Lluites

No tothom pot arribar a ser ric, savi, famós… En canvi, tots —sí, «tots»— som cridats a ser sants.

Ser fidel a Déu exigeix lluita. I lluita cos a cos, home a home —home vell i home de Déu—, detall a detall, sense claudicar.

La prova, no ho nego pas, resulta massa dura: has d'anar costa amunt, a «contrapèl».—Què t'aconsello? —Repeteix: omnia in bonum!, tot el que passa, «tot el que em passa», és per al meu bé… Per tant —aquesta és la conclusió encertada—: accepta això, que et sembla tan feixuc, com una dolça realitat.

Avui dia no n'hi ha prou amb dones o homes bons. —A més, no és prou bo qui només s'acontenta de ser quasi… bo: cal ser «revolucionari».

Davant l'hedonisme, davant la càrrega pagana i materialista que ens ofereixen, Crist vol, anticonformistes!, rebels d'Amor!

La santedat, el veritable afany per aconseguir-la, no es permet pauses ni vacances.

Alguns es captenen, al llarg de la vida, com si el Senyor hagués parlat de lliurament i de conducta recta només als qui no els hi costés —no n'hi ha! — o als qui no necessiten lluitar.

Obliden que, per a tots, Jesús ha dit: el Regne dels Cels s'arrabassa amb violència, amb la lluita santa de cada instant.

Quin afany tenen molts de reformar! ¿No valdria més que ens reforméssim tots, cadascú, per complir fidelment allò que està manat?

Xapoteges en les temptacions, et poses en perill, jugues amb la vista i amb la imaginació, xerres de… estupideses. —I després t'espanta que t'assaltin dubtes, escrúpols, confusions, tristesa i descoratjament.

—M'has de concedir que ets poc conseqüent.

Després de l'entusiasme inicial, han començat les vacil·lacions, els titubeigs, els temors. —Et preocupen els estudis, la família, la qüestió econòmica i, sobretot, el fet de pensar que no pots, que potser no serveixes, que et falta experiència de la vida.

Et donaré un mitjà segur per superar aquests temors —¡temptacions del diable o de la teva falta de generositat!—: «menysprea'ls», treu de la teva memòria aquests records. Ja ho predicà de manera terminant el Mestre fa vint segles: «no giris la cara enrera!».

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. Senyor —repeteix-ho amb cor contrit—, ¡que no t'ofengui mai més!

Però no t'espantis quan notis el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t'assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó estímul per a unir-te més a Déu, per a cercar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Si la imaginació bull al voltant de tu mateix, crea situacions il·lusòries, composicions de lloc que, ordinàriament, no encaixen amb el teu camí, et distreuen inútilment, et refreden, i t'aparten de la presència de Déu. —Vanitat.

Si la imaginació gira sobre els altres, fàcilment caus en el defecte de jutjar —quan no és aquesta la teva missió—, i interpretes de forma mesquina i poc objectiva el seu comportament. —Judicis temeraris.

Si la imaginació voleteja sobre els teus propis talents i maneres de dir, o sobre el clima d'admiració que despertes en els altres, t'exposes a perdre la rectitud d'intenció, i a donar pàbul a la supèrbia.

Generalment, deixar anar la imaginació constitueix una pèrdua de temps, però, a més, quan hom no la domina, obre el pas a tot un seguit de temptacions voluntàries.

—¡No abandonis cap dia la mortificació interior!

No em siguis tan beneitament ingenu de pensar que has de sofrir temptacions, per tal d'assegurar-te que estàs ferm en el camí. Seria com si desitgessis que t'aturessin el cor, a fi de demostrar-te que vols viure.

No dialoguis amb la temptació. Deixa'm que t'ho repeteixi: tingues la valentia de fugir; i la fortalesa de no grapejar la teva debilitat, pensant fins on podries arribar. Talla, sense concessions!

No tens cap excusa. La culpa és només teva. Si saps —et coneixes prou bé— que, per aquest camí —amb aquelles lectures, amb aquella companyia…—, pots anar a parar al precipici, ¿per què t'obstines a pensar que potser és una drecera que facilita la teva formació o que madura la teva personalitat?

Canvia radicalment el teu pla, encara que et comporti més esforç, menys diversions a l'abast de la mà. Ja és hora que et condueixis com una persona responsable.

