Victòria

Imita la Verge Santa: només el reconeixement cabal del nostre no-res pot fer-nos preciosos als ulls del Creador.

Estic persuadit que Joan, l'Apòstol jove, s'està al costat de Crist a la Creu, perquè la Mare l'arrossega: ¡si que pot l'Amor de Nostra Senyora!

No aconseguirem mai l'autèntica alegria sobrenatural i humana, el «veritable» bon humor, si no imitem «de veritat» Jesús; si no som, com Ell, humils.

Donar-se sincerament als altres és de tal eficàcia, que Déu ho premia amb una humilitat plena d'alegria.

La humiliació, l'anorreament, l'amagar-se i desaparèixer, han de ser totals, absoluts.

Humilitat sincera: ¿què li podrà pertorbar a qui té per delit les injúries, perquè sap que no mereix un altre tracte?

Jesús meu: el que és meu és teu, perquè el que és teu és meu i el que és meu ho abandono en Tu.

¿Ets capaç de passar per aquelles humiliacions, que et demana Déu, en coses que no tenen importància, que no enfosqueixen la veritat? —No?: ¡aleshores no estimes la virtut de la humilitat!

La supèrbia destorba la caritat. —Demana cada dia al Senyor —per a tu i per a tothom— la virtut de la humilitat, perquè la supèrbia augmenta amb els anys, si no es corregeix a temps.

¿Pot haver-hi res més antipàtic que un nen fent-se l'home? ¿Quina simpatia davant del seu Déu tindrà un pobre home —un nen—, fent-se el gran, inflat per la supèrbia, convençut del seu valor, confiant només en si mateix?

Certament tu pots condemnar-te. N'estàs ben convençut, ja que en el teu cor s'hi troben gèrmens de totes les maldats.

Però si et fas nen davant Déu, aquesta circumstància et durà a unir-te al teu Pare-Déu i a la teva Mare Santa Maria. I Sant Josep i el teu Àngel no et desempararan, si et veuen infant.

—Tingues fe, fes tot el que puguis, ¡penitència i Amor!, i el que hi falti ho posaran Ells.

Si que costa viure la humilitat!, perquè —ho afirma la saviesa popular cristiana— «la supèrbia mor vint-i-quatre hores després d'haver mort la persona».

Per tant, quan —en contra del que et diu qui ha rebut gràcia especial de Déu per a orientar la teva ànima— penses que tu tens raó, t'has de convèncer que «no en tens cap, de raó».

Servir i donar formació als infants; atendre amb afecte els malalts.

Per fer-se entendre de les ànimes senzilles, cal humiliar la intel·ligència; per comprendre els pobres malalts, cal humiliar el cor. I així, de genolls l'enteniment i la carn, és fàcil arribar a Jesús, pel camí segur de la misèria humana, de la misèria pròpia, que duu a anorrear-se, a fi de deixar que Déu construeixi sobre el nostre no-res.

Propòsit: si no hi ha vertadera necessitat, mai no parlaré de les meves coses personals.

Agraeix a Jesús la seguretat que et dóna!

Perquè no és tossuderia: és llum de Déu, que et fa trobar-te ferm, com al damunt de roca, mentre que altres, als qui els toca fer un trist paper —tot i que són tan bons—, sembla com si s'enfonsessin en la sorra…, mancats del fonament de la fe.

Demana al Senyor que les exigències de la virtut de la fe es compleixin en la teva vida i en la de tots.

Si jo fos d'una altra manera, si dominés més el meu geni, si et fos més fidel, Senyor, ¡de quina manera tan admirable vindries a ajudar-nos!

Les ànsies de reparació que el teu Pare Déu posa en la teva ànima, es veuran satisfetes, si uneixes la teva pobra expiació personal als mèrits infinits de Jesús.

—Rectifica la intenció, estima el dolor en Ell, amb Ell i per Ell.

