Disciplina

Obeir dòcilment. —Però amb intel·ligència, amb amor i sentit de responsabilitat, que res no té a veure amb jutjar el qui governa.

En l'apostolat, obeeix sense fixar-te en les condicions humanes del qui mana, ni com mana. Fer el contrari no és virtut.

De creus, n'hi ha moltes: de brillants, de perles, de maragdes, d'esmalts, de marfil…; també de fusta, com la de Nostre Senyor. Totes mereixen igual veneració, perquè la Creu ens parla del sacrifici del Déu fet Home. —Porta aquesta consideració a la teva obediència, sense oblidar que Ell s'abraçà amorosament, sense dubtar-ho!, a la Fusta, i allí ens obtingué la Redempció.

Solament després d'haver obeït, que és senyal de rectitud d'intenció, fes la correcció fraterna, amb les condicions requerides, i reforçaràs la unitat per mitjà del compliment d'aquest deure.

S'obeeix amb els llavis, amb el cor i amb la ment. —S'obeeix no a un home, sinó a Déu.

No estimes l'obediència si no estimes de veres el mandat, si no estimes de veres allò que t'han manat.

Moltes angúnies troben remei de seguida. D'altres, no immediatament. Però totes es resoldran, si som fidels: si obeïm, si complim el que està disposat.

El Senyor vol de tu un apostolat concret, com el de la pesca d'aquells cent cinquanta-tres peixos grans —i no uns altres—, agafats a la dreta de la barca.

I em preguntes: ¿com és que, tot i saber-me pescador d'homes, vivint en contacte amb molts companys, i podent distingir les persones cap a les quals ha d'anar dirigit el meu apostolat específic, no pesco?… És que em falta Amor? És que em falta vida interior?

Escolta la resposta de llavis de Pere, en aquella altra pesca miraculosa: —«Mestre, tota la nit hem estar fatigant-nos, i no hem agafat res; no obstant això, segons la teva paraula, llançaré la xarxa». En nom de Jesucrist, comença de nou. —Fortifica’t: fora aquesta fluixedat!

Obeeix sense tantes cavil·lacions inútils… Mostrar tristor o desgana davant el mandat és falta molt considerable. Però sentir-la i prou, no solament no és culpa, sinó que és potser l'ocasió d'un venciment gran, de coronar un acte de virtut heroic.

No sóc jo que m'ho invento. Te'n recordes? L'Evangeli explica que un pare de família féu el mateix encàrrec als seus dos fills… I Jesús es complau en el qui, malgrat haver posat dificultats, compleix!; s'hi complau, perquè la disciplina és fruit de l'Amor.

La major part de les desobediències provenen de no saber «escoltar» el mandat, i això en el fons és falta d'humilitat o d'interès per servir.

Vols obeir de debò?… Doncs escolta bé, per comprendre l'abast i l'esperit del que t'indiquen; i, si no entens alguna cosa, pregunta.

¡Vejam quan et convenceràs que has d'obeir!… I desobeeixes si, en comptes de complir el pla de vida, perds el temps. Tots els teus minuts han d'estar plens: treball, estudi, proselitisme, vida interior.

Així com l'Església, a través de la cura de la litúrgia, ens fa intuir la bellesa dels misteris de la Religió, i ens duu a estimar-los millor, de la mateixa manera hem de viure —sense fer comèdia— certa correcció, aparentment mundana, de respecte profund —també extern— al Director, que ens comunica per boca seva la Voluntat de Déu.

Quan es governa, després de pensar en el bé comú, cal comptar amb el fet que —en el terreny espiritual i en el civil— difícilment una norma pot deixar de desagradar a alguns.

—Mai no plou a gust de tothom!, diu la saviesa popular. Però això, no ho dubtis, no és defecte de la llei, sinó rebel·lia injustificada de la supèrbia o de l'egoisme d'aquells pocs.

Ordre, autoritat, disciplina… —Escolten, si és que escolten!, i somriuen cínicament, al·legant —elles i ells— que defensen la seva llibertat.