Dol molt al Senyor la inconsciència de tants i de tantes, que no s'esforcen a evitar els pecats venials deliberats. ¡És normal —pensen i es justifiquen—, perquè en aquestes ensopegades hi caiem tots!

Escolta'm bé: també la major part d'aquella gentussa, que condemnà Crist i el féu morir, va començar només cridant —com els altres!—, acudint a l'Hort de les Oliveres —amb els altres!—…

A la fi, empesos també pel que feien «tots», no saberen o no volgueren tirar enrera…, ¡i van crucificar Jesús!

—Ara, al cap de vint segles, encara no n'hem après.

Alts i baixos. En tens molts, massa!, d'alts i baixos.

La raó és clara: fins aquí, has dut una vida fàcil i no vols assabentar-te que del «desitjar» al «donar-se» hi ha una distància notable.

Com que necessàriament, tard o d'hora, has de topar amb l'evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t'insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s'ha oblidat de tu, que la teva crida a l'apostolat és vana, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d'apòstol…

—Res d'això no és veritat!

Si lluites de veritat, necessites fer examen de consciència.

Posa cura en l'examen diari: mira si sents dolor d'Amor, perquè no tractes Nostre Senyor com hauries de fer-ho.

De la mateixa manera que molts acudeixen a la col·locació de «primeres pedres», sense preocupar-se si s'acabarà després l'obra així iniciada, els pecadors s'enganyen amb les «últimes vegades».

Quan es tracta de «tallar», no ho oblidis, la «última vegada» ha de ser l'anterior, la que ja ha passat.

T'aconsello que intentis alguna vegada tornar… al començament de la teva «primera conversió», cosa que, si no és fer-se com a nens, s'hi assembla molt: en la vida espiritual, cal deixar-se portar amb entera confiança, sense pors ni falsies; s'ha de parlar amb absoluta claredat d'allò que es té al cap i a l'ànima.

¡Com te'n sortiràs d'aquest estat de tebiesa, de lamentable languidesa, si no hi poses els mitjans! Lluites molt poc i, quan t'esforces, ho fas com per rabieta i amb disgust, gairebé desitjant que els teus febles desigs no produeixin efecte, i així autojustificar-te: per no exigir-te i que no t'exigeixin més.

—Estàs complint la teva voluntat; no la de Déu. Si no canvies, de debò, ni seràs feliç, ni aconseguiràs la pau que ara et falta.

—Humilia't davant Déu, i procura estimar de veritat.

Quina pèrdua de temps i quina visió tan humana, quan tot ho redueixen a tàctiques, com si això fos el secret de l'eficàcia.

—Obliden que la «tàctica» de Déu és la caritat, l'Amor sense límits: així salvà Ell la distància insalvable que l'home obre, amb el pecat, entre el Cel i la terra.

Tingues sinceritat «salvatge» a l'examen de consciència; és a dir, valentia: la mateixa amb què et mires al mirall, per saber on t'has ferit o on t'has embrutat, o bé on són els teus defectes, que has d'eliminar.

Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» —així, amb minúscula!, perquè no es mereix més—, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens duu a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no pot estranyar-te que et sobrevingui el cansament o el temps de «anar a contrapèl», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m'escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que consideren ingènuament que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per a complir el pla de vida; tot ho faig a la força i amb molt poc esperit. Pregui per mi per tal que passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt quan penso que pot fer-me perdre el camí».

—Em vaig limitar a respondre: ¿és que no sabies que l'Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «qui no agafa la seva Creu cotidie —cada dia, no és digne de mi». I més endavant: «no us deixaré orfes…». El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se't fa tan dura, perquè l'estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb la Creu corredimeixis, perquè el trobis.

Que poc llest que sembla el diable!, em comentaves. No entenc la seva estupidesa: sempre els mateixos enganys, les mateixes falsedats…

—Tens tota la raó. Però els homes som més poc llestos, i no aprenem a escarmentar en cap d'altri… I satanàs compta amb tot això, per temptar-nos.

Vaig sentir en certa ocasió que en les grans batalles es repeteix un curiós fenomen. Encara que la victòria estigui assegurada amb antelació per la superioritat numèrica i de mitjans, després, en el tràfec del combat, no hi falten moments que amenaça la derrota per la debilitat d'un sector. Vénen aleshores les ordres terminants de l'alt comandament, i es cobreixen les escletxes del flanc en dificultat.

