Em deies: «em veig, no solament incapaç de tirar endavant en el camí, sinó incapaç de salvar-me —pobra ànima meva!—, sense un miracle de la gràcia. Estic fred i —pitjor encara— com indiferent: igual com si fos un espectador del ‘meu cas’, a qui gens no importés el que contempla. Seran estèrils aquests dies?

I, no obstant això, la meva Mare és la meva Mare, i Jesús és —m'hi atreveixo?— el meu Jesús! I hi ha ànimes santes, ara mateix, que preguen per mi».

—Continua caminant de la mà de la teva Mare, et vaig replicar, i «atreveix-te» a dir a Jesús que és teu. Per la seva bondat, Ell posarà llums clares en la teva ànima.