Llistat de punts

Considerem ara per uns instants els textos d’aquesta Missa del dimarts de Passió. Pensem de quina manera els homes es deïfiquen. Perquè cal que sapiguem distingir la deïficació bona de la deïficació dolenta. Parlarem d’humilitat, ja que aquesta és la virtut que ens ajuda a conèixer, simultàniament, la nostra misèria i la nostra grandesa.

La nostra misèria ressalta amb prou evidència. No vull dir les limitacions naturals: tantes grans aspiracions en les quals l’home somia i que, en canvi, mai no farà efectives, mal que sigui per falta de temps. Penso més aviat en allò que fem malament, en les caigudes, en les errades que podrien evitar-se i no s’eviten. Contínuament experimentem la nostra ineficàcia personal. Però, de vegades, sembla com si s’ajuntessin totes aquestes coses, com si se’ns manifestessin amb un major relleu, perquè ens adonem de la poqueta cosa que arribem a ser. Què hem de fer?

Expecta Dominum (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), espera en el Senyor; viu de l’esperança, ens suggereix l’Església, amb amor i amb fe. Viriliter age (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]), comporta’t baronívolament. Què hi fa que siguem criatures de fang, si tenim l’esperança posada en Déu? I si mai una ànima sofreix una caiguda, un retrocés —cosa que no cal pas que s’esdevingui—, s’hi posa remei, com se sol fer en la vida ordinària amb la salut del cos, i tornem-hi!

¿No us heu fixat en les famílies, quan conserven una peça decorativa de valor i fràgil —un gerro, posem per cas—, com en tenen cura perquè no es trenqui? Fins que arriba un dia que el nen, tot jugant el tira a terra, i aquell record preciós s’esmicola en mil trossos. El disgust és gran, però de seguida ve l’adob; es recompon, s’enganxa amb tot el mirament i, un cop restaurat, a la fi és tan bonic com abans.

Però, quan l’objecte és de terrissa o només de terra cuita, generalment n’hi ha prou amb unes grapes de ferro o de qualsevol altre metall, que mantindran els trossos units. I l’atuell, reparat així, cobra un encís original.

Portem això a la vida interior. Davant les nostres misèries i els nostres pecats, davant els nostres errors —bé que, per la gràcia divina, siguin de poc pes—, anem a l’oració i diguem al nostre Pare: Senyor, en la meva pobresa, en la meva fragilitat, en aquest fang meu d’atuell trencat, Senyor, poseu-m’hi unes grapes i —amb el meu dolor i amb el vostre perdó— seré més fort i més agraciat que no pas abans! Una oració consoladora, per repetir-la quan s’esmicoli aquest pobre fang nostre.

Que no ens sorprengui pensar que som tan trencadissos, que no ens sobti si comprovem que el nostre capteniment s’esbocina per un no res; confieu en el Senyor, que té l’auxili sempre preparat: el Senyor és la meva llum i la meva salvació, qui em pot fer mal? (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]). Ningú: tractant així el nostre Pare del Cel, no tinguem por de ningú ni de res.

Humilitat i alegria

Deslliureu-me de tot el que hi ha de dolent i pervers en l’home (Cfr. Ps XLII, 1 [Gradual de la Missa]). Novament el text de la Missa ens parla de la deïficació bona: destaca davant els nostres ulls la mala pasta de què som fets, amb totes les malvades inclinacions; i en acabat suplica: emitte lucem tuam (Ps XLII, 3 [Gradual de la Missa]) envieu la vostra llum i la vostra veritat que m’han guiat i conduït a la vostra muntanya santa. No em fa res de dir-vos que m’he emocionat en recitar aquestes paraules del Gradual.

¿Com ens hem de captenir per adquirir aquesta deïficació bona? Llegim a l’Evangeli que Jesús no volia anar a Judea perquè els jueus el cercaven per matar-lo (Ioh VII, 1). Ell, que amb un desig de la seva voluntat podria eliminar els seus enemics, també hi posava els mitjans humans. Ell, que era Déu i que en tenia prou amb una decisió seva per a canviar les circumstàncies, ens ha deixat una lliçó encantadora: no va anar a Judea. Els seus parents li van dir: no et quedis aquí, i vés-te’n a Judea, perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas (Ioh VII, 3). Pretenien que en fes un espectacle. Ho veieu? ¿Veieu què és una lliçó de deïficació bona i de deïficació dolenta?

