Josemaría Escrivá Obras
12

Dalt de tot de la Creu és escrita la causa de la condemna: Jesús Natzarè, Rei dels jueus (Ioh., XIX, 19). I tots el qui passen per allà, l'injurien i es burlen d'Ell.

Si és el rei d'Israel, que baixi ara de la Creu (Mt., XXVII, 42).

Un dels lladres surt en defensa de Jesús:

Aquest no ha fet cap mal... (Lc., XXIII, 41).

Després adreça a Jesús una petició humil, plena de fe:

Senyor, recorda’t de mi quan siguis al teu regne (Lc., XXIII, 42).

En veritat et dic que avui mateix seràs amb mi al paradís (Lc., XXIII, 43).

Vora la Creu hi ha la seva Mare, Maria, amb altres santes dones. Jesús la mira, i després mira el deixeble que Ell estima, i diu a la Mare:

Dona, aquí tens el teu fill.

Després diu al deixeble:

Aquí tens la teva Mare (Ioh., XIX, 26-27).

S'apaga la lluminària del cel, i la terra resta sumida en tenebres. Són prop de les tres, quan Jesús exclama:

Elí, Elí, lamma sabachtani?! És a dir: Déu meu, Déu meu, ¿perquè m'has abandonat? (Mt ., XXVII, 46).

Després, sabent que totes les coses són a punt de consumar-se perquè es compleixi l'Escriptura, diu:

Tinc set (Ioh., XIX, 28).

Els soldats xopen una esponja amb vinagre, i posant-la en una canya d'hisop la hi atansen a la boca. Jesús xucla el vinagre, i exclama:

Tot s'ha acomplert (Ioh., XIX, 30).

El vel del temple s'esquinça, i la terra tremola, quan el Senyor clama amb un gran crit:

Pare, a les teves mans encomano el meu esperit (Lc., XXIII, 46).

I expira.

Estima el sacrifici, que és font de vida interior. Estima la Creu, que és altar del sacrifici. Estima el dolor, i fes com Crist: beure el calze de l'amargura, fins a la darrera gota.

Punts de meditació

1. Et inclinato capite, tradidit spiritum (Ioh., XIX, 30).

El Senyor ha exhalat el seu últim alè. Els deixebles li havien sentit dir moltes vegades: meus cibus est..., el meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i donar acompliment a la seva obra (Ioh., IV, 34). Ho ha fet fins a la fi, amb paciència, amb humilitat, sense reservar-se res... Oboediens usque ad mortem (Phil., II, 8): Obeí fins a la mort, i mort de Creu!

o o o


2. Una Creu. Un cos cosit amb claus a la fusta. El costat obert... Només resten amb Jesús la seva Mare, unes dones i un adolescent. Els apòstols, on són? ¿I els que foren guarits de les seves dolences: els coixos, els cecs, els leprosos?... ¿I els qui l'aclamaren?... No respon ningú! Crist, voltat de silenci.

Tu també pots sentir algun dia la soledat del Senyor a la Creu. Cerca aleshores el suport del qui ha mort i ressuscitat. Procura't recer en les ferides de les seves mans, dels seus peus, del seu costat. I es renovarà la teva voluntat de recomençar, i reprendràs el camí amb més decisió i eficàcia.

o o o


3. Hi ha una falsa ascètica que presenta el Senyor a la Creu rabiós, rebel. Un cos retorçat, que sembla amenaçar els homes: m'heu destrossat, però jo llençaré damunt vostre els meus claus, la meva creu i les meves espines.

Aquests no coneixen l'esperit de Crist. Patí tant com podia —i, Déu com era, podia tant!—; però estimava encara més del que patia... I després de mort, va consentir que una llança obrís una altra ferida, perquè tu i jo trobéssim refugi vora el seu Cor amabilíssim.

o o o


4. He repetit moltes vegades aquell vers de l'himne eucarístic: peto quod petivit latro poenitens, i sempre em commou: demanar com el lladre penedit!

Reconegué que ell sí que mereixia aquell càstig atroç... I amb una paraula robà el cor a Crist i s'obrí les portes del Cel.

o o o


5. De la Creu penja el cos -ja sense vida- del Senyor. La gent, considerant el que havia passat, se'n torna donant-se cops al pit (Lc., XXIII, 48).

Ara que estàs penedit, promet a Jesús, que —amb el seu ajut— ja no el crucificaràs més. Digues-ho amb fe. Repeteix una vegada i una altra: t'estimaré, Déu meu, perquè, d'ençà que nasqueres, d'ençà que eres infant, t'abandonares en els meus braços, inerme, fiat de la meva lleialtat.

Anterior Següent