Procurem que augmenti la nostra humilitat. Perquè tan sols una fe humil ens permet que mirem amb una visió sobrenatural. I no hi ha cap altra alternativa. Només són possibles dues maneres de viure a la terra: o es viu una vida sobrenatural, o una vida animal. I tant tu com jo no podem viure més que la vida de Déu, la vida sobrenatural. Què en traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 26). Quin profit en treu, l’home, de tot allò que pobla la terra, de totes les ambicions de la intel·ligència i de la voluntat? Què val això, si tot s’acaba, tot s’esfondra, si són bambolines de teatre totes les riqueses d’aquest món terrenal; si després és l’eternitat per sempre, per sempre, per sempre?

Aquest adverbi —sempre— ha fet gran Teresa de Jesús. Quan ella —una nena— sortia per la porta de l’Adaja, travessant les muralles de la seva ciutat acompanyada del seu germà Rodrigo, per anar a terra de moros perquè fossin decapitats per Crist, xiuxiuejava al germà que es cansava: per sempre, per sempre, per sempre (Cfr. Libro de la vida, 1, 6).

Menteixen els homes quan diuen per sempre en coses temporals. Tan sols és veritat, amb una veritat total, el per sempre de cara a Déu; i així és com tu has de viure, amb una fe que t’ajudi a sentir sabors de mel, dolçors de cel, en pensar en l’eternitat que de debò és per sempre.