No saps si has progressat, ni quant…

—Què en faries, d'aquest càlcul?…

—L'important és que perseveris, que el teu cor cremi en foc, que vegis més llum i més horitzons…: que t’afanyis per les nostres intencions, que les pressentis —encara que no les coneguis—, i que per totes preguis.

Digues-li: no veig, Jesús, ni una flor gemada en el meu jardí: totes tenen taques…, sembla que totes han perdut el color i l'aroma. Pobre de mi! La boca als fems, a terra: així. Aquest és el meu lloc propi.

—D'aquesta manera —humiliant-te—, Ell vencerà en tu, i assoliràs la victòria.

Et vaig entendre bé, quan concloïes: decididament quasi no arribo a ruquet…, al ruquet que fou el tron de Jesús per entrar a Jerusalem: em quedo enmig del pilotet vil de draps bruts, que menysprea el drapaire més pobre.

Però et vaig comentar: amb tot, el Senyor t'ha elegit i vol que siguis instrument seu. Per això, el fet —real— de veure't tan miserable, ha de convertir-se en una raó més per agrair a Déu la seva crida.

El cant humil i joiós de Maria, en el Magnificat, ens recorda la infinita generositat del Senyor amb els qui es fan com nens, amb els qui s’abaixen i sincerament se saben no-res.

És cosa molt grata a Déu la reconeixença a la seva bondat que significa recitar un Te Deum d'acció de gràcies, sempre que hi ha un esdeveniment un poc extraordinari, sense fer cabal de si és —com l'anomena el món— favorable o advers: perquè venint de les seves mans de Pare, encara que el cop de cisell fereixi la carn, és també una prova d'Amor, que treu les nostres arestes per acostar-nos a la perfecció.

Els homes, quan volen fer alguna feina, procuren fer servir els mitjans adients. Si jo hagués viscut fa segles, hauria utilitzat una ploma d'au per escriure; ara faig servir una ploma estilogràfica.

Déu, en canvi, quan desitja portar a terme alguna obra, tria mitjans desproporcionats, perquè es noti —quantes vegades m'ho hauràs sentit!— que l'obra és seva.

Per això, tu i jo, que coneixem el pes enorme de les nostres misèries, hem de dir-li al Senyor: encara que sigui miserable, no deixo de comprendre que sóc instrument diví en les teves mans.

Dedicarem tots els afanys de la nostra vida —grans i petits— a l'honor de Déu Pare, de Déu Fill, de Déu Esperit Sant.

—Recordo amb emoció el treball d'aquells universitaris brillants —dos enginyers i dos arquitectes—, ocupats de gust en la instal·lació material d'una residència d'estudiants. Tan aviat com col·locaren l'encerat en una classe, la primera cosa que hi van escriure els quatre artistes fou: Deo omnis gloria! —tota la glòria per a Déu.

Ja sé que et va encantar, Jesús.

En qualsevol lloc on et trobis, recorda que el Fill de l'Home no vingué a ser servit, sinó a servir, i convenç-te que qui vulgui seguir-lo no ha de pretendre una altra línia de conducta.

Déu té sobre nosaltres, fills seus, un dret especial: el dret que corresponguem al seu amor, malgrat els nostres errors personals. —Aquest convenciment, ensems que ens imposa una responsabilitat, que no podem defugir, ens dóna una seguretat plena: som instruments en les mans de Déu, amb els quals Ell compta diàriament i, per això, diàriament, ens esforcem per servir-lo.

El Senyor espera que els instruments facin el possible per estar ben a punt: i tu has de procurar que mai no falti aquesta bona disposició teva.

Jo entenc que cada Avemaria, cada salutació a la Mare de Déu, és un nou batec d’un cor enamorat.

La nostra vida —la dels cristians— ha de ser així de vulgar: mirar de fer bé, cada dia, les mateixes coses que tenim obligació de viure, realitzar en el món la nostra missió divina, complint el petit deure de cada instant.

