Amistat

Quan et costi fer un favor, un servei a una persona, pensa que és filla de Déu, recorda que el Senyor ens manà estimar-nos els uns als altres.

—Més encara: aprofundeix quotidianament aquest precepte evangèlic; no et quedis a la superfície. Treu-ne les conseqüències —resulta ben fàcil—, i acomoda la teva conducta de cada instant a aquests requeriments.

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen rar, en aquest món nostre; tot i que —si més no de nom— s'hi predica Crist…

—T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d'identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d'anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, a tots!, i en tots els temps.

Els homes —ha ocorregut sempre en la història— coalitzen les seves vides, per acomplir una missió i un destí col·lectius. —¿Valdrà menys, per als homes i les dones d'avui dia, el «únic destí» de la felicitat eterna?

Has entès el sentit de l'amistat, quan vas arribar a sentir-te com el pastor d'un ramat petitet, que havies tingut abandonat, i que ara mires d'aplegar novament, ocupant-te de servir cada un.

No pots ser tan sols un element passiu. Has de convertir-te en veritable amic dels teus amics: «ajudar-los». Primerament, amb l'exemple de la teva conducta. I després, amb el teu consell i amb l'ascendent que dóna la intimitat.

T'ha entusiasmat aquell esperit de germanor i companyonia, que vas descobrir inesperadament… —És clar: ho havies somiat amb tanta força, però mai no ho havies vist. No ho havies vist, perquè els homes obliden que són germans de Crist, d'aquell amable Germà nostre, que donà la seva vida pels altres, per tots i per cada un, sense condicions.

Has tingut la gran sort de trobar mestres de debò, amics autèntics, que t'han ensenyat sense reserves tot allò que has volgut saber; no t'han calgut artificis per «robar-los» la seva ciència, perquè t'han indicat el camí més fàcil, tot i que a ells els hagi costat un dur treball i sofriments descobrir-lo… Ara, et toca a tu de fer un altre tant, amb aquest, amb aquell, amb tots!

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquelles persones, a les quals resultes antipàtic, deixaran d'opinar així, quan s'adonin que «de debò» les estimes. Depèn de tu.

No n'hi ha prou de ser bo: ho has de semblar. ¿Què diries d'un roser que no produís més que espines?

Per caldejar els tebis, cal que els rodegi el foc de l'entusiasme.

Molts podrien cridar-nos: ¡no us lamenteu del meu estat!, ¡ensenyeu-me el camí per sortir d’aquesta situació, que tant us entristeix!

El deure de la fraternitat, amb totes les ànimes, farà que exercitis el «apostolat de les coses petites», sense que ho notin: amb afany de servei, de manera que el camí se'ls mostri amable.

¡Quina ànima més estreta la dels qui guarden gelosament la seva «llista de greuges»!… Amb aquests desgraciats és impossible conviure-hi.

La vertadera caritat, igual com no porta el compte dels «constants i necessaris» serveis que presta, tampoc no apunta —omnia suffert, ho suporta tot—, els rebufs que pateix.

Compleixes un pla de vida exigent: et lleves de bon matí, fas oració, freqüentes els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques…, ¡però notes que et manca alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat —la lluita per aconseguir-la— és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Tal vegada descobriràs aleshores, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon col·lega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

Et consideres amic perquè no dius cap paraula dolenta. És veritat; però tampoc no veig cap obra bona, d'exemple, de servei… —Aquests són els pitjors amics.

De primer maltractes… I, abans que ningú no reaccioni, crides: «¡ara, caritat entre tots!»

—Si comencessis per això segon, no arribaries mai a allò primer.

No siguis embolicaire, com aquell del qui afirmava la seva pròpia mare: «vostè presenti-li els seus amics, que ell s'encarregarà que aquests amics renyeixin amb vostè».

No em sembla cristiana la fraternitat, de què es vanta amb tu aquell amic que et prevé: «m'han dit de tu aquesta o aquella bàrbara calúmnia: no et refiïs d'alguna persona que ha d'estar ficada en la teva intimitat»…

No em sembla cristiana, perquè a aquell «germà» li manca l'arrancada noble de fer callar el calumniador abans i, després, de comunicar-te lleialment el seu nom.

—Si no té caràcter per a exigir-se aquesta conducta, aquell «germà» t'exposa a deixar-te sol a la vida, en impel·lir-te a desconfiar de tothom i a faltar a la caritat amb tothom.

No tens ni un bri de visió sobrenatural i, en els altres, només veus persones de millor o pitjor posició social. De les ànimes, no te'n recordes per a res, ni les serveixes. Per això no ets generós…, i vius molt lluny de Déu amb la teva falsa pietat, encara que resis molt.

El Mestre ha parlat ben clar: «aparteu-vos de mi, i aneu al foc etern, perquè vaig tenir fam…, vaig tenir set…, era a la presó…, i no m'atenguéreu».

No resulta compatible estimar Déu amb perfecció, i deixar-se dominar per l'egoisme —o per l'apatia— en el tracte amb el proïsme.

L'amistat vertadera comporta també un esforç cordial per comprendre les conviccions dels nostres amics, encara que no arribem a compartir-les, ni a acceptar-les.

No permetis mai que creixi l'herba dolenta en el camí de l'amistat: sigues lleial.

