Llistat de punts

Començar, ho fan molts; acabar, pocs, i entre aquests pocs hem d’estar els qui procurem captenir-nos com a fills de Déu. No ho oblideu: solament la tasca acabada amb amor, ben enllestida, mereix aquell aplaudiment del Senyor, que podem llegir a la Sagrada Escriptura: val més l’acabament d’una obra que el seu principi (Eccli VII, 9).

Potser en d’altres converses ja m’heu sentit contar aquesta anècdota; sigui com sigui, m’interessa de recordar-vos-la novament perquè és molt gràfica, alliçonadora. En una ocasió jo cercava en el Ritual Romà la fórmula per a beneir l’última pedra d’un edifici, que és la important, ja que recull, com un símbol, el treball dur, esforçat i perseverant de moltes persones, durant molts anys. Em vaig endur una sorpresa en veure que no existia; calia conformar-se amb una benedictio ad omnia, amb una benedicció genèrica. Us confesso que em semblava impossible que es donés aquesta llacuna, i vaig repassar a poc a poc, bé que inútilment, l’índex del Ritual.

Hi ha molts cristians que han perdut el convenciment que la integritat de Vida, reclamada pel Senyor als seus fills, exigeix una autèntica cura en la realització de les tasques que els són pròpies, que ells han de santificar, descendint fins als detalls més petits.

No podem oferir res al Senyor que, dins les pobres limitacions humanes no sigui perfecte, sense màcula, fet atentament així mateix en els detalls més mínims: Déu no accepta les potineries. No oferiu res que tingui defectes, ens amonesta l’Escriptura Santa, puix que no seria digne d’Ell (Lev XXII, 20). Per això, el treball de cadascú, aquesta feina que ocupa les nostres jornades i energies, ha de ser una ofrena digna per al Creador, operatio Dei, treball de Déu i per a Déu: en un mot, un quefer acomplert, impecable.

El treball, participació del poder diví

Des del començament de la seva creació, l’home —no m’ho invento jo— ha hagut de treballar. N’hi ha prou amb obrir la Sagrada Bíblia a les primeres planes, i hi podrem llegir que —abans que el pecat entrés en la humanitat i, com a conseqüència d’aquesta ofensa, la mort i les penalitats i les misèries (Cfr. Rom V, 12) — Déu va formar Adam amb el fang de la terra, i va crear per a ell i per a la seva descendència aquest món tan bell, ut operaretur et custodiret illum (Gen II, 15), a fi que el treballés i el custodiés.

Ens hem de convèncer, doncs, que el treball és una estupenda realitat, que ens és imposat com una llei inexorable a la qual tots, d’una manera o d’una altra estem sotmesos, encara que n’hi hagi alguns que pretenguin d’eximir-se’n. Apreneu-ho bé: aquesta obligació no ha sorgit pas com una seqüela del pecat original, ni tampoc no es redueix a una troballa dels temps moderns. Es tracta d’un mitjà necessari que Déu ens confia aquí a la terra, dilatant-nos els dies i fent-nos partícips del seu poder creador, perquè ens guanyem el pa i collim alhora fruits per a la vida eterna (Ioh IV, 36): l’home neix per a treballar, com els ocells neixen per a volar (Job V, 7).

Em direu que han passat molts segles i que són molt pocs els qui pensen així; que la majoria, si de cas, s’afanyen per motius ben diversos: els uns, pels diners; d’altres per mantenir una família; i d’altres, per aconseguir una certa posició social, per desenvolupar llurs capacitats, per satisfer les seves passions desordenades, per contribuir al progrés social. I, en general, amb les seves ocupacions és com si s’enfrontessin amb una necessitat de la qual no poden evadir-se.

Davant aquesta visió obtusa, egoista, baixa, tu i jo ens hem de recordar, i hem de recordar-ho als altres que som fills de Déu, als quals, com a aquells personatges de la paràbola evangèlica, el nostre Pare ha adreçat una idèntica invitació: fill, vés a treballar a la vinya (Mt XXI, 28). Us asseguro que si ens entossudim cada dia a considerar així les nostres obligacions personals, com un requeriment diví, aprendrem d’enllestir la feina amb la major perfecció humana i sobrenatural de què siguem capaços. Potser en alguna ocasió ens rebel·larem —com el fill gran que respongué: no vull anar-hi— (Mt XXI, 29), però sabrem reaccionar, penedits, i ens dedicarem amb un esforç més gran al compliment del deure.

Perdoneu-me aquesta digressió i, encara que no ens hàgim apartat del tema, reprenguem el fil conductor. Convenceu-vos que la vocació professional és part essencial, inseparable, de la vostra condició de cristians. El Senyor us vol sants al lloc on us trobeu, en l’ofici que hàgiu triat pels motius que sigui: a mi, tots em semblen bons i nobles —mentre no s’oposin a la llei divina—, i capaços d’ésser elevats al pla sobrenatural, és a dir, empeltats en aquest corrent d’Amor que defineix la vida d’un fill de Déu.

No puc evitar una certa inquietud quan algú, en parlar de la seva feina, posa cara de víctima, afirma que d’hores al dia li n’absorbeix qui-sap-les i, en veritat, no arriba a fer ni la meitat de la feina de molts dels seus companys de professió que, al cap i a la fi, potser es mouen per criteris egoistes o bé, si més no, merament humans. Tots els qui som aquí, mantenint un diàleg personal amb Jesús, exercim una ocupació ben precisa: metge, advocat, economista… Penseu una mica en els col·legues vostres que es destaquen pel prestigi professional, per l’honradesa, pel servei abnegat: ¿que no esmercen moltes hores de la jornada —i fins i tot de la nit— en aquesta feina? Que no tenim res a aprendre d’ells?

Mentre parlo, jo també examino la meva conducta i us confesso que, en plantejar-me aquesta pregunta, sento un xic de vergonya i el desig immediat de demanar perdó a Déu, pensant en la meva resposta tan feble, tan llunyana de la missió que Déu ens ha confiat en el món. Crist —escriu un Pare de l’Església— ens ha deixat perquè fóssim com llànties; perquè ens convertíssim en mestres dels altres; perquè actuéssim com a ferment; perquè visquéssim com àngels entre els homes, com adults entre els nens, com espirituals entre gent solament racional; perquè fóssim llavor; perquè donéssim fruit. No caldria obrir la boca si la nostra vida resplendís així. Sobrarien les paraules si mostréssim les obres. No hi hauria ni un sol pagà si nosaltres fóssim veritablement cristians (St. Joan Crisòstom, In Epistolam 1 ad Timotheum homiliae, X, 3 [PG 62, 551]).

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).