Llistat de punts

Virtuts humanes

Una certa mentalitat laïcista i altres maneres de pensar que podríem dir pietistes, coincideixen a no considerar el cristià com a home enter i ple. Per als primers, les exigències de l’Evangeli sufocarien les qualitats humanes; per als altres, la naturalesa caiguda posaria en perill la puresa de la fe. El resultat és el mateix: desconèixer la profunditat de l’Encarnació de Crist, ignorar que el Verb es féu carn, home, i habità entre nosaltres (Ioh I, 14).

La meva experiència d’home, de cristià i de sacerdot m’ensenya tot el contrari: no hi ha cor, per molt ficat que estigui en el pecat, que no amagui, talment el caliu dins la cendra, una brasa de noblesa. I quan he colpejat en aquests cors, d’un a un, tot sol i amb la paraula de Crist, sempre han respost.

En aquest món, n’hi ha molts que no es fan amb Déu; són criatures que potser no han tingut ocasió d’escoltar la paraula divina o que l’han oblidada. Però llurs disposicions són humanament sinceres, lleials, compassives, honrades. I jo m’atreveixo a afirmar que qui reuneix aquestes condicions està a punt d’ésser generós amb Déu, perquè les virtuts humanes componen el fonament de les sobrenaturals.

No n’hi ha prou, certament, amb aquesta capacitat personal: ningú no se salva sense la gràcia de Crist. Però si l’individu conserva i conrea un principi de rectitud, Déu li aplanarà el camí; i podrà ésser sant perquè ha sabut viure com un home de bé.

Potser haureu observat altres casos, en un cert sentit contraposats: tants que n’hi ha que es diuen cristians —perquè han estat batejats i reben uns altres Sagraments—, però que es mostren deslleials, mentiders, insincers, superbiosos… I cauen de cop. Semblen estels que brillen un moment en el cel i, tot d’una, es precipiten irremissiblement.

Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem —hi insisteixo— molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.

No sabria determinar quina és la principal virtut humana: depèn del punt des d’on es miri. A més, la qüestió resulta ociosa, per tal com no consisteix a practicar una virtut o bé unes quantes: cal lluitar per adquirir-les i practicar-les totes. Cada una d’elles s’enllaça amb les altres, i així, l’esforç d’ésser sincers, ens fa justos, alegres, prudents, serens.

Tampoc no m’acaben de convèncer aquestes formes de raonar, que distingeixen les virtuts personals de les virtuts socials. No hi pot haver cap virtut que pugui facilitar l’egoisme; cada una redunda necessàriament en bé de la nostra ànima i de les ànimes dels qui ens volten. Homes, tots nosaltres, i tots fills de Déu, no podem concebre la nostra vida com la delerosa preparació d’un brillant currículum, d’una lluïda carrera. Tots ens hem de sentir solidaris i, en l’ordre de la gràcia, estem units pels llaços sobrenaturals de la Comunió dels Sants.

Ensems, hem de considerar que la decisió i la responsabilitat estan en la llibertat personal de cadascú, i per això les virtuts també són radicalment personals, de la persona. Això no obstant, en aquesta batalla d’Amor ningú no lluita sol —ningú no és un vers aïllat, acostumo a repetir-: d’alguna manera, tots ens ajudem o ens perjudiquem. Tots som anelles d’una mateixa cadena. Ara demana amb mi, a Déu Nostre Senyor, que aquesta cadena ens ancori al seu Cor, fins que arribi el dia de contemplar-lo cara a cara en el Cel per sempre.

Si el cristià lluita per adquirir aquestes virtuts, la seva ànima es disposa a rebre eficaçment la gràcia de l’Esperit Sant: i les bones qualitats humanes es reforcen per les mocions que el Paràclit posa en la seva ànima. La Tercera Persona de la Trinitat Beatíssima —dolç hoste de l’ànima (Seqüència Veni, Sancte Spiritus)— regala els seus dons: do de saviesa, d’enteniment, de consell, de fortalesa, de ciència, de pietat, de temor de Déu (Cfr. Is XI, 2).

