Llistat de punts

No oblideu, però, que estar amb Jesús és, segurament, topar-se amb la seva Creu. Quan ens abandonem en les mans de Déu, és freqüent que Ell ens permeti d’assaborir el dolor, la soledat, les contradiccions, les calúmnies, les difamacions, les burles, per dins i per fora: perquè vol conformar-nos a la seva imatge i semblança, i tolera també que ens diguin bojos i que ens prenguin per necis.

És l’hora d’estimar la mortificació passiva, que ve —oculta o descarada i insolent— quan no l’esperem. Arriben a ferir les ovelles amb els rocs que s’haurien de tirar als llops: el seguidor de Crist experimenta en la seva carn que, aquells qui l’haurien d’estimar, es comporten amb ell d’una manera que va de la malfiança a l’hostilitat, de la sospita a l’odi. El miren amb recel, com a un mentider, perquè no creuen que hi pugui haver una relació personal amb Déu, vida interior; en canvi, amb l’ateu i amb l’indiferent, d’ordinari díscols i desvergonyits, s’emplenen d’amabilitat i de comprensió.

I potser el Senyor permet que el seu deixeble es vegi atacat amb l’arma de les injúries personals, que no és mai honrosa per a qui l’empunya; amb l’ús de llocs comuns, fruit tendenciós i delictuós d’una propaganda aclaparadora i mentidera: perquè això d’estar dotats de bon gust i de mesura, no és cosa de tots.

Els qui sostenen una teologia incerta i una moral relaxada, sense frens; els qui practiquen segons llur caprici personal una litúrgia dubtosa, amb una disciplina de hippies i un govern irresponsable, no és estrany que propaguin, contra els qui només parlen de Jesucrist, zelotípies, sospites, falses denúncies, ofenses, maltractaments, humiliacions, xerrameques i vexacions de tota mena.

Així esculpeix Jesús les ànimes dels seus, sense deixar de donar-los interiorment serenitat i goig, perquè entenen molt bé que —amb cent mentides plegades— els dimonis no són capaços de fer una veritat: i fixa en llurs vides el convenciment que tan sols es trobaran còmodes quan es decideixin a no voler-hi estar.

La Santa Creu

Afany d’adoració, ànsies de desgreuge amb una suavitat assossegada i amb sofriment. Esdevindrà vida en la vostra vida l’afirmació de Jesús: qui no pren la seva creu, i em segueix, no és digne de mi (Mt X, 38). I el Senyor se’ns manifesta com més va més exigent, ens demana reparació i penitència, fins a empènyer-nos a experimentar l’anhel fervent de voler viure per a Déu, crucificat juntament amb Crist (Gal II, 19). Però nosaltres duem aquest tresor en vasos de terrissa, fràgils i trencadissos, a fi que es vegi que la grandesa és del poder de Déu i no pas nostra (2 Cor IV, 7).

En tot patim tribulacions, i si bé no ens angoixen, ens trobem mancats de mitjans, encara que no desesperats o sense recursos; perseguits, per bé que no quedem desemparats; abatuts, encara que no fins a veure’ns perduts; sempre duent arreu en el cos la mortificació de Jesús (2 Cor IV, 8-10).

Ens imaginem que el Senyor, a més a més, no ens escolta, que anem enganyats, que només se sent el monòleg de la nostra veu. Ens trobem sobre la terra sense cap puntal i abandonats del Cel. Tot i així, és vertader i pràctic el nostre horror al pecat, encara que sigui venial. Amb la tossudesa de la Cananea, ens prostrem submisament com ella, que el va adorar, tot implorant: Senyor, socorreu-me (Mt XV, 25). Desapareixerà l’obscuritat, superada per la claror de l’Amor.

És l’hora de clamar: recorda’t de les promeses que m’has fet, per emplenar-me d’esperança; això em consola en el meu no res i m’omple la vida de fortalesa (Cfr. Ps CXVIII, 49-50). Nostre Senyor vol que comptem amb Ell, per a tot: ens adonem amb evidència que sense Ell no podem fer res (Cfr. Ioh XV, 5), i que amb Ell podem fer-ho tot (Cfr. Phil IV, 13). Es confirma la nostra decisió d’anar sempre en la seva presència (Cfr. Ps CXVIII, 168).

Amb la claredat de Déu en l’enteniment, que sembla inactiu, ens resulta indubtable que, si el Creador té cura de tothom —dels seus enemics i tot— quanta més no en tindrà dels amics! Ens convencen que no hi ha mal, ni contradicció, que no es converteixi en bé: així s’assenten més fermament en el nostre esperit, l’alegria i la pau, que cap altre motiu humà no ens podrà arrencar, per tal com aquestes visitacions sempre ens deixen quelcom de seu, quelcom diví. Lloarem el Senyor Déu Nostre, que ha fet en nosaltres coses admirables (Cfr. Iob V, 9), i comprendrem que hem estat creats amb capacitat per posseir un tresor infinit (Cfr. Sap VII, 14).