—Vaig pesar en tu i en mi. Amb Déu, que no perd batalles, serem sempre vencedors. Per això, en la lluita per la santedat, si et notes sense forces, escolta els mandats, fes cas, deixa't ajudar…, perquè Ell no falla.

Vas obrir sincerament el cor al teu Director, tot parlant en la presència de Déu…, i fou magnífic comprovar que tu sol anaves trobant resposta adient als teus intents d'evasió.

Estimem-la, la direcció espiritual!

T'ho concedeixo: et comportes decorosament… Però, ¡deixa'm que et parli amb sinceritat!: amb aquest pas cansat —reconeix-ho—, a més de no ser feliç del tot, et quedes molt lluny de la santedat.

Per això et pregunto: ¿és cert que et comportes decorosament?, ¿no serà que tens un concepte equivocat del decor?

Així, fent el ximple, amb aquesta frivolitat interior i exterior, amb aquestes vacil·lacions davant la temptació, amb aquest voler sense voler, és impossible que avancis en la vida interior.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Una altra paradoxa del camí espiritual: l'ànima que més poca reforma necessita en la seva conducta, s'afanya més per aconseguir-la, no s'atura fins a assolir-la. I a l'inrevés.

De vegades t'inventes «problemes», perquè no vas fins a l'arrel de les teves maneres de comportar-te.

—L'únic que et cal és un decidit canvi de front: complir lleialment el teu deure i ser fidel a les indicacions que t'han fet en la direcció espiritual.

Has sentit amb més força la urgència, la «idea fixa» de ser sant; i has acudit a la lluita quotidiana sense vacil·lacions, persuadit que has de tallar amb valentia qualsevol símptoma d'aburgesament.

Després, mentre parlaves amb el Senyor en la teva oració, has entès més clarament que lluita és sinònim d'Amor, i li has demanat un Amor més gran, sense por al combat que t'espera, perquè lluitaràs per Ell, amb Ell i en Ell.

Embolics?… Sigues sincer, i reconeix que t'estimes més ser esclau d'un egoisme teu, que no pas servir Déu o aquella ànima. —Cedeix!

Beatus vir qui suffert tentationem… —benaurat l'home que sofreix temptació perquè, després que haurà estat provat, rebrà la corona de Vida.

¿No t'omple d'alegria comprovar que aquest esport interior és una deu de pau que mai no s'esgota?

Nunc coepi! —ara començo!: és el crit de l'ànima enamorada que, a cada instant, tant si ha estat fidel com si li ha mancat generositat, renova el seu desig de servir —d'estimar!— amb lleialtat entera el nostre Déu.

T'ha dolgut en l'ànima quan et van dir: tu, el que busques no és la conversió, sinó un estoig per a les teves misèries…; i així, continuar còmodament —¡però amb gust de sèver!— arrossegant aquesta trista càrrega.

No saps si serà decaïment físic o una mena de cansament interior el que s'ha apoderat de tu, o les dues coses a la vegada…: lluites sense lluita, sense l'afany d'una autèntica millora positiva, a fi d'encomanar l'alegria i l'amor de Crist a les ànimes.

Vull recordar-te les paraules clares de l'Esperit Sant: només serà coronat el qui hagi combatut legitime —de veritat, a pesar dels pesars.

Podria portar-me millor, ser més decidit, prodigar més entusiasme… ¿Per què no ho faig? Perquè —i perdona la meva franquesa— ets un ximple: el dimoni coneix de sobra, que una de les portes de l'ànima més mal guardades és la de la beneiteria humana: la vanitat. Per allí carrega ara amb totes les seves forces: records pseudo-sentimentals, complex d'ovella negra en la seva visió histèrica, impressió d'una hipotètica falta de llibertat…

¿Què esperes per assabentar-te de la sentència del Mestre: vigileu i pregueu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora?

Em vas comentar amb posat fanfarró i insegur: uns pugen i uns altres baixen… I d'altres, com jo!, estem ajaguts al camí. M'entristí la teva indolència, i vaig afegir: els ganduls són arrossegats pels que pugen; i, normalment, amb més força pels que baixen. ¡Pensa quin descamí tan penós et busques!

