Treball

El treball és la vocació inicial de l'home, és una benedicció de Déu, i s'equivoquen lamentablement els qui el consideren un càstig.

El Senyor, el més bo dels pares, col·locà el primer home al Paradís, ut operaretur —perquè treballés.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l'Església i per atraure —amb el nostre prestigi professional— tantes altres ànimes que, tot i que són bones, lluiten aïlladament. Són arma del tot fonamental per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

Demano a Déu que et serveixin també de model l'adolescència i la joventut de Jesús, igual quan argumentava amb els doctors del Temple, que quan treballava al taller de Josep.

Trenta-tres anys de Jesús!…: trenta van ser de silenci i obscuritat; de submissió i treball…

M'escrivia aquell xicotot: «el meu ideal és tan gran que només hi cap al mar». —Li vaig contestar: i el Sagrari, tan «petit»?; i el taller «vulgar» de Natzaret?

—Ell ens espera en la grandesa de l'ordinari!

Davant Déu, cap feina no és per si mateixa gran o petita. Tot adquireix el valor de l'Amor amb què es realitza.

L'heroisme del treball consisteix a «acabar» cada tasca.

Hi torno: és en la senzillesa de la teva labor ordinària, en els detalls monòtons de cada dia, que has de descobrir el secret —amagat, per a tants— de la grandesa i de la novetat: l'Amor.

T'està ajudant molt —em dius— aquest pensament: des dels primers cristians, quants comerciants s'hauran fet sants?

I vols demostrar que també ara resulta possible… —El Senyor no t'abandonarà en aquest afany.

Tu també tens una vocació professional, que «t'esperona». —Doncs, aquest «esperó» és l'ham per pescar homes.

Rectifica, per tant, la intenció, i no deixis d'adquirir tot el prestigi professional que puguis en servei de Déu i de les ànimes. El Senyor compta també amb «això».

Per acabar les coses, cal començar a fer-les.

—Sembla que sigui evident, però ¡et manca tantes vegades aquesta senzilla decisió!, i… ¡com s'alegra satanàs de la teva ineficàcia!

No es pot santificar una feina que humanament sigui un nyap, perquè no hem d'oferir a Déu tasques mal fetes.

A força de descurar detalls, pot fer-se compatible treballar sense parar i viure com un perfecte gandul.

M'has preguntat què pots oferir al Senyor. —No em cal pensar la meva resposta: el mateix de sempre, però més ben acabat, amb una culminació d'amor, que et dugui a pensar més en Ell i menys en tu.

Una missió sempre actual i heroica per a un cristià corrent: realitzar de manera santa els quefers més variats, fins i tot aquells que semblen més indiferents.

Hem de treballar, i treballar molt i bé, sense oblidar que la nostra millor arma és l'oració. Per això, no em canso de repetir que hem de ser ànimes contemplatives enmig del món, que procuren convertir la seva feina en oració.

M'escrius a la cuina, al costat dels fogons. Comença la tarda. Fa fred. La teva germana petita —l'última que ha descobert la bogeria divina de viure a fons la seva vocació cristiana— pela patates al teu costat. En aparença —penses— la seva labor és igual que abans. Però, hi ha tanta diferència!

—És veritat: abans «només» pelava patates; ara, se santifica pelant patates.

Afirmes que vas entenent de mica en mica el que vol dir «ànima sacerdotal»… No t'enfadis si et contesto que els fets demostren que ho comprens només en la teoria. —Cada jornada et passa el mateix: al vespre, a l'examen, tot són desigs i propòsits; al matí i a la tarda, a la feina, tot són peròs i excuses.

¿Així és com vius el «sacerdoci sant, per a oferir víctimes espirituals, agradables a Déu per Jesucrist»?

Quan vas reprendre la teva feina ordinària, se t'escapà com un crit de protesta: sempre la mateixa cosa!

I jo et vaig dir: —Sí, sempre la mateixa cosa. Però aquesta tasca vulgar —igual que la que realitzen els teus companys d'ofici— ha de ser per a tu una contínua oració, amb les mateixes paraules entranyables, però cada dia amb música distinta.

És missió ben nostra transformar la prosa d’aquesta vida en hendecasíl·labs, en poesia heroica.

Aquell stultorum infinitus est numerus —és infinit el nombre dels necis—, que trobem a l'Escriptura, sembla que creix cada dia. —En els llocs més diversos, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs —i fins les «virtuts»—, ¡quantes badades i quantes faltes de seny hauràs de suportar!

