La Trinitat Beatíssima

Havíem començat amb pregàries vocals, senzilles, encantadores, que vam aprendre en la nostra infantesa, i que mai no ens agradaria d’abandonar. L’oració, que va començar amb aquesta ingenuïtat pueril, es desenvolupa ara en un canal ample, tranquil i segur, ja que segueix el pas de l’amistat amb Aquell que va afirmar: Jo sóc el camí (Ioh XIV, 6). Si estimem Crist així, si amb una divina gosadia ens refugiem en l’obertura que la llança va deixar en el seu Costat, s’acomplirà la promesa del Mestre: si algú m’estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada (Ioh XIV, 23).

El cor sent necessitat, aleshores, de distingir i adorar cada una de les Persones divines. En certa manera és una descoberta, la que fa l’ànima en la vida sobrenatural, com les d’un marrec que va obrint els ulls a l’existència. I s’entreté amorosament amb el Pare i amb el Fill i amb l’Esperit Sant; i se sotmet fàcilment a l’activitat del Paraclet vivificador, que se’ns dóna sense que ho meresquem: els dons i les virtuts sobrenaturals!