Hom nota aleshores el goig i la pau, la pau joiosa, l’alegria interior amb la virtut humana de l’alegria. Quan ens imaginem que tot s’esfondra davant els nostres ulls, no s’esfondra res, perquè Vós sou, Senyor, la meva força (Ps XLII, 2). Si Déu habita en la nostra ànima, tota la resta, per important que sembli, és accidental, transitòria: en canvi, nosaltres, en Déu, som la permanència.

L’Esperit Sant, amb el do de pietat, ens ajuda a considerar-nos amb certesa fills de Déu. I els fills de Déu, per què hem d’estar tristos? La tristesa és l’escòria de l’egoisme; si volem viure per al Senyor, no ens mancarà l’alegria, ni que descobrim les nostres errades i les nostres misèries. L’alegria penetra en la vida d’oració, fins que no tenim més remei que prorrompre en cants: perquè estimem, i cantar és cosa d’enamorats.

Si vivim així, realitzarem en el món una tasca de pau (Cfr. Gal V, 22); sabrem fer amable als altres el servei al Senyor, perquè Déu estima el qui dóna amb alegria (2 Cor IX, 7). El cristià és un més dins la societat, però del seu cor desbordarà el goig de qui es proposa complir, amb l’ajut constant de la gràcia, la Voluntat del Pare: I no se sent víctima, ni disminuït, ni coartat. Camina amb el cap alt, perquè és home i és fill de Déu.

La nostra fe confereix tot el seu relleu a aquestes virtuts que ningú no hauria de deixar de conrear. Ningú no pot superar el cristià en humanitat. Per això, qui segueix Crist és capaç —no pas per mèrit propi, sinó per gràcia del Senyor— de comunicar als qui el volten allò que a vegades pressenten, bé que no arribin a entendre-ho: que la veritable felicitat, l’autèntic servei al proïsme, depèn només del Cor del Nostre Redemptor, perfectus Deus, perfectus homo.

Acudim a Maria, Mare nostra, la criatura més excel·lent que ha sortit de les mans de Déu. Demanem-li que ens faci homes de bé i que aquestes virtuts humanes, encastades en la vida de la gràcia, es converteixin en la millor ajuda per a aquells qui, com nosaltres, treballen en el món per la pau i la felicitat de tots.

Sigueu molts nens! Com més, millor. Us ho diu l’experiència d’aquest sacerdot, que ha hagut d’aixecar-se molts cops de terra al llarg d’aquests trenta-sis anys —que llargs i que curts se m’han fet!—, de procurar complir una Voluntat precisa de Déu. Una cosa m’ha ajudat sempre: que continuo essent un nen, i que em poso contínuament a la falda de la meva Mare i en el Cor de Crist, el meu Senyor.

Les grans caigudes, les que causen serioses destrosses en l’ànima, i de vegades amb resultats gairebé sense remei, vénen sempre de la supèrbia de creure que som grans, autosuficients. En aquests casos, predomina en la persona com una mena d’incapacitat de demanar ajut a qui el pot donar: no tan sols a Déu; a l’amic, al sacerdot. I aquella pobra ànima, aïllada en la seva desgràcia, s’enfonsa en la desorientació, en el descoratjament.

Preguem a Déu, ara mateix, que no permeti mai que ens sentim satisfets, que acreixi sempre en nosaltres l’ànsia del seu auxili, de la seva paraula, del seu Pa, del seu consol, de la seva fortalesa; rationabile, sine dolo lac concupiscite: fomenteu la fam, l’aspiració d’ésser com nens. Convenceu-vos que és la millor manera de vèncer la supèrbia.

Persuadiu-vos que és l’únic remei per tal que la nostra manera d’obrar sigui bona, sigui gran, sigui divina. De debò us dic que si no canvieu i no us feu com els nens, no entrareu pas al regne del Cel (Mt XVIII, 3).

Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.