Són els mateixos que després pretenen que respectem els seus descamins, o que ens hi acomodem; no comprenen —¡quines protestes tan grolleres!— que les seves maneres no siguin —¡no ho poden ser!— acceptades per l'autèntica llibertat dels altres.

Els qui governen tasques espirituals han d'interessar-se per tot el que és humà, per tal d'elevar-ho a l'ordre sobrenatural i divinitzar-ho.

Si no es pot divinitzar, no t'enganyis: no és humà, és «animalesc», impropi de la criatura racional.

Autoritat. —No consisteix en el fet que el de dalt «escridassi» l'inferior, i aquest el de més avall.

Amb aquest criteri —caricatura de l'autoritat—, a part de l'evident falta de caritat i de correcció humana, només s'aconsegueix que el qui fa de cap es vagi allunyant dels governats, perquè no els serveix: a tot estirar, els utilitza!

No siguis tu d'aquells que, tenint desgovernada la pròpia casa, intenten ficar-se en el govern de la casa dels altres.

Però… ¿penses de debò que ho saps tot, perquè has estat constituït en autoritat?

—Escolta'm bé: el bon governant «sap» que pot aprendre, que ha d'aprendre!, dels altres.

Llibertat de consciència: no! —Quants mals ha portat als pobles i a les persones aquest lamentable error, que permet actuar en contra dels propis dictats íntims.

Llibertat «de les consciències», sí: que vol dir el deure de seguir aquest imperatiu interior…, ¡ah, però després d'haver rebut una formació seriosa!

Governar no és mortificar.

Per a tu, que ocupes aquell lloc de govern. Medita: els instruments més forts i eficaços, si se'ls tracta malament, s'osquen, es desgasten i s'inutilitzen.

Les decisions de govern, preses a la lleugera per una sola persona, neixen sempre, o gairebé sempre, influïdes per una visió unilateral dels problemes.

—Per molt grans que siguin la teva preparació i el teu talent, has de sentir els qui comparteixen amb tu aquesta tasca de direcció.

Mai no donis escolta a la delació anònima: és el procediment dels vils.

Un criteri de bon govern: el material humà cal prendre'l tal com és, i ajudar-lo a millorar, sense menysprear-lo mai.

Em sembla molt bé que procuris, cada dia, augmentar aquesta profunda preocupació pels teus súbdits: perquè sentir-se envoltat i protegit per la comprensió afectuosa del superior, pot ser el remei eficaç que necessiten les persones a qui has de servir amb el teu govern.

¡Quina pena que fan alguns, constituïts en autoritat, quan jutgen i parlen amb lleugeresa sobre persones o temes que desconeixen, sense estudiar l'assumpte, amb afirmacions contundents, i fins amb «prevencions», que són fruit de deslleialtat!

Si l'autoritat esdevé autoritarisme dictatorial i aquesta situació es prolonga en el temps, es perd la continuïtat històrica, moren o envelleixen els homes de govern, arriben a l'edat madura persones sense experiència per a dirigir, i el jovent —inexpert i excitat— vol agafar les regnes: quin munt de mals!, ¡i quantes ofenses a Déu —pròpies i alienes— recauen damunt el qui usa tan malament de l'autoritat!

Quan el qui mana és negatiu i desconfiat, fàcilment cau en la tirania.

Mira de ser rectament objectiu en la teva tasca de govern. Evita aquesta inclinació dels qui tendeixen a veure més aviat —de vegades, només això— el que no va, els errors. —Omple't d'alegria, amb la certesa que el Senyor ha concedit a tots la capacitat de fer-se sants, precisament en la lluita contra els propis defectes.

L'afany de novetat pot dur al desgovern.

—Fan falta nous reglaments, dius… —¿Tu creus que el cos humà milloraria amb un altre sistema nerviós o arterial?

¡Quin afany que tenen alguns a massificar!: converteixen la unitat en uniformitat amorfa, ofegant la llibertat.

