X Estació: Despullen Jesús de les seves vestidures

En arribar el Senyor al Calvari, li donen per beure un poc de vi barrejat amb fel, com un narcòtic, que minvi una mica el dolor de la crucifixió. Però Jesús, després de tastar-ho per agrair aquell piadós servei, no se l'ha volgut beure (cfr. Mt., XXVII, 34). Es lliura a la mort amb la plena llibertat de l'Amor.

En acabat, els soldats despullen Jesús dels seus vestits.

Des de la planta dels peus fins al cap, no hi ha en Ell res de sa. Ferides, inflors, nafres infectes, que no han estat curades, ni embenades, ni suavitzades amb oli (Is., I, 6).

Els botxins li prenen els vestits i els divideixen en quatre parts. Però la túnica és sense costura, i per això diuen:

—No l'esquincem, juguem-nos-la a la sort, a veure de qui serà (Ioh., XIX, 24).

D'aquesta manera s'ha tornat a complir l'Escriptura: es partiren entre ells els meus vestits i sortejaren la meva túnica (Ps., XXl, 19).

És l'espoliació, el despullament, la pobresa més absoluta. Res més no ha restat al Senyor, sinó un tros de fusta.

Per arribar a Déu, Crist es el camí; però Crist és a la Creu, i per pujar a la Creu cal tenir el cor lliure, deseixit de les coses de la terra.

Punts de meditació

1. Des del pretori al Calvari han plogut sobre Jesús els insults de la plebs embogida, el rigor dels soldats, les burles del Sanedrí… Escarnis i blasfèmies… Ni una queixa, ni una paraula de protesta. I tampoc quan sense miraments, li arranquen de la pell els vestits.

Ara veig la meva insensatesa quan m'excuso, i dic tantes paraules vanes. Propòsit ferm: treballar i sofrir pel meu Senyor, en silenci.

2. El cos nafrat de Jesús és veritablement un retaule de dolors…

Per contrast, em vénen a la memòria tantes comoditats, tant de caprici, tanta deixadesa, tanta gasiveria… I aquesta falsa compassió amb què tracto la meva carn.

Senyor!, per la teva Passió i per la teva Creu, dóna'm força per a viure la mortificació dels sentits i arrencar tot allò que m'aparti de Tu.

3. A tu, que et desmoralitzes, et repetiré una cosa molt consoladora: al qui fa allò que pot, Déu no li nega la gràcia. Nostre Senyor és Pare, i si un fill li diu en la quietud del seu cor: Pare meu del Cel, sóc aquí, ajuda'm… Si acudeix a la Mare de Déu que és Mare nostra, va endavant.

Però Déu és exigent. Demana amor de veritat; no vol traïdors. Cal ser fidels a aquesta lluita sobrenatural, que ens fa feliços a la terra a força de sacrifici.

4. Els veritables obstacles que et separen de Crist —la supèrbia, la sensualitat…—, se superen amb oració i penitència. I resar i mortificar-se també és ocupar-se dels altres i oblidar-se d'un mateix. Si vius així, veuràs com et desapareixen la major part dels contratemps.

5. Quan lluitem per a ser veritablement ipse Christus, el mateix Crist, aleshores en la nostra pròpia vida s'entrellacen l'humà i el diví. Tots els nostres esforços —fins i tot els més insignificants— adquireixen un valor etern, perquè van units al sacrifici de Jesús a la Creu.