Si us hi fixeu, entre les moltes lloances que foren dites a Jesús pels qui en contemplaren la vida, n’hi ha una que en certa manera les abraça totes. Vull dir aquella exclamació, reblida d’accents d’esbalaïment i d’entusiasme, que la multitud repetia espontàniament en presenciar atònita els seus miracles: bene omnia fecit (Mc VII, 37), tot ho ha fet admirablement bé: els grans prodigis i les coses petites, quotidianes, que no van enlluernar ningú, però que Crist va realitzar amb la plenitud de qui és perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), perfecte Déu i home perfecte.

Tota la vida del Senyor m’enamora. Tinc, a més a més, una debilitat particular pels seus trenta anys d’existència oculta a Betlem, a Egipte i a Natzaret. Aquest temps —llarg— del qual, a l’Evangeli, amb prou feines se’n parla, ens apareix desproveït de significat propi als ulls de qui el considera amb superficialitat. I, això no obstant, sempre he sostingut que aquest silenci sobre la biografia del Mestre és ben eloqüent i enclou lliçons de meravella per als cristians. Van ésser uns anys intensos de treball i d’oració, durant els quals Jesucrist va menar una vida corrent —com la nostra, si així ho volem—, divina i humana alhora; en aquell taller d’artesà, senzill i ignorat, com després davant la multitud, tot ho acomplí a la perfecció.