Puresa

La castedat —la de cadascú en el seu estat: solter, casat, vidu, sacerdot— és una triomfant afirmació de l'amor.

El «miracle» de la puresa té com a punts de suport l'oració i la mortificació.

Més perillosa es demostra la temptació contra la castedat, com més dissimulada ve: perquè es presenta insidiosament, enganya millor.

—¡No transigeixis, ni tan sols amb l'excusa de no «semblar estrany»!

La santa puresa: humilitat de la carn! Senyor —li demanaves—, set badons per al meu cor. I et vaig aconsellar que li demanessis set baldons per al teu cor i, també, vuitanta anys de gravetat per a la teva joventut…

A més, vigila…, perquè més d'hora s'apaga una espurna que un incendi; fuig…, perquè aquí és una vil covardia ser «valent»; no vagis amb els ulls escampats… perquè això no indica ànim despert, sinó insídia de satanàs.

Però tota aquesta diligència humana, amb la mortificació, el cilici, la deixuplina i el dejuni, que poc valen, sense Tu, Déu meu!

Així va matar aquell confessor la concupiscència d'una ànima delicada, que s'acusà de certes curiositats: —«Bah!: instints de mascles i de femelles».

En tant que s'admet voluntàriament aquell diàleg, la temptació lleva la pau de l'ànima, de la mateixa manera que la impuresa consentida destrueix la gràcia.

Ha seguit el camí de la impuresa, amb tot el seu cos…, i amb tota la seva ànima. —La fe se li ha anat desdibuixant…, tot i que prou li consta que no és problema de fe.

«Vostè em va dir que es pot arribar a ser "un altre" Sant Agustí, després del meu passat. No ho dubto, i avui més que no pas ahir vull tractar de comprovar-ho».

Però has de tallar amb coratge i d'arrel, com el sant bisbe d'Hipona.

Sí, demana perdó contrit, i fes abundant penitència pels successos impurs de la teva vida passada, però no vulguis recordar-los.

Aquella conversa…, bruta, de claveguera!

—No n'hi ha prou amb no secundar-la: ¡manifesta, amb fermesa, la teva repugnància!

Sembla com si el «esperit» s'anés reduint, empetitint-se, fins que es queda en un puntet… I el cos s'engrandeix, s'ageganta, fins a dominar. —Per a tu va escriure Sant Pau: «castigo el meu cos i l'esclavitzo, no fos cas que havent predicat a d'altres, arribi jo a ser reprovat».

¡Quina llàstima fan els qui afirmen —per la seva personal experiència trista— que no es pot ser cast, vivint i treballant enmig del món!

—Amb aquest il·lògic raonament, no s'haurien de molestar si d'altres ofenen la memòria dels seus pares, dels seus germans, de la seva dona, del seu marit.

Aquell confessor, una mica rude, però experimentat, va contenir les cabòries d'una ànima i les reduí a l'ordre, amb aquesta afirmació: «ara vas per camins de vaques; després ja et conformaràs d'anar pels de cabres; i en acabat…, sempre com un animal, que no sap mirar al cel».

Tu deus ser… això, el que ets: una bestiola. —Però m'has de reconèixer que d'altres són enters i castos. Ah!, i no t'irritis després, quan no comptin amb tu, o quan t'ignorin: ells i elles organitzen els seus plans humans amb persones que tenen ànima i cos…, no amb bèsties.

Hi ha qui porta fills al món per a la seva indústria, per al seu servei, per al seu egoisme… I no se'n recorden que són un do meravellós del Senyor, del qual hauran de donar compte especialíssim.

Portar fills, només per a la continuació de l’espècie, també ho saben fer —no te m'enfadis— els animals.

Un matrimoni cristià no pot voler cegar les fonts de la vida. Perquè el seu amor es fonamenta en l'Amor de Crist, que és donació i sacrifici… A més, com Tobies recordava a Sara, els esposos saben que «nosaltres som fills de sants, i no podem ajuntar-nos a la manera dels gentils, que no coneixen Déu».

Quan érem petits, ens enganxàvem a la nostra mare, en passar per camins obscurs o per on hi havia gossos.

Ara, en sentir les temptacions de la carn, hem d'unir-nos estretament a la Nostra Mare del Cel, per mitjà de la seva presència ben pròxima, i per mitjà de les jaculatòries.

—Ella ens defensarà i ens durà a la llum.

Ni són més homes, ni són més dones, pel fet de portar aquella vida desordenada.

Es veu que, els qui raonen així, posen l'ideal de persona en les meretrius, en els invertits, en els degenerats…, en els qui tenen podrit el cor i no podran entrar al Regne del Cel.

Permet-me un consell, perquè el posis en pràctica cada dia. Quan el cor et faci notar les seves baixes tendències, prega a poc a poc a la Verge Immaculada: mira'm amb compassió, no em deixis, Mare meva! —I aconsella-ho a d'altres.