899 |
 |
Do de llengües, saber transmetre la ciència de Déu: recurs imprescindible per a qui ha de ser apòstol. —Per això, cada dia demano a Déu Nostre Senyor que el concedeixi a cada una i a cada un dels seus fills.
|
900 |
 |
Aprèn a dir que no, sense ferir innecessàriament, sense recórrer al refús contundent, que esquinça la caritat.
—Recorda que ets sempre davant de Déu!
|
901 |
 |
¿Et molesta que insisteixi, de la mateixa manera, en les mateixes coses essencials?, ¿que no tingui en compte aquells corrents en voga? —Mira; al llarg dels segles la línia recta s'ha definit de la mateixa manera, perquè és la més clara i breu. Una altra definició resultaria més fosca i complicada.
|
902 |
 |
Acostuma't a parlar amb cordialitat de tot i de tothom; en particular, de tots els qui treballen en el servei de Déu.
I quan no sigui possible, calla!: també els comentaris bruscos o desenfadats poden fregar la murmuració o la difamació.
|
903 |
 |
Deia un xicotot que acabava d'entregar-se més íntimament a Déu: «ara el que em cal és parlar menys, visitar malalts i dormir a terra».
—Aplica't la lliçó.
|
904 |
 |
¡Dels sacerdots de Crist no se n'ha de parlar si no és per lloar-los!
—Desitjo amb tota la meva ànima que els meus germans i jo ho tinguem molt en compte, en la nostra conducta diària.
|
905 |
 |
La mentida té moltes facetes: reticència, conxorxa, murmuració... —Però és sempre arma de covards.
|
906 |
 |
¡No s'hi val que et deixis impressionar per la primera o per l'última conversa! Escolta amb respecte, amb interès; dóna crèdit a les persones..., però tamisa el teu judici a la presència de Déu.
|
907 |
 |
Murmuren. I després ells mateixos s'encarreguen que algú vingui de seguida a explicar-te aquell «es diu»... —Vilesa? —Sens dubte. Però no em perdis la pau, ja que la seva llengua no podrà fer-te cap mal, si treballes amb rectitud... —Pensa: ¡que beneits que són, quin poc tacte humà que tenen, quina falta de lleialtat amb els seus germans..., i especialment amb Déu!
I no em caiguis tu en la murmuració, per un mal entès dret de rèplica. Si has de parlar, serveix-te de la correcció fraterna, com aconsella l'Evangeli.
|
908 |
 |
Que no et preocupin aquelles contradiccions, aquelles parleries: certament, treballem en una labor divina, però som homes... I és lògic que, tot caminant, aixequem la pols del camí.
Això que et molesta, que et fereix..., aprofita-ho per a la teva purificació i, si cal, per a rectificar.
|
909 |
 |
Murmurar, diuen, és molt humà. —Jo he replicat: nosaltres hem de viure a la manera divina.
La paraula malvada o lleugera d'un sol home pot formar una opinió, i fins i tot posar de moda que es parli malament d'algú... Després, aquesta murmuració puja de sota, arriba enlaire, i potser es condensa en negres núvols.
—Però quan l'empaitat és una ànima de Déu, els núvols es desfan en pluja fecunda, passi el que passi; i el Senyor s'encarrega d'enaltir, en allò en què pretenien humiliar-lo o difamar-lo.
|
910 |
 |
No ho volies creure, però has hagut de rendir-te a l'evidència, a costa teva: aquelles afirmacions que vas pronunciar amb senzillesa i amb un sa sentit catòlic, les han recargolades amb malícia els enemics de la fe.
És veritat, «hem de ser càndids com els coloms..., i prudents com les serps». No parlis a deshora ni fora de lloc.
|
911 |
 |
És perquè no saps —o no vols— imitar la conducta noble d'aquell home, que la teva secreta enveja t'empeny a ridiculitzar-lo.
|
912 |
 |
La maledicència és filla de l'enveja; i l'enveja, el refugi dels infecunds.
Per això, davant l'esterilitat, examina el teu punt de mira: si treballes i no et molesta que d'altres també treballin i aconsegueixin fruits, aquella esterilitat és només aparent: ja arreplegaràs la collita al seu temps.
|
913 |
 |
N'hi ha alguns que, quan no fan mal o no mortifiquen els altres, sembla que es consideren desocupats.
|
914 |
 |
De vegades, penso que els murmuradors són com petits endimoniats... —Perquè el dimoni s'insinua sempre amb el seu esperit maligne de crítica a Déu, o als seguidors de Déu.
|
915 |
 |
«Ruqueries!», comentes menyspreador. —Les coneixes? No? —I doncs, ¿com és que parles del que no saps?
|
916 |
 |
Contesta a aquell murmurador: ja li ho explicaré o en parlaré amb l'interessat.
|
917 |
 |
Ha escrit un autor contemporani: «la xafarderia sempre és inhumana; revela una vàlua personal mediocre; és un signe de falta d'educació; demostra manca de sentiment distingit; és indigna del cristià».
|
918 |
 |
Evita sempre la queixa, la crítica, les murmuracions...: evita de soca-rel tot allò que pugui introduir discòrdia entre germans.
|
919 |
 |
Tu, que estàs constituït en molt alta autoritat, series imprudent si interpretessis el silenci dels qui escolten com un signe d'aquiescència: pensa que no els deixes que t'exposin els seus suggeriments, i que et sents ofès si arriben a comunicar-te'ls. —T’has de corregir.
|
920 |
 |
Aquesta ha de ser la teva actitud davant la difamació. Primerament, perdonar: a tothom, des del primer instant i de cor. —Després, estimar: que no se t'escapi ni una falta de caritat: respon sempre amb amor!
—Tanmateix, si s'ataca la teva Mare, l'Església, defensa-la coratjosament; amb calma, però amb fermesa i amb enteresa plena de força, impedeix que taquin, o que destorbin, el camí per on han d'anar les ànimes, que volen perdonar i respondre amb caritat, quan sofreixen injúries personals.
|
921 |
 |
El poble més petit —comentava un, cansat de murmuracions— hauria de ser com la capital.
—No sabia, pobret, que és el mateix.
—Tu, per amor a Déu i al proïsme, no caiguis en un defecte tan pobletà..., i tan poc cristià. —Dels primers seguidors de Crist s'afirmava: ¡mireu com s'estimen! ¿Es pot dir el mateix de tu, de mi, a tota hora?
|
922 |
 |
Les crítiques contra les obres d'apostolat acostumen a ser de dos estils: uns presenten la labor com una estructura complicadíssima...; uns altres la titllen de feina còmoda i fàcil.
En el fons, aquesta «objectivitat» és redueix a mires estretes, amb una bona dosi de bocafluixa ganduleria. —Pregunta'ls sense por: ¿vosaltres, què feu?
|
923 |
 |
Per als mandats de la teva fe, tal volta no pots demanar simpatia, però sí que has d’exigir respecte.
|
924 |
 |
Els qui t’han parlat malament d’aquell amic lleial a Déu, són els mateixos que murmuraran de tu, quan et decideixis a portar-te millor.
|
925 |
 |
Determinats comentaris només poden ferir els qui se senten afectats. Per això, quan es camina —amb el cap i el cor— rera el Senyor, les crítiques es reben com a purificació, i serveixen d’esperó per avivar el pas.
|
926 |
 |
La Trinitat Beatíssima ha coronat la nostra Mare.
—Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, ens demanarà comptes de tota paraula ociosa. Un altre motiu perquè diguem a Santa Maria que ens ensenyi a parlar sempre en la presència del Senyor.
|