Sinceritat en la direcció espiritual

Coneixeu de sobres les obligacions del vostre camí de cristians, que us conduiran sense aturar-vos i amb calma cap a la santedat; també esteu previnguts contra les dificultats, pràcticament contra totes, per tal com ja s’entreveuen des del començament del camí. Ara insisteixo en el fet que us deixeu ajudar, guiar, per un director d’ànimes, al qual confiareu totes les vostres il·lusions santes i els problemes quotidians que afecten la vida interior, els daltabaixos que sofriu i les victòries.

Mostreu-vos sempre ben sincers en aquesta direcció espiritual: no us feu concessions sense dir-ho, obriu del tot la vostra ànima, sense pors ni vergonyes. Mireu que, si no, aquest camí ral tan planer s’embolica, i allò que al començament no era res, acaba per convertir-se en un nus que us ofega. No us penseu que els qui es perden cauen víctimes d’un fracàs sobtat, cadascun d’ells la va errar ja en els començaments de la sendera, o bé va negligir durant molt de temps la seva ànima, de tal manera que en afeblir-se progressivament la força de les seves virtuts i créixer, en canvi, a poc a poc la dels vicis, va arribar a malmetre’s miserablement… Una casa no s’esfondra de cop per un accident imprevisible: o bé ja hi havia algun defecte en els fonaments, o bé la desídia dels qui l’habitaven es va perllongar molt de temps, talment que els desperfectes petitíssims en un principi, corroïren la fermesa de l’armadura, per la qual cosa, així que arribà la tempesta o es desfermaren les pluges torrencials, va destruir-se sense remei i va posar de manifest la vellesa de l’oblit (Cassià, Collationes, VI, XVII [PL 49, 667-668]).

¿Recordeu el conte del gitano que va anar a confessar-se? No passa d’ésser un conte, un acudit, perquè de la confessió, mai no se’n parla, deixant a part que jo estimo molt els gitanos. Pobret! Estava ben penedit: pare mossèn, jo m’acuso d’haver robat un ronsal… —poca cosa, oi? —; i darrera hi havia una mula…; i darrera un altre ronsal… i una altra mula… I així, fins a vint. Fills meus, passa el mateix amb el nostre capteniment: tot just concedim el ronsal, ve la resta, ve a continuació una rècula de males inclinacions, de misèries que envileixen i avergonyeixen; i un altre tant s’esdevé amb la convivència: hom comença amb una petita desatenció, i s’acaba vivint d’esquena, enmig de la indiferència més corgeladora.