Llistat de punts

Continua l’escena evangèlica: i li enviaren els seus deixebles —dels fariseus— juntament amb alguns herodians per dir-li: Mestre (Mt XXII, 16). Mireu de quina manera més recargolada li diuen Mestre; fan veure que són admiradors i amics, li dispensen un tractament que es reserva a l’autoritat, de la qual hom espera rebre una ensenyança. Magister, scimus quia verax es (Ibídem), sabem que sou veraç… quina astúcia tan infame! ¿Heu vist un doble sentit més gros? Aneu amb compte, per aquest món. No sigueu cautelosos, desconfiats; però, certament, heu de sentir damunt les espatlles —recordant aquella imatge del Bon Pastor que apareix a les catacumbes— el pes d’aquesta ovella, que no és una ànima sola, sinó l’Església entera, la humanitat entera.

Acceptant airosament aquesta responsabilitat, sereu audaços i sereu prudents per defensar i proclamar els drets de Déu. I aleshores, per l’enteresa del vostre capteniment, molts us consideraran i us diran mestres, sense que vosaltres ho pretengueu: que no busquem la glòria terrena. Però no us estranyeu si, entre tants que se us acosten, s’insinuen aquells que únicament pretenen adular-vos. Graveu en les vostres ànimes això que m’heu sentit repetir tantes vegades: ni les calumnies, ni les murmuracions, ni els respectes humans, ni el què diran, i molt menys les lloances hipòcrites, no ens han d’impedir mai de complir les nostres obligacions.

Continuem el relat de sant Mateu: sabem que dieu la veritat i que ensenyeu de debò el camí de Déu (Ibídem). Mai no acabo de sorprendre’m davant d’aquest cinisme. Es mouen amb la intenció de tòrcer les paraules de Jesús Nostre Senyor, d’atrapar-lo en alguna errada i, en comptes d’exposar planament allò que ells consideraven com un nus insoluble, intenten atordir el Mestre amb lloances que només haurien de sortir de llavis addictes, de cors rectes. M’aturo expressament en aquests matisos, per tal que aprenguem de no ésser recelosos, sinó prudents, perquè no acceptem el frau del fingiment, per bé que sembli revestit de frases o de gests que en si mateixos responen a la realitat, tal com s’esdevé en el passatge que contemplem: Vós no feu distinció, li diuen; Vós heu vingut per a tots els homes; a Vós no us detura res per proclamar la veritat i ensenyar el bé(Cfr. Mt XXII, 16).

Ho torno a dir: prudents, sí; cautelosos, no. Concediu la confiança més absoluta a tothom, sigueu ben nobles. Per mi, val més la paraula d’un cristià, d’un home lleial —em refio del tot de cada un—, que la signatura autèntica de cent notaris unànimes, encara que potser en alguna ocasió m’hagin enganyat per fidelitat a aquest criteri. Més m’estimo exposar-me al fet que un desaprensiu abusi d’aquesta confiança, abans que desposseir ningú del crèdit que mereix com a persona i com a fill de Déu. Us asseguro que mai no m’han defraudat els resultats d’aquesta manera de fer.

Mai no m’he cansat i, amb la gràcia de Déu, no em cansaré mai de parlar d’oració. Fins al 1930, quan s’atansaven a mi, jove sacerdot, persones de totes les condicions —universitaris, obrers, sans i malalts, rics i pobres, sacerdots i seglars—, que miraven d’acompanyar el Senyor de més a prop, sempre els aconsellava: pregueu. I si n’hi havia algun que em responia: no sé ni tan solament com començar, li recomanava que es posés a la presència del Senyor i que li manifestés la seva inquietud, el seu ofec, amb aquesta mateixa queixa: Senyor, que no en sé! I així tants cops, en aquelles humils confidències, es concretava la intimitat amb Crist, un tracte assidu amb Ell.

Han passat molts anys, i no conec cap altra recepta. Si no et consideres preparat, ves a Jesús com ho feien els seus deixebles: ensenyeu-nos de pregar! (Lc XI, 1). Veuràs com l’Esperit Sant ajuda la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit facilita els nostres precs amb gemecs inefables (Rom VIII, 26), que no es poden contar, per tal com no hi ha maneres adients per a descriure’n tota la profunditat.

Quina fermesa que ens ha de donar la Paraula divina! No m’he inventat res, quan —al llarg del meu ministeri sacerdotal— he repetit i repeteixo incansablement aquest consell. És recollit a la Sagrada Escriptura, i d’aquí l’he après jo: Senyor! No em sé dirigir a Vós! Senyor, ensenyeu-nos de pregar! I ve tota aquesta insistència amorosa —llum, foc, ventada impetuosa— de l’Esperit Sant, que encén la flama i la fa capaç de provocar incendis d’amor.