Supèrbia

Arrencar de soca-rel l'amor propi i posar-hi l'amor a Jesucrist: en això rau el secret de l'eficàcia i de la felicitat.

Encara que afirmes que el segueixes, d'una manera o d'una altra, pretens sempre obrar «tu», segons els «teus» plans, i amb les «teves» soles forces. —Però el Senyor ha dit: sine me nihil! —sense Mi, res no pots fer.

Han desconegut allò que tu anomenes el teu «dret», que jo t'he traduït com el teu «dret a la supèrbia»… Pobre poca-solta! —Has sentit, perquè no et podies defensar —l'atacant era poderós—, el dolor de cent plantofades. —I, malgrat tot, no aprens a humiliar-te.

Ara és la teva consciència, que t'argüeix: et diu superb… i covard. —Dóna gràcies a Déu, perquè ja vas entreveient el teu «deure de la humilitat».

Estàs ple de tu, de tu, de tu… —I no seràs eficaç fins que no t'omplis d'Ell, d'Ell, d'Ell, actuant in nomine Domini —en nom i amb la força de Déu.

¿Com pretens seguir Crist, si gires només al voltant de tu mateix?

Una impacient i desordenada preocupació per pujar professionalment, pot disfressar l'amor propi sota capa «de servir les ànimes». Amb falsia —no en trec ni una lletra—, ens forgem la justificació que no hem de desaprofitar certes conjuntures, certes circumstàncies favorables…

Gira els teus ulls a Jesús: Ell és «el Camí». També durant els seus anys amagats sorgiren conjuntures i circumstàncies «molt favorables», per a anticipar la seva vida pública. Als dotze anys, per exemple, quan els doctors de la llei s'admiraven de les seves preguntes i de les seves respostes… Però Jesucrist compleix la Voluntat del seu Pare, i espera: obeeix!

—Sense perdre aquesta santa ambició teva de portar a Déu el món sencer, quan s'insinuïn aquelles iniciatives —potser ànsies de deserció—, recorda que també a tu et toca obeir i ocupar-te d’aquesta tasca obscura, poc brillant, mentre el Senyor no et demani una altra cosa: Ell té els seus temps i les seves sendes.

Infatuats i superbs demostren ser tots aquells que abusen de la seva situació de privilegi —donada pels diners, pel llinatge, pel grau, pel càrrec, per la intel·ligència…—, a fi d'humiliar els menys afortunats.

La supèrbia, tard o d'hora, acaba humiliant, davant els altres, l'home «més home», que actua com un titella vanitós i sense cervell, mogut pels fils que acciona satanàs.

Per presumpció o per simple vanitat, molts sostenen un «mercat negre», per apujar artificialment els seus propis valors personals.

Càrrecs… Amunt o avall? —Tant te fa!… —Tu —així ho assegures— has vingut a ser útil, a servir, amb una disponibilitat total: comporta't en conseqüència.

Parles, critiques… Sembla que sense tu res no es fa bé.

—No et molestis si et dic que et condueixes com un dèspota arrogant.

Si un bon amic t'adverteix, amb lleialtat, caritativament, tots dos sols, de punts que enlletgeixen la teva conducta, s'alça dins teu la convicció que s'equivoca: no t'entén. Amb aquest fals convenciment, fill del teu orgull, sempre seràs incorregible.

—Em fas llàstima: et falta decisió per buscar la santedat.

Maliciós, suspicaç, complicat, desconfiat, recelós,… tot plegat adjectius que mereixes, encara que et molestin.

—Rectifica!, ¿per què els altres han de ser sempre dolents… i tu bo?

Et trobes sol…, et queixes…, tot et molesta. —Perquè el teu egoisme t'aïlla dels teus germans, i perquè no t'apropes a Déu.

¡Sempre amb la pretensió que facin cas de tu ostensiblement…! Sobretot, però, que facin més cas de tu que dels altres!

¿Per què imagines que tot el que et diuen porta segona intenció?… Amb la teva susceptibilitat, estàs limitant contínuament l'acció de la gràcia, que t'arriba per mitjà de la paraula, no ho dubtis, dels qui lluiten per ajustar les seves obres a l'ideal de Crist.