Ja ho assenyalà el sant bisbe d'Hipona: no avançar és retrocedir.

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La intel·ligència —il·luminada per la fe— et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l'estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la bellesa divina de les empreses que la Trinitat deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s'adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com —per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural— la teva pobra voluntat s'afebleix, aquestes petiteses s'amunteguen i s'agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t'aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la manca de mitjans; les llums de bengala d'una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual… I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no n'ets.

Deixa'm parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar la cara, i et falta empenta per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t'ha cridat a ser un altre Crist, ipse Christus! —el mateix Crist. Has oblidat l'amonestació del Senyor a l'Apòstol: «en tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Recupera el temps que has perdut descansant damunt els llorers de la complaença en tu mateix, tot creient-te una persona bona, com si n'hi hagués prou d'anar fent, sense robar ni matar.

Aferma el pas en la pietat i en el treball: ¡et resta encara tant per córrer!, conviu a gust amb tothom, també amb els qui et molesten; i esforça't per estimar —per servir!— aquells que abans menyspreaves.

Vas mostrar les teves misèries passades —plenes de pus— en la confessió. I el sacerdot actuà en la teva ànima com un bon metge, com un metge honrat: tallà on calia, i no va permetre que la ferida es tanqués fins que la neteja no fou completa. —Agraeix-li-ho.

Dóna molt bons resultats emprendre les coses serioses amb esperit esportiu… He perdut algunes jugades? —Bé, però —si persevero— al final guanyaré.

Converteix-te ara, quan encara et sents jove… ¡Que difícil que és rectificar quan ha envellit l'ànima!

Felix culpa!, canta l'Església… Beneït error el teu —et torno a dir a cau d'orella—, si t'ha servit per no recaure; i també per millor comprendre i ajudar el proïsme, que no és de més baixa qualitat que tu.

¿És possible —preguntes després d'haver rebutjat la temptació—, és possible, Senyor, que jo sigui… aquell altre?

Et resumiré la teva història clínica: aquí caic i allà m'aixeco…: l'important és això últim. —Doncs continua amb aquesta lluita íntima, encara que vagis a pas de tortuga. Endavant!

—Saps bé, fill, fins on pots arribar, si no lluites: l'abisme crida d'altres abismes.

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert en tu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell… I tens el núvol de la incertitud en el cor. A més, la temptació apareix quan menys ho vols o menys l'esperes, quan, per fatiga, la teva voluntat afluixa.

Ja no saps si t'humilia, per més que et dol de veure't així… Però que et dolgui per Ell, per Amor d'Ell; aquesta contrició d'amor t'ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

¡Quins desigs tan grans et consumeixen de ressegellar l'entrega que vas fer en el seu moment: saber-te fill de Déu i viure com a tal! —Posa en les mans del Senyor les moltes misèries i infidelitats teves. També, perquè és l'única manera d'alleugerir-ne el pes.

Renovació no és relaxació.

Dies de recés. Recolliment per conèixer Déu, per conèixer-te i d'aquesta manera progressar. Un temps necessari per descobrir en què i com cal reformar-se: què haig de fer?, què he d'evitar?

Que no es torni a repetir allò de l'any passat.

—«Com va anar el recés?», et preguntaren. I vas respondre: «hem descansat molt bé».

Dies de silenci i de gràcia intensa… Oració cara a cara amb Déu…

He esclatat en acció de gràcies, tot contemplant aquelles persones, greus pels anys i per l'experiència, que s'obren als tocs divins i responen com a nens, il·lusionades davant la possibilitat de convertir encara la seva vida en una cosa útil…, que esborri tots els seus descamins i tots els seus oblits.

—En recordar aquella escena t'he encarit: no deixis la lluita en la teva vida de pietat.

Auxilium christianorum! —Auxili dels cristians, resa amb seguretat la lletania lauretana. ¿Has mirat de repetir aquesta jaculatòria en els teus tràngols difícils? Si ho fas amb fe, amb tendresa de filla o de fill, comprovaràs l'eficàcia de la intercessió de la teva Mare Santa Maria, que et durà a la victòria.

Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Referències a la Sagrada Escriptura
Aquest capítol en un altre idioma