la caritat de Crist i, en sentir-te un altre Crist i saber-te un altre Crist des del moment en què li has dit que el segueixes, no et separaràs dels teus iguals —els teus parents, els teus amics, els teus col·legues—, igual com no se separa la sal de l'aliment que condimenta.

La teva vida interior i la teva formació comprenen la pietat i el criteri que ha de tenir un fill de Déu, per assaonar-ho tot amb la seva presència activa.

Demana al Senyor que sempre siguis aquell bon condiment en la vida dels altres.

Els cristians venim a recollir, amb esperit de joventut, el tresor de l'Evangeli —que sempre és nou—, per fer-lo arribar a tots els racons de la terra.

Necessites imitar Jesucrist, i fer-lo conèixer amb la teva conducta. No m'oblidis que Crist assumí la nostra naturalesa, per introduir tots els homes a la vida divina, de manera que —unint-nos a Ell— visquem individualment i socialment els mandats del Cel.

Tu, per la teva condició de cristià, no pots viure d'esquena a cap inquietud, a cap necessitat dels teus germans els homes.

¡Amb quina insistència l'Apòstol Sant Joan predicava el mandatum novum! —«Que us estimeu els uns als altres!»

—Em posaria de genolls, sense fer comèdia —m'ho diu a crits el cor—, a fi de demanar-vos per amor de Déu que us estimeu, que us ajudeu, que us doneu la mà, que us sapigueu perdonar.

—Per tant, us cal rebutjar la supèrbia, ser compassius, tenir caritat; prestar-vos mútuament l'auxili de l'oració i de l'amistat sincera.

Només seràs bo, si saps veure les coses bones i les virtuts dels altres.

—Per això, quan hagis de corregir, fes-ho amb caritat, en el moment oportú, sense humiliar…, i amb ànim d'aprendre i de millorar tu mateix en allò que corregeixes.

Estima i practica la caritat, sense límits i sense discriminacions, perquè és la virtut que ens caracteritza als deixebles del Mestre.

—Tanmateix, aquesta caritat no et pot portar —deixaria de ser virtut— a esmortir la fe, a treure les arestes que la defineixen, a dulcificar-la fins convertir-la, com alguns pretenen, en una cosa amorfa que no té la força i el poder de Déu.

Has de conviure, has de comprendre, has de ser germà del teus germans els homes, has de posar amor —com diu el místic castellà— on no hi ha amor, per treure'n amor.

La crítica, quan hagis de fer-la, ha de ser positiva, amb esperit de col·laboració, constructiva, i mai al darrera de l'interessat.

—Si no, és una traïció, una murmuració, una difamació, potser una calúmnia… i, sempre, una falta de bonhomia.

Quan vegis que la glòria de Déu i el bé de l'Església exigeixen que parlis, no callis.

—Pensa-ho: ¿qui no seria valent de cara a Déu, amb l'eternitat al davant? No hi ha res a perdre i, en canvi, sí molt a guanyar. Llavors, ¿per què no t'hi atreveixes?

No som bons germans dels nostres germans els homes, si no estem disposats a mantenir una recta conducta, encara que els qui ens envoltin interpretin malament la nostra actuació, i reaccionin d'una manera desagradable.

El teu amor i el teu servei a l'Església Santa no poden estar condicionats per la més gran o més petita santedat personal dels que la componen, tot i que desitgem ardentment la perfecció cristiana en tots.

—Has d'estimar l'Esposa de Crist, la teva Mare, que és, i serà sempre, neta i sense màcula.

La feina de la nostra santificació personal repercuteix en la santedat de tantes ànimes i en la de l'Església de Déu.

Persuadeix-te'n: si vols —com que Déu t'escolta, t'estima, et promet la glòria—, tu, protegit per la mà omnipotent del teu Pare del Cel, pots ser una persona plena de fortalesa, disposada a donar testimoni a tot arreu de la seva amable doctrina vertadera.

El camp del Senyor és fèrtil i bona la seva llavor. Per això, quan en aquest món nostre apareix el jull, no ho dubtis: hi ha hagut manca de correspondència dels homes, dels cristians especialment, que s'han adormit i han deixat el terreny obert a l'enemic.

—No et lamentis, que és estèril; i examina, en canvi, la teva conducta.

També a tu et farà pensar aquest comentari, que em va doldre molt: «veig clarament la falta de resistència, o la ineficàcia d’aquesta resistència a les lleis infames, donat que n'hi ha a dalt, a baix, i al mig, molts, però molts!, d'adotzenats».

Els enemics de Déu i de la seva Església, manejats per l'odi imperible de satanàs, es belluguen i s'organitzen sense treva.

Amb una constància «exemplar», preparen els seus quadres, mantenen escoles, directius i agitadors i, amb una acció dissimulada —però eficaç—, propaguen les seves idees, i duen —a les llars i als llocs de treball— la seva llavor destructora de tota ideologia religiosa.

—¿Què no haurem de fer els cristians, per servir el nostre Déu, sempre amb la veritat?

No confonguis la serenitat amb la mandra, amb l'abandonament, amb el retard en les decisions o en l'estudi dels afers.

La serenitat es complementa sempre amb la diligència, virtut necessària per a considerar i resoldre, sense demora, les qüestions pendents.

—Fill: ¿on és el Crist que les ànimes cerquen en tu?: en la teva supèrbia?, en els teus desigs d'imposar-te als altres?, en aquelles petiteses de caràcter en les quals no et vols vèncer?, en aquella tossuderia?… És allí Crist? —No!!

—D'acord: has de tenir personalitat, però la teva ha de procurar identificar-se amb Crist.

Et proposo una bona norma de conducta per viure la fraternitat, l'esperit de servei: que, quan faltis, els altres puguin tirar endavant la tasca que duus entre mans, per l'experiència que generosament els transmetis, sense fer-te imprescindible.

Damunt teu recau —malgrat les teves passions— la responsabilitat de la santedat, de la vida cristiana dels altres, de la seva eficàcia.

Tu no ets una peça aïllada. Si t'atures, ¡quants en pots detenir o perjudicar!

Pensa en la teva Mare l'Església Santa, i considera que, si un membre es ressent, tot el cos se'n ressent.

—El teu cos té necessitat de cadascun dels membres, però cadascun dels membres en té del cos sencer. —¡Ai, si la meva mà deixés de complir el seu deure…, o si deixés de bategar el cor!

Ho has vist clarament: quan tanta gent no el coneix, Déu s'ha fixat en tu. Vol que siguis fonament, carreu, on trobi suport la vida de l'Església.

Medita aquesta realitat, i en trauràs moltes conseqüències pràctiques per a la teva conducta ordinària: el fonament, el carreu —potser sense lluir, ocult— ha de ser sòlid, sense fragilitats; ha de servir de base per al sosteniment de l'edifici…; si no, es queda aïllat.

Com que et sents fonament escollit per Déu per a corredimir —no oblidis que ets… misèria i misèria—, la teva humilitat t'ha de dur a col·locar-te sota els peus —al servei— de tots. —Així estan els basaments dels edificis.

Però el fonament ha de tenir fortalesa, que és virtut indispensable en qui ha de sostenir o empènyer d'altres.

—Jesús —digues-li-ho amb força—, que mai, per falsa humilitat, deixi de practicar la virtut cardinal de la fortalesa. Fes, Déu meu, que discerneixi l'or de l'escòria.

Mare nostra, la nostra Esperança!, ¡que segurs estem, ben agafats a Tu, encara que tot trontolli!