—Més ben dit: esforçant-nos per complir-lo, perquè de vegades no ho aconseguirem i, quan arribi la nit, a l’examen, haurem de dir al Senyor: no t’ofereixo virtuts; avui només puc oferir-te defectes, però —amb la teva gràcia— arribaré a dir-me vencedor.

Desitjo de tot cor que, per la misericòrdia de Déu, Ell —malgrat els teus pecats (mai més ofendre Jesús!)— et faci «viure habitualment aquesta vida venturosa d’estimar la seva Voluntat».

En el servei de Déu, no hi ha oficis de poca categoria: tots són de molta importància.

—La categoria de l'ofici depèn del nivell espiritual de qui el realitza.

¿No t'alegra aquesta certesa, segura, que Déu s'interessa fins de les més petites coses de les seves criatures?

Manifesta-li de nou que vols eficaçment ser seu: oh, Jesús, ajuda'm, fes-me teu de debò: que cremi i em consumeixi, a còpia de petites coses inadvertides per a tothom.

Sant Rosari. —Els goigs, els dolors i les glòries de la vida de la Mare de Déu trenen una corona de lloances, que repeteixen sense interrupció els Àngels i els Sants del Cel…, i els qui estimen la nostra Mare aquí a la terra.

—Practica diàriament aquesta devoció santa, i difon-la.

El baptisme ens fa fideles —fidels, paraula que, com aquella altra, sancti —sants, feien servir els primers seguidors de Jesús per anomenar-se entre ells, i que encara s'utilitza avui: es parla dels «fidels» de l'Església.

—Pensa-ho!

Déu no es deixa guanyar en generositat, i —tingues-ho per ben cert!— concedeix la fidelitat a qui se li rendeix.

Exigeix-te sense por. En la seva vida amagada, moltes ànimes ho fan així, perquè només el Senyor es llueixi.

Voldria que tu i jo reaccionéssim com aquella persona —que desitjava ser molt de Déu— en la Festa de la Sagrada Família, que llavors se celebrava en la infraoctava de l'Epifania.

—«No em manquen creuetes. Una d'ahir —em va costar, fins a plorar— m'ha portat a la consideració, en el dia d'avui, que el meu Pare i Senyor Sant Josep i la meva Mare Santa Maria no han volgut deixar el "seu nen" sense regal de Reis. I el regal ha estat llum per conèixer el meu desagraïment amb Jesús, per falta de correspondència a la gràcia, i l'error enorme que comporta en mi el fet d'oposar-me, amb la meva conducta roïna, a la Voluntat Santíssima de Déu, que em vol com a instrument seu».

Quan les santes dones arribaren al sepulcre, s'adonaren que la pedra estava apartada.

Això passa sempre!: quan ens decidim a fer el que hem de fer, les dificultats se superen fàcilment.

T'has de convèncer que, si no aprens a obeir, no seràs eficaç.

Quan rebis una ordre, ¡que ningú no et guanyi a saber obeir!, igual si fa fred o calor, si et trobes amb ànims o cansat, si ets jove o no n'ets tant.

Una persona que «no sap obeir», no aprendrà mai a manar.

És una malaptesa insigne que el Director es conformi amb el fet que una ànima en doni quatre, quan en pot donar dotze.

Tu has d'obeir —o has de manar— posant-hi sempre molt d'amor.

Voldria —ajuda'm amb la teva oració— que, en l'Església Santa, tots ens sentíssim membres d'un sol cos, com ens demana l'Apòstol; i que visquéssim a fons, sense indiferències, les alegries, les tribulacions, l’expansió de la nostra Mare, una, santa, catòlica, apostòlica, romana.

Voldria que visquéssim la identitat d'uns amb altres, i de tots amb Crist.

Persuadeix-te, fill, que desunir-se, en l'Església, és morir.