Sembla que ignoren la impressionant unitat del cos humà, amb una diferenciació de membres tan divina, que —cadascú amb la seva funció pròpia— contribueixen a la salut general.

—Déu no ha volgut que tots siguin iguals, ni que caminem tots de la mateixa manera per l'únic camí.

Cal ensenyar a la gent a treballar —sense exagerar la preparació: «fer» és també formar-se—, i a acceptar anticipadament les imperfeccions inevitables: la millor solució és enemiga de la bona.

No et refiïs mai només de l'organització.

Al bon pastor no li cal atemorir les seves ovelles: tal comportament és propi dels mals governants. Per això, no estranya a ningú que acabin odiats i sols.

Governar, moltes vegades, consisteix a saber «anar arrossegant» la gent, amb paciència i afecte.

El bon govern no ignora la flexibilitat necessària, sense caure en la falta d'exigència.

«Mentre no em facin pecar!» —Fort comentari d'aquella pobra criatura, gairebé anihilada, en la seva vida personal i en els seus afanys d'home i de cristià, per enemics poderosos.

—Medita i aprèn: mentre no et facin pecar!

No tots els ciutadans formen part de l'exèrcit regular. Però, quan és l'hora de la guerra tothom col·labora… I el Senyor ha dit: «no he vingut a portar la pau, sinó la guerra».

«Era un guerriller —escriu—, i em bellugava per la muntanya, disparant quan em donava la reial gana. Però vaig voler allistar-me com a soldat, en comprendre que les guerres les guanyen, més fàcilment, els exèrcits organitzats i amb disciplina. Un pobre guerriller aïllat no pot conquistar ciutats senceres, ni ocupar el món. Vaig penjar el meu fusellot —resulta tan antiquat!—, i ara estic més ben armat. Al mateix temps, sé que ja no em puc ajeure a la muntanya, a l'ombra d'un arbre, i somiar que tot solet guanyaré la guerra».

—¡Beneïda disciplina i beneïda unitat de la nostra Mare l'Església Santa!

A tants catòlics rebels els diria que manquen al seu deure els qui, en comptes d'atenir-se a la disciplina i a l'obediència, a l'autoritat legítima, es converteixen en partit; en bàndol menut; en cucs de discòrdia; en conxorxa i xafarderia; en fomentadors d'estúpides pugnes personals; en teixidors d'ordits de gelosies i crisis.

No és el mateix un vent suau que l'huracà. Davant el primer, tothom resisteix: és un joc de nens, paròdia de lluita.

—Petites contradiccions, escassetat, angunietes… Les comportaves de bon grat, i vivies l'alegria interior de pensar: ¡ara sí que treballo per Déu, perquè tenim Creu!…

Però, pobre fill meu: arribà l'huracà, i sents un sacseig, unes estrebades que arrencarien arbres centenaris. I això…, a dintre i a fora. Confia! No podrà desarrelar la teva Fe i el teu Amor, ni treure't del teu camí…, si tu no t'apartes del «cap», si sents la unitat.

¡Amb quina facilitat incompleixes el pla de vida, o fas les coses més malament que si les ometessis!… —¿I així vols enamorar-te cada vegada més del teu camí, per encomanar després a d'altres aquest amor?

No ambicionis més que un sol dret: el d'acomplir el teu deure.

Que la càrrega és pesada? —¡No, i mil vegades no! Aquelles obligacions, que vas acceptar lliurement, són ales que t'enlairen sobre el fang vil de les passions.

És que els ocells senten el pes de les seves ales? Talla-les, posa-les en el platet d'una balança: pesen! Amb tot, pot l'au volar si les hi arranquen? Necessita aquestes ales així; i no s'adona de la seva pesantor perquè l'eleven sobre el nivell de les altres criatures.

També les teves «ales» pesen! Però, si et manquessin, cauries en els fangars més bruts.

«Maria guardava totes aquestes coses en el seu cor…»

Quan hi són presents l'amor net i sincer, la disciplina no és un pes, per més que costi, perquè uneix a l'Amat.