Josemaría Escrivá Obras
6

En ell no hi ha parença, no hi ha formosor que atregui les mirades, ni bellesa que agradi. Menyspreat, rebuig dels homes, home de dolors, coneixedor de tots els sofriments, davant el qual tots giren la cara, menystingut, apreciat en no res (Is., LIII, 2-3).

I és el Fill de Déu, aquest que passa, boig... boig d'Amor!

Una dona, de nom Verònica, es fa pas entremig de la multitud, tot portant un llenç blanc plegat, amb el qual neteja piadosament el rostre de Jesús. El Senyor deixa gravada la seva Santa Faç en els tres plecs d'aquell vel.

El rostre benamat de Jesús, que havia somrigut als infants i que es transfigurà de glòria en el Tabor, està ara com ocult pel dolor. Tanmateix, aquest dolor és purificació nostra; aquesta suor i aquesta sang que entelen i desdibuixen les seves faccions, són netedat nostra.

Senyor, que jo em decideixi a arrencar, mitjançant la penitència, la trista careta que m'he forjat amb les meves misèries... Aleshores, només aleshores, pel camí de la contemplació i de l'expiació, la meva vida anirà copiant fidelment els trets de la teva vida. Ens anirem assemblant més i més a Tu.

Cada un de nosaltres serà un altre Crist, el mateix Crist, ipse Christus.

Punts de meditació

1. Els nostres pecats foren la causa de la Passió: d'aquella tortura que deformava el semblant amabilíssim de Jesús, perfectus Deus, perfectus homo. I són també les nostres misèries les que ara ens priven de contemplar el Senyor, i ens presenten opaca i contrafeta la seva figura.

Quan tenim la vista tèrbola, quan els ulls s'ennuvolen, necessitem anar a la llum. I Crist ha dit: ego sum lux mundi (Ioh., VIII, 12), jo sóc la llum del món. I afegeix: el qui em segueix no camina a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.

o o o


2. Tracta la Humanitat Santíssima de Jesús... I Ell posarà en la teva ànima una fam insaciable, un desig «desbaratat» de contemplar la seva Faç.

En aquest deler —que no és possible d'apaivagar a la terra—, trobaràs moltes vegades el teu consol.

o o o


3. Escriu Sant Pere: per Jesucrist, Déu ens ha donat les grans i precioses gràcies que havia promès, per fer-nos partícips de la naturalesa divina (2 Pet I, 4).

Aquesta divinització no significa pas que deixem de ser humans... Homes, sí, però amb horror al pecat greu. Homes que abominen de les faltes venials, i que, encara que experimenten cada dia la seva pròpia flaquesa, coneixen també la fortitud de Déu.

Així res no podrà detenir-nos: ni els respectes humans, ni les passions, ni aquesta carn que es rebel·la perquè som uns roïns, ni la supèrbia, ni... la soledat.

Un cristià no està mai sol. Si et sents abandonat, és que no vols mirar aquest Crist que passa tan a prop... potser amb la Creu.

o o o


4. Ut in gratiarum semper actione maneamus! Déu meu, gràcies, gràcies per tot: per allò que em contraria, per allò que no entenc, per allò que em fa patir!

Els cops són necessaris per a arrencar el que sobra del gran bloc de marbre. Així és com Déu esculpeix en les ànimes la imatge del seu Fill. Agraeix al Senyor aquestes delicadeses!

o o o


5. Quan els cristians ho passem malament, és que no donem a aquesta vida tot el sentit diví que té.

Allà on la mà sent la punxada de les espines, els ulls descobreixen un ram de roses esplèndides, plenes d'olor.

Anterior Següent