Mentre continuïs persuadit que els altres han de viure sempre pendents de tu, mentre no et decideixis a servir —a ocultar-te i desaparèixer—, el tracte amb els teus germans, amb els teus col·legues, amb els teus amics, serà font contínua de disgustos, de malhumor…: de supèrbia.

Detesta la jactància. —Repudia la vanitat. —Combat l'orgull, cada dia, en tot instant.

Els pobrissons superbs sofreixen per mil petites bajanades, que el seu amor propi ageganta, i que passen inadvertides als altres.

¿Creus que els altres no han tingut mai vint anys? ¿Creus que no han estat mai copats per la família, com a menors d'edat? ¿Creus que s'han estalviat els problemes —mínims o no tan mínims— amb què ensopegues?… No. Ells han passat per les mateixes circumstàncies que tu travesses ara, i s'han fet madurs —amb l'ajuda de la gràcia—, trepitjant el seu jo amb perseverància generosa, cedint en el que es podia cedir, i mantenint-se lleials, sense arrogància i sense ferir —amb serena humilitat—, quan no es podia.

Ideològicament ets molt catòlic. L'ambient de la Residència t'agrada… ¡Llàstima que la Missa no sigui a les dotze, i les classes a la tarda, per tal d'estudiar després de sopar, assaborint una o dues copes de conyac! —Aquest «catolicisme» teu no respon a la veritat, es queda en simple aburgesament.

—¿No comprens que no es pot pensar així als teus anys? Surt de la teva poltroneria, de la teva egolatria…, i acomoda't a les necessitats dels altres, a la realitat que t'envolta, i viuràs seriosament el catolicisme.

«Aquest sant —deia aquell, que havia regalat la imatge posada al culte—… em deu tot el que és».

No pensis en una caricatura: també tu et penses —almenys això sembla pel teu comportament— que compleixes amb Déu, pel fet de portar medalles, o per unes pràctiques de pietat, més o menys rutinàries.

Que vegin les meves obres bones!… —Però, ¿no t'adones que sembla que les duguis en un cistell de requincalla, perquè contemplin les teves qualitats?

A més, no oblidis la segona part del manament de Jesús: «i glorifiquin el vostre Pare que està en el cel».

«A mi mateix, amb l'admiració que em dec». —Ho va escriure a la primera pagina d'un llibre. I això mateix ho podrien estampar molts altres pobrissons, a l'últim full de la seva vida. Quina pena, si tu i jo vivim o acabem així! —Cal que fem un examen seriós.

No facis mai un posat de suficiència davant les coses de l'Església, ni davant els homes, els teus germans… Però, en canvi, aquesta actitud pot ser necessària en l'actuació social, quan es tracta de defensar els interessos de Déu i de les ànimes, perquè ja no és qüestió de suficiència, sinó de fe i fortalesa, que viurem amb serena i humil seguretat.

És una cosa indiscreta, pueril i beneitona dir amabilitats dels altres o elogiar les seves qualitats, davant dels interessats.

—Així es fomenta la vanitat, i es corre el risc de «robar» glòria a Déu, a Qui se li deu tot.

Procura que la teva bona intenció vagi sempre acompanyada de la humilitat. Perquè, tot sovint, a les bones intencions s'hi uneixen la duresa en el judici, una quasi incapacitat per a cedir, i un cert orgull personal, nacional o de grup.

No et descoratgis davant els teus errors: reacciona.

—L'esterilitat no és tant conseqüència de les faltes —sobretot, si hom se'n penedeix—, com de la supèrbia.

Si has caigut, aixeca't amb més esperança… Només l'amor propi no entén que l'error, quan es rectifica, ajuda a conèixer-se i a humiliar-se.

«No servim per a res». —Afirmació pessimista i falsa. —Si es vol, amb la gràcia de Déu —requisit previ i fonamental—, es pot arribar a servir, com a bon instrument, en moltes empreses.

Em va fer pensar la frase dura, però certa, d'aquell baró de Déu, en contemplar l'altivesa d'aquella criatura: «es vesteix amb la mateixa pell del diable, la supèrbia».

I va venir a la meva ànima, per contrast, el desig sincer de revestir-me amb la virtut que predicà Jesucrist, quia mitis sum et humilis corde —sóc benigne i humil de cor—; i que ha atret la mirada de la Trinitat Beatíssima damunt la seva Mare i Mare nostra: la humilitat, el fet de saber-nos i sentir-nos no res.