Demana a Déu que en l'Església Santa, la nostra Mare, els cors de tots, com en la primitiva cristiandat, siguin un mateix cor, per tal que fins a la fi dels segles es compleixin de veritat les paraules de l'Escriptura: multitudinis autem credentium erat cor unum et anima una —la multitud dels fidels tenia un sol cor i una sola ànima.

—Et parlo molt seriosament: que per tu no es lesioni aquesta unitat santa. Porta-ho a la teva oració!

La fidelitat al Pontífex Romà implica una obligació clara i determinada: conèixer el pensament del Papa, manifestat en Encícliques o en altres documents, fent tot allò que estigui al nostre abast perquè tots els catòlics parin atenció al magisteri del Pare Sant, i acomodin a aquests ensenyaments la seva actuació en la vida.

Encomano de tot cor, diàriament, que el Senyor ens concedeixi el do de llengües. Un do de llengües, que no consisteix pas en el coneixement de diversos idiomes, sinó en el fet de saber adaptar-se a la capacitat dels oients.

—No es tracta de «parlar en neci a la plebs, perquè ho entengui»; sinó de parlar en savi, en cristià, però de manera assequible a tothom.

—Aquest do de llengües és el que demano al Senyor i a la seva Mare beneïda per als seus fills.

La malícia d'alguns i la ignorància de molts: heus aquí l'enemic de Déu, de l'Església.

—Confonguem el malvat, il·luminem la intel·ligència de l'ignorant… Amb l'ajut de Déu, i amb el nostre esforç, salvarem el món.

Hem de procurar que, en totes les activitats intel·lectuals, hi hagi persones rectes, d'autèntica consciència cristiana, de vida coherent, que emprin les armes de la ciència en servei de la humanitat i de l'Església.

Perquè mai no mancaran al món, com succeí quan Jesús va venir a la terra, nous Herodes que intentin aprofitar els coneixements científics, fins i tot falsejant-los, per tal de perseguir Crist i els qui són de Crist.

Quina gran tasca tenim al davant!

En el teu treball d'ànimes —treball d'ànimes ha de ser la teva ocupació entera—, omple't de fe, d'esperança, d'amor, perquè totes les dificultats se superen.

Per confirmar-nos en aquesta veritat, va escriure el salmista: et Tu, Domine, deridebis eos: ad nihilum deduces omnes gentes —Tu, Senyor, et burlaràs d'ells: els reduiràs al no-res.

Aquestes paraules ratifiquen el non praevalebunt —no prevaldran els enemics de Déu: res no han de poder contra l'Església ni contra els qui —instruments de Déu— serveixen l'Església.

La nostra Santa Mare Església, en magnífica extensió d'amor, va escampant la llavor de l'Evangeli per tot el món. Des de Roma a la perifèria.

—Tot col·laborant tu en aquesta expansió, per l'orbe sencer, porta la perifèria al Papa, a fi que tota la terra sigui un sol ramat i un sol Pastor: un sol apostolat!

Regnare Christum volumus! —volem que Crist regni. Deo omnis gloria! —per a Déu tota la glòria.

Aquest ideal de guerrejar —i vèncer— amb les armes de Crist, només es farà realitat per l'oració i el sacrifici, per la fe i l'Amor.

—Doncs… ¡a pregar, i a creure, i a sofrir, i a Amar!

La labor de l'Església, cada dia, és com un gran teixit, que oferim al Senyor, ja que tots els batejats som Església.

—Si complim —fidels i entregats—, aquest gran teixit serà formós i sense falla. Però, si un deixa anar un fil ací, un altre allà, i un altre per l'altra banda…, en comptes d'un formós teixit, tindrem un parrac tot estripat.

¿Per què no et decideixes a fer una correcció fraterna? —Es pateix en rebre-la, perquè costa humiliar-se, almenys al principi. Però, fer-la, costa sempre. Bé que ho sap tothom.

