VII Estació: Cau Jesús per segona vegada

Ja fora de la muralla, el cos de Jesús torna a ser abatut per la feblesa, i cau per segona vegada, entre la cridòria de la multitud i les empentes dels soldats.

La feblesa del cos i l'amargor de l'ànima han fet que Jesús torni a caure. Tots els pecats dels homes —els meus també— pesen sobre la seva Humanitat Santíssima.

Fou ell qui carregà damunt seu les nostres malalties i es carregà els nostres dolors, i nosaltres el tinguérem per castigat, ferit de Déu i humiliat. Fou traspassat per les nostres iniquitats i cruixit pels nostres pecats. El càstig de la nostra salvació pesà sobre ell i en les seves nafres hem estat guarits (Is., LIII, 4-5).

Jesús defalleix, però la seva caiguda ens aixeca, la seva mort ens ressuscita.

A la nostra reincidència en el mal, respon Jesús amb la seva insistència a redimir-nos, amb abundància de perdó. I, perquè ningú no en desesperi, torna a alçar-se fatigosament abraçat a la Creu.

Que els ensopecs i les derrotes ja no ens apartin més d'Ell. Com el nen feble que es llança compungit als braços ferms del seu pare, tu i jo ens aferrarem al jou de Jesús. Només aquesta contrició i aquesta humilitat transformaran la nostra flaquesa humana en fortalesa divina.

Punts de meditació

1. Jesús cau pel pes d'aquella fusta… Nosaltres, per l'atracció de les coses de la terra.

Prefereix esfondrar-se que no pas deixar anar la Creu. Així Crist guareix el desamor que ens abat.

o o o

2. Aquest descoratjament, per què? per les teves misèries? Per les teves derrotes, a vegades contínues? Per una sotragada forta, forta, que no t'esperaves?

Sigues senzill. Obre el cor. Mira que res no és perdut encara. Encara pots tirar endavant, i amb més amor, amb més afecte, amb més fortalesa.

Refugia't en la filiació divina: Déu és el Pare amantíssim. Aquesta és la teva seguretat, el lloc on fondejar: hi pots llençar l'àncora, passi el que passi en la superfície d'aquest mar de la vida. I trobaràs alegria, fortitud, optimisme, victòria!

o o o

3. Tu m'has dit: Pare, ho passo molt malament.

I jo t'he contestat a cau d'orella: pren sobre les teves espatlles un bocinet d'aquesta creu, només un bocí ben petit. I si ni així t'hi veus amb cor… deixa-la tota sencera damunt les espatlles fortes de Crist. I ja des d'ara, repeteix amb mi: Senyor, Déu meu, en les teves mans abandono el passat, el present i el futur, allò que és petit i allò que és gran, el poc i el molt, el que és temporal i el que és etern.

I queda't tranquil.

o o o

4. En alguna ocasió m'he preguntat quin martiri és més gran: el de qui rep la mort per la fe, de mans dels enemics de Déu; o el de qui esmerça els seus anys treballant sense altre punt de mira que servir l'Església i les ànimes, i envelleix somrient, i passa desapercebut…

Per mi, el martiri sense espectacle és més heroic… Aquest és el teu camí.

o o o

5. Per seguir el Senyor, per tractar-lo, hem de trepitjar-nos amb la humilitat, com quan s'aixafen els raïms al cup.

Quan trepitgem la nostra misèria —que això és el que som— és quan Ell s'aposenta a pler en l'ànima. Com a Betània, Ell ens parla, i nosaltres li parlem, en conversa confiada d'amic.

Aquest capítol en un altre idioma