T'espantava el camí dels fills de Déu, perquè, en nom del Senyor, t'urgien a complir, a negar-te, a sortir de la teva torre de marfil. T'excusaves…, i et confesso que no m'estranya gens aquesta càrrega, que et pesa: un munt de complexos i sinuositats, de melindros i escrúpols, que et deixa inútil.

No t'enfadis si et dic que t'has portat amb més poca enteresa —com si fossis pitjor o inferior— que la gent depravada, pregonera audaç del mal.

Surge et ambula! —alça't i camina, decideix-te!, ¡encara pots alliberar-te d'aquest feix nefast si, amb la gràcia de Déu, escoltes el que Ell demana i, sobretot, si el secundes plenament i de bon grat!