L'exercici de la correcció fraterna és la millor manera d'ajudar, després de l'oració i del bon exemple.

Per la confiança que Ell diposita en Tu, en haver-te portat a l'Església, has de tenir la mesura, la serenitat, la fortalesa, la prudència —humana i sobrenatural— de persona madura, que molts adquireixen amb el pas dels anys.

No oblidis que cristià, com vam aprendre al Catecisme, vol dir home —dona— que té la fe de Jesucrist.

Tu vols ser fort? —Primerament, adona't que ets molt feble; i, després, confia en Crist, que és Pare i Germà i Mestre, i que ens fa forts, donant-nos els mitjans per vèncer: els sagraments. Viu-los!

T'entenia bé quan em confiaves: vull embeure'm en la litúrgia de la Santa Missa.

Valor de la pietat en la Santa Litúrgia!

No m'estranyà gens allò que, fa uns dies, em comentava una persona parlant d'un capellà, exemplar, mort de feia poc: que sant que era!

—El vau tractar molt?, li vaig preguntar.

—No —em respongué—, però el vaig veure una vegada celebrar la Santa Missa.

Tu que et dius cristià, has de viure la Sagrada Litúrgia de l'Església, posant veritable interès a pregar i a mortificar-te pels sacerdots —especialment pels nous sacerdots—, en els dies assenyalats per a aquesta intenció, i quan sàpigues que reben el Sagrament de l'Orde.

Ofereix l'oració, l'expiació i l'acció per aquesta finalitat: ut sint unum! —perquè tots els cristians tinguem una mateixa voluntat, un mateix cor, un mateix esperit: perquè omnes cum Petro ad Iesum per Mariam! —que tots, ben units al Papa, anem a Jesús, per Maria.

Em preguntes, fill meu, què pots fer perquè jo estigui molt content de tu.

—Si el Senyor està satisfet de tu, jo també n'estaré. I tu pots saber si Ell està content de tu, per la pau i per l'alegria en el teu cor.

Característica evident d'un home de Déu, d'una dona de Déu, és la pau en la seva ànima: té «la pau» i dóna «la pau» a les persones que tracta.

Acostuma't a apedregar aquells pobres «odiadors», com a resposta a les seves pedrades, amb Avemaries.

No t'amoïnis si ara la teva labor sembla estèril. Quan la sembra és de santedat, no es perd; uns altres en recolliran el fruit.

Encara que aconsegueixis poques llums a l'oració, encara que et sembli feixuga, seca…, has de considerar, sempre amb visió nova i segura, la necessitat de la perseverança en tots els detalls de la teva vida de pietat.

Et creixies davant les dificultats de l’apostolat, pregant així: «Senyor, Tu ets el de sempre. Dóna'm la fe d'aquells homes que van saber correspondre a la teva gràcia i que obraren —en el teu Nom— grans miracles, veritables prodigis…» —I concloïes: «sé que els faràs; però, també em consta que vols que se't demanin, que vols que et cerquem, que truquem fort a les portes del teu Cor».

—Al final, vas renovar la decisió de perseverar en l'oració humil i confiada.

Quan et vegis atribolat…, i també a l'hora del triomf, repeteix: Senyor, no em deixis anar, no m'abandonis, ajuda'm com a una criatura inexperta, ¡porta'm sempre agafat de la mà!

Aquae multae non potuerunt exstinguere caritatem!! —la turbulència de les aigües no va poder extingir el foc de la caritat. —T'ofereixo dues interpretacions d'aquestes paraules de l'Escriptura Santa. —Una, que la munió dels teus pecats passats —a tu, que estàs ben penedit— no t'apartarà de l'Amor del nostre Déu; i una altra, que les aigües de la incomprensió, de les contradiccions, que potser pateixis, no hauran d'interrompre la teva labor apostòlica.

Acabar!, acabar! —Fill, qui perseveraverit usque in finem, hic salvus erit —se salvarà el qui perseveri fins a la fi.