Però no m'explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i restis indiferent: molt baixa deu ser la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions —¡i no tens altre remei que aguantar-les!— per motius humans…

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat —santificat!—, et fas com ells —neci—, o n'ets còmplice.

Interessa que breguis, que hi posis el coll… De tota manera, col·loca els quefers professionals al seu lloc: són exclusivament mitjans per arribar al fi; mai no s'han de prendre, ni molt menys, com la cosa fonamental.

¡Quantes «professionalitis» impedeixen la unió amb Déu!

Perdona'm la insistència: l'instrument, el mitjà, no s'ha de convertir en fi. —Si el pes d'una aixada, en comptes del corrent, fos d'un quintar, el pagès no podria cavar amb aquella eina, gastaria tota la seva energia a carretejar-la, i la llavor no arrelaria, en quedar inutilitzada.

Sempre ha ocorregut el mateix: el qui treballa, per recta i neta que sigui la seva actuació, fàcilment aixeca gelosies, suspicàcies, enveges. —Si ocupes un lloc de direcció, recorda que aquelles aprensions d'alguns, envers un col·lega concret, no són prou motiu per prescindir del «encartat»; més aviat mostren que pot ser útil en empreses més elevades.

Obstacles?… —A vegades, n'hi ha. —Però, d'altres, te'ls inventes per comoditat o per covardia. ¡Amb quina habilitat formula el diable l'aparença d'aquells pretextos per no treballar…!, —perquè sap ben bé que la mandra és la mare de tots els vicis.

Desplegues una activitat incansable. Però no et condueixes amb ordre i, per tant, no tens eficàcia. —Em recordes allò que vaig sentir, una vegada, de llavis molt autoritzats. Vaig voler lloar un súbdit davant el seu superior, i vaig comentar: si que treballa! —Em donaren aquesta resposta: digui vostè més aviat, si que es belluga!

—Desplegues una infatigable activitat estèril… Si que et bellugues!

Per treure importància a la labor d'un altre, xiuxiuejaves: no ha fet més que complir amb el seu deure.

I jo vaig afegir: —et sembla poc?… Per complir el nostre deure, el Senyor ens dóna la felicitat del Cel: euge serve bone et fidelis…intra in gaudium Domini tui —molt bé, servent bo i fidel, entra al goig etern!

El Senyor té dret —i cadascun de nosaltres obligació— que «en tot instant» el glorifiquem. Així doncs, si malbaratem el temps, robem glòria a Déu.

Et consta que la tasca és urgent, i que un minut concedit a la comoditat comporta un temps sostret a la glòria de Déu. —¿Què esperes, doncs, per aprofitar a consciència tots els instants?

A més a més, t'aconsello que consideris si aquells minuts que et sobren, al llarg de la jornada —ben sumats, són hores!—, no obeeixen al teu desordre o a la teva ganduleria.

La tristesa i la intranquil·litat són proporcionals al temps perdut. —Quan sentis impaciència santa per aprofitar tots els minuts, l'alegria i la pau t'emplenaran, perquè no pensaràs en tu.

Preocupacions?… Jo no en tinc, de preocupacions —et vaig dir—, perquè tinc moltes ocupacions.

Passes per una etapa crítica: un cert temor vague; dificultat per adaptar el pla de vida; una feina aclaparadora, perquè no en tens prou amb les vint-i-quatre hores del dia, per complir amb totes les teves obligacions…

—¿Has provat de seguir el consell de l'Apòstol: «que es faci tot decorosament i amb ordre»?, és a dir, en la presència de Déu, amb Ell, per Ell i només per a Ell.

Quan distribueixis el teu temps, has de pensar també a què destinaràs els espais lliures que es presentin a hores imprevistes.

Sempre he entès el descans com a apartament de les coses contingents de cada jornada, mai com a dies d'oci.

Descans significa estancar: fer còpia de forces, ideals, plans… En poques paraules: canviar d'ocupació, per tal de tornar, en acabat —amb nova empenta—, al quefer habitual.

Ara, que tens moltes coses a fer, han desaparegut tots «els teus problemes»… —Sigues sincer: com que t'has decidit a treballar per Ell, ja no tens temps per pensar en els teus egoismes.

Les jaculatòries no són un entrebanc per a la labor, igual que el bategar del cor no destorba el moviment del cos.

Santificar el propi treball no és una quimera, sinó missió de tot cristià…: teva i meva.

—Així ho descobrí aquell ajustador, que comentava: «em fa tornar boig de content aquesta certesa, que jo, manejant el torn i cantant, cantant força —per dintre i per fora—, puc fer-me sant…: quina bondat la del nostre Déu!».