Un propòsit ferm en l'amistat: que en el meu pensament, en la meva paraula, en les meves obres relacionades amb el proïsme —sigui qui sigui—, no em condueixi com fins ara: és a dir, que mai no deixi de practicar la caritat, que mai no doni pas en la meva ànima a la indiferència.

La teva caritat ha de ser adequada, ajustada, a les necessitats dels altres…; no a les teves.

Fills de Déu!: condició que ens transforma en quelcom més transcendent que en persones que se suporten mútuament. Escolta el Senyor: vos autem dixi amicos! —som els seus amics, que, com Ell, donen gustosament la seva vida els uns pels altres, a l'hora heroica i en la convivència corrent.

¿Com es pot pretendre que els qui no tenen la nostra fe vinguin a l'Església Santa, si contemplen el tracte mutu desdenyós dels qui es diuen seguidors de Crist?

L'atracció del teu tracte amable ha d'eixamplar-se en quantitat i qualitat. Si no, el teu apostolat s'extingirà en cenacles inerts i tancats.

Amb la teva amistat i la teva doctrina —em corregeixo: amb la caritat i el missatge de Crist—, mouràs molts no catòlics a col·laborar seriosament, per fer el bé a tots els homes.

Vaig prendre nota de les paraules d’aquell obrer, que comentava entusiasmat després de participar en aquella reunió, que vas promoure: «mai no havia sentit parlar, com es fa aquí, de noblesa, d'honradesa, d'amabilitat, de generositat…». —I concloïa admirat: «¡enfront del materialisme d'esquerres o de dretes, això és la veritable revolució!».

—Qualsevol ànima entén la fraternitat que Jesucrist ha instaurat: ¡esforcem-nos a no desvirtuar aquesta doctrina!

A voltes pretens justificar-te, assegurant que ets distret, despistat; o que, per caràcter, ets sec, reservadot. I afegeixes que, per això, ni tan sols coneixes a fons les persones amb qui convius.

—Escolta: ¿veritat que no et quedes tranquil amb aquesta excusa?

Posa molta visió sobrenatural en tots els detalls de la teva vida ordinària, et vaig aconsellar. I vaig afegir immediatament: la convivència te n'ofereix moltes ocasions, al llarg del dia.

Viure la caritat significa respectar la mentalitat dels altres; omplir-se de goig pel seu camí cap a Déu.:., sense pretendre que pensin com tu, que s'uneixin a tu.

—Se m'acudí de fer-te aquesta consideració: aquells camins, diferents, són paral·lels; seguint el seu propi, cadascú arribarà a Déu…; no et perdis en comparacions, ni en desigs de saber qui va més amunt: això no importa, el que interessa és que tots assolim el fi.

Que l'altre està ple de defectes! Bé… Però, a més que sols al Cel s'hi troben els perfectes, tu també arrossegues els teus i, no obstant això, et suporten i, més encara, t'aprecien: perquè t'estimen amb l'amor que Jesucrist donava als seus, ¡que ben carregats de misèries anaven!

—Aprèn-ne!

Et queixes perquè no és comprensiu… —Jo estic cert que fa els possibles per entendre't. Però tu, quan t'esforçaràs un xic per comprendre'l?

D'acord!, ho admeto: aquella persona s'ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap categoria. —Humanament mereix tot el menyspreu!, has afegit.

—Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la menyspreà, com t'hi pots atrevir tu?

Si la teva amistat es rebaixa fins a convertir-se en còmplice de les misèries alienes, queda reduïda a una trista conxorxa, que no mereix el més mínim apreci.

Vertaderament la vida, per si sola estreta i insegura, a vegades es torna difícil. —Tanmateix això contribuirà a fer-te més sobrenatural, a veure-hi la mà de Déu: i així seràs més humà i comprensiu amb els qui et volten.

La indulgència és proporcional a l'autoritat. Un simple jutge ha de condemnar —potser reconeixent els atenuants— el reu convicte i confés. El poder sobirà d'un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l'ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«A través de vosaltres he vist Déu, que oblidava les meves bogeries i les meves ofenses, i m'acollia amb afecte de Pare». Això escriví als seus, contrit, de retorn a la casa paterna, un fill pròdig del segle XX.

T'ha costat molt això d'anar deixant de banda i d'oblidar les teves preocupacionetes, les teves il·lusions personals: pobres i poques, però arrelades. —En compensació, ara estàs ben segur que són els teus germans, i només ells, la teva il·lusió i la teva ocupació, perquè en el proïsme has après a descobrir-hi Jesucrist.

«El cent per u!»… ¡Com te'n recordaves fa uns dies d'aquella promesa del Senyor!

—En la fraternitat que es viu entre els teus companys d'apostolat, t'ho asseguro, hi trobaràs aquell cent per u.

¡Quants temors i quants perills pot dissipar l'amor veritable entre els germans, que no s'esmenta —perquè llavors sembla com si es profanés—, però que resplendeix en cada detall!

Vés cada dia, en confidència segura, a la Verge Santíssima. La teva ànima i la teva vida en sortiran reconfortades. —Ella et farà participar dels tresors que guarda en el seu cor, ja que «mai no s'ha sentit a dir que cap dels qui han acudit a la seva protecció ha estat desatès».