—I els fills de Déu disposem dels mitjans, tu també!: cobrirem aigües, perquè tot ho podem en Aquell que ens conforta.

—Amb el Senyor no hi ha impossibles: se superen sempre.

A vegades es presenta un avenir immediat ple de preocupacions, si perdem la visió sobrenatural dels esdeveniments.

—Per això, fill, fe aleshores…, i més obres. Així és segur que el nostre Pare-Déu continuarà donant solució als teus problemes.

La providència ordinària és un continuat miracle, però… Ell posarà mitjans extraordinaris, quan convinguin.

L'optimisme cristià no és un optimisme esdolceït, ni tampoc una confiança humana en què tot sortirà bé.

És un optimisme que enfonsa les arrels en la consciència de la llibertat i en la seguretat del poder de la gràcia; un optimisme que duu a exigir-nos a nosaltres mateixos, a esforçar-nos per correspondre en cada instant a las crides de Déu.

El dia del triomf del Senyor, de la seva Resurrecció, és definitiu. ¿On són els soldats que havia posat l'autoritat? ¿On són els segells, que havien col·locat damunt la pedra del sepulcre? On són els qui condemnaren el Mestre? ¿On són els qui crucificaren Jesús?… Davant la seva victòria, es produeix la gran fugida dels pobres miserables.

Omple't d'esperança: Jesucrist venç sempre.

Si busques Maria, trobaràs «necessàriament» Jesús, i aprendràs —sempre amb més gran profunditat— el que hi ha en el Cor de Déu.

Quan vagis a fer una tasca d'apostolat, aplica't allò que deia un home que cercava Déu: «Avui començo a predicar una tanda d'exercicis per a capellans. ¡Tant de bo n'obtinguem molt de fruit: jo, el primer!»

—I més tard: «ja porto alguns dies d'exercicis. Els exercitants són cent vint. Espero que el Senyor farà una bona labor en les nostres ànimes».

Fill, ¡val la pena que siguis humil, obedient, lleial, que et xopis de l'esperit de Déu, per dur-lo —des de l'indret que ocupes, des del teu lloc de treball— a tota la gent que pobla el món!

En la guerra, de ben poc serviria el valor dels soldats que s'enfronten amb l'enemic, si no hi hagués una altra gent que sense participar, aparentment, en la lluita, proporciona municions i aliments i medicines als guerrers…

—Sense l'oració i sense el sacrifici de tantes ànimes, no hi haurà veritable apostolat d'acció.

Poder de fer miracles!: quantes ànimes mortes, i fins i tot podrides, ressuscitaràs, si permets que Crist actuï en tu.

En aquells temps, narren els Evangelis, passava el Senyor, i ells, els malalts, el cridaven i el cercaven. També ara passa Crist amb la teva vida cristiana i, si el secundes, quants n'hi haurà que el coneixeran, el cridaran, li demanaran ajut i se'ls obriran els ulls a les llums meravelloses de la gràcia.

T'entestes a anar pel teu compte, i la teva labor resulta estèril.

Obeeix, sigues dòcil: ja que de la mateixa manera que és de necessitat posar cada roda d'una màquina en el seu lloc (altrament, s'atura, o es deformen les peces; i, sens dubte, no produeix o el seu rendiment és molt escàs), així també un home o una dona, fora del seu camp d'acció, més aviat seran una nosa que no pas un instrument d'apostolat.

L'apòstol no té altre fi que deixar obrar el Senyor, fer-se disponible.

També els primers Dotze eren estrangers en les terres que evangelitzaven, i ensopegaven amb gent que construïa el món sobre bases diametralment oposades a la doctrina de Crist.

—Mira: per damunt d'aquestes circumstàncies adverses, se sabien dipositaris del missatge diví de la Redempció. I clama l'Apòstol: «malaurat de mi si no el prediqués!»