La labor et sembla ingrata, especialment quan contemples que poc que estimen Déu els teus companys, tot fugint de la gràcia i del bé que desitges prestar-los.

Has de procurar compensar tu tot el que ells ometen, donant-te també a Déu en el treball —com no ho havies fet fins ara—, convertint-lo en oració que puja al Cel per la humanitat.

Treballar amb alegria no equival a treballar «alegrement», sense profunditat, com traient-se del damunt un pes molest… —Procura que, per atabalament o per lleugeresa, no perdin valor els teus esforços i, a fi de comptes, t'exposis a presentar-te davant Déu amb les mans buides.

N'hi ha que es mouen amb prejudicis a la feina: per principi, no es fien de ningú i, certament, no entenen la necessitat de buscar la santificació del seu ofici. Si hi parles, et responen que no els afegeixis una altra càrrega a la de la seva pròpia feina, que suporten de mala gana, com un pes.

—Aquesta és una de les batalles de pau, que s'ha de guanyar: trobar Déu en l'ocupació de cadascú i —amb Ell i com Ell— servir els altres.

T'espantes davant les dificultats, i et retraus. ¿Saps quin resum pot fer-se del teu comportament?: ¡comoditat, comoditat i comoditat!

Havies dit que estaves disposat a gastar-te, i a gastar-te sense limitacions, i te'm quedes en aprenent d'heroi. Reacciona amb maduresa!

Estudiant: aplica't amb esperit d'apòstol als teus llibres, amb la convicció íntima que aquestes hores i hores són ja, ara!, un sacrifici espiritual ofert a Déu, profitós per a la humanitat, per al teu país, per a la teva ànima.

Tens un cavall de batalla que es diu estudi: et proposes mil vegades aprofitar el temps i, no obstant això, qualsevol cosa et distreu. A vegades et canses de tu mateix, per l'escassa voluntat que mostres; encara que cada dia tornes a començar de nou.

¿Has provat d'oferir el teu estudi per intencions apostòliques concretes?

És més fàcil agitar-se que estudiar, i menys eficaç.

Si saps que l'estudi és apostolat, i et limites a estudiar per sortir del pas, està clar que la teva vida interior va malament.

Amb aquesta deixadesa, perds el bon esperit i, com succeí a aquell treballador de la paràbola que amaga amb murrieria el talent rebut, si no rectifiques, pots autoexcloure't de l'amistat amb el Senyor, per a enfangar-te en els teus càlculs de comoditat.

Cal estudiar… Però no n'hi ha prou. ¿Què es pot aconseguir de qui es mata per alimentar el seu egoisme, o de qui no persegueix altre objectiu que el d'assegurar-se la tranquil·litat, per d'aquí a uns anys?

Cal estudiar…, per guanyar el món i conquerir-lo per a Déu. Llavors elevarem el pla del nostre esforç, procurant que la tasca realitzada esdevingui encontre amb el Senyor, i serveixi de base als altres, als qui seguiran el nostre camí...

—D'aquesta manera, l'estudi serà oració.

Després de conèixer tantes vides heroiques, viscudes per Déu sense sortir del propi lloc, he arribat a aquesta conclusió: per a un catòlic, treballar no és complir, és estimar!: excedir-se gustosament, i sempre, en el deure i en el sacrifici.

Quan comprenguis aquell ideal de treball fratern per Crist, et sentiràs més gran, més ferm, i tan feliç com es pugui ser en aquest món, que molts s'afanyen per fer-lo desballestat i amarg, perquè van exclusivament darrera el seu jo.

La santedat es compon d'heroismes.

—Per tant, en el treball se'ns demana l'heroisme de «acabar» bé les tasques que ens corresponen, dia rera dia, encara que es repeteixin les mateixes ocupacions. Si no, no volem ser sants!

Em va convèncer aquell sacerdot amic nostre. Em parlava de la seva labor apostòlica, i m'assegurava que no hi ha ocupacions poc importants. Sota aquest camp curull de roses —deia—, s'hi amaga l'esforç silenciós de tantes ànimes que, amb treball i oració, amb oració i treball, han aconseguit del Cel un devessall de pluges de la gràcia, que tot ho fecunda.

Posa a la teva taula de treball, a l'habitació, a la cartera…, una imatge de Nostra Senyora, i dirigeix-li la mirada en començar la teva feina, mentre la realitzes i quan l'acabes. Ella t'aconseguirà —t'ho asseguro!— la força per fer, de la teva ocupació, un diàleg amorós amb Déu.