Deïficació bona: que esperin en Vós —canta l’Ofertori— els qui us coneixen, perquè Vós no abandoneu els qui us busquen (Ps IX, 11). I ve la joia d’aquella terrissa carregada de grapes, perquè no oblida mai les oracions dels pobles (Ps IX, 13), dels humils.

La pietat, tracte de fills

La pietat que neix de la filiació divina és una actitud profunda de l’ànima, que acaba per informar l’existència entera: es troba present en tots els pensaments, en tots els desigs, en tots els afectes. ¿No havíeu observat que en les famílies, els fills imiten els pares, fins i tot sense adonar-se’n: en repeteixen els gestos, els costums, coincideixen en tantes maneres de captenir-se?

Doncs això mateix s’esdevé en la conducta del bon fill de Déu: s’arriba a atènyer també —sense saber-ne el com, ni per quin camí— aquesta deïficació meravellosa, que ens ajuda a enfocar els esdeveniments amb el relleu sobrenatural de la fe; un estima tots els homes talment com els estima el Nostre Pare del Cel i —això és el que més compta— s’obté una empenta nova en l’esforç quotidià per acostar-nos al Senyor. Tant se val que hi hagi misèries, hi insisteixo, ja que aquí hi ha els braços amorosos del Nostre Pare Déu per a aixecar-nos.

Si us hi fixeu, hi ha una gran diferència quan cau un nen i quan cau una persona gran. Per als nens, la caiguda d’ordinari no té importància: ensopeguen tan sovint! I si se’ls escapen llàgrimes, el pare els diu: els homes no ploren. Així s’acaba l’incident, amb l’afany del noi per complaure son pare.

Mireu, en canvi, què passa si perd l’equilibri un home adult i cau a terra de bocaterrosa. Si no fos per la llàstima, provocaria hilaritat, rialles. Però pot ser que, a més a més, el cop tingui conseqüències greus, i que en un ancià fins i tot produeixi una fractura irreparable. En la vida interior, ens convé a tots ésser quasi modo geniti infantes, com aquests petitons, que semblen de goma, que frueixen fins i tot amb les patacades ja que de seguida s’aixequen i reprenen les corredisses; i tampoc no els manca —quan cal— el consol dels pares.

Si procurem comportar-nos com ells, els tomballons i els fracassos —d’altra banda inevitables— en la vida interior no desembocaran mai en amargor. Reaccionarem amb dolor però sense descoratjament, i amb un somrís que brolla, com aigua neta, de l’alegria de la nostra condició de fills d’aquest Amor, d’aquesta grandesa, d’aquesta saviesa infinita, d’aquesta misericòrdia, que és el nostre Pare. Durant els meus anys de servei al Senyor, he après d’ésser fill petit de Déu. I això us demano a vosaltres: que sigueu quasi modo geniti infantes, nens que desitgen la paraula de Déu, el pa de Déu, l’aliment de Déu, la fortalesa de Déu, perquè ens comportem en endavant com a homes cristians.

Sigueu molts nens! Com més, millor. Us ho diu l’experiència d’aquest sacerdot, que ha hagut d’aixecar-se molts cops de terra al llarg d’aquests trenta-sis anys —que llargs i que curts se m’han fet!—, de procurar complir una Voluntat precisa de Déu. Una cosa m’ha ajudat sempre: que continuo essent un nen, i que em poso contínuament a la falda de la meva Mare i en el Cor de Crist, el meu Senyor.

Les grans caigudes, les que causen serioses destrosses en l’ànima, i de vegades amb resultats gairebé sense remei, vénen sempre de la supèrbia de creure que som grans, autosuficients. En aquests casos, predomina en la persona com una mena d’incapacitat de demanar ajut a qui el pot donar: no tan sols a Déu; a l’amic, al sacerdot. I aquella pobra ànima, aïllada en la seva desgràcia, s’enfonsa en la desorientació, en el descoratjament.

Preguem a Déu, ara mateix, que no permeti mai que ens sentim satisfets, que acreixi sempre en nosaltres l’ànsia del seu auxili, de la seva paraula, del seu Pa, del seu consol, de la seva fortalesa; rationabile, sine dolo lac concupiscite: fomenteu la fam, l’aspiració d’ésser com nens. Convenceu-vos que és la