L'eficàcia corredemptora, eterna!, de les nostres vides, només pot actuar amb la humilitat, desapareixent, per tal que els altres descobreixin el Senyor.

Els fills de Déu han de ser, en l'acció apostòlica, com aquelles potents instal·lacions elèctriques: ompliran el món de llum, sense que es vegi el focus.

Diu Jesús: «qui a vosaltres escolta, a mi m'escolta».

—¿Et penses encara que són les teves paraules les que convencen els homes?… A més, no oblidis que l'Esperit Sant pot valdre's per als seus plans de l’instrument més inepte.

¡De quina manera més admirable escauen als fills de Déu aquestes paraules de Sant Ambrosi! Parla del pollí lligat amb la somera, que necessitava Jesús, per al seu triomf, i comenta: «només una ordre del Senyor podia deslligar-lo. El deixaren anar les mans dels Apòstols. Per a un fet com aquest, es requereixen una manera de viure i una gràcia especial. Sigues tu també apòstol, per poder alliberar els qui es troben captius».

—Deixa'm que et glossi novament aquest text: ¡quantes vegades, per mandat de Jesús, haurem de desfer els lligams de les ànimes, perquè Ell les necessitarà per al seu triomf! Que siguin d'apòstol les nostres mans, i les nostres accions, i la nostra vida… Aleshores Déu ens donarà també gràcia d'apòstol, per trencar els ferros dels encadenats.

No ens podem atribuir mai el poder de Jesús, que passa entre nosaltres. El Senyor passa, i transforma les ànimes, quan ens posem tots al seu costat, amb un sol cor, amb una sola convicció, i amb un sol desig de ser bons cristians; però és Ell, no tu, ni jo. És Crist que passa!

—I a més, es queda en els nostres cors —¡en el teu i en el meu!—, i en els nostres sagraris.

—És Jesús que passa, i Jesús que es queda. Roman en tu, en cada un de vosaltres i en mi.

El Senyor ha volgut fer-nos corredemptors amb Ell.

Per això, per tal d'ajudar-nos a comprendre aquesta meravella, mou els evangelistes a relatar tants grans prodigis. Ell podia treure el pa d'on li plagués…, doncs, no! Busca la cooperació humana: té necessitat d'un nen, d'un noi, d'uns bocins de pa i d'uns peixos.

—Li fem falta tu i jo, i és Déu! —Això ens ha d'urgir a ser generosos, en la nostra correspondència a les seves gràcies.

Si l'ajudes, mal que sigui amb una cosa de no res, com feren els Apòstols, Ell està disposat a obrar miracles, a multiplicar els pans, a canviar les voluntats, a donar llum a les intel·ligències més fosques, a fer —amb una gràcia extraordinària— que siguin capaços de rectitud els qui mai no ho han estat.

Tot això… i més, si l’ajudes amb el que tinguis.

Jesús ha mort. És un cadàver. Aquelles dones santes no esperaven res. Havien vist com l'havien maltractat i com l'havien crucificat: ¡que present que tenien la violència d'aquella Passió soferta!

Sabien també que els soldats vigilaven l'indret, sabien que el sepulcre era completament tancat: qui ens treurà la pedra de l'entrada?, es demanaven, perquè era una llosa enorme. No obstant això…, malgrat tot, elles hi acuden per estar amb Ell.

Mira, les dificultats —grans i petites— es veuen de seguida…, però, si hi ha amor, hom no s'adona d'aquells obstacles, i actua amb audàcia, amb decisió, amb valentia: ¿no has de confessar que tens vergonya quan contemples l'empenta, la intrepidesa i la valentia d'aquestes dones?

Maria, la teva Mare, et portarà a l'Amor de Jesús. I t'hi trobaràs cum gaudio et pace, amb alegria i pau, sempre «portat» —perquè tot sol cauries i t'ompliries de fang—, camí endavant, per a creure, per a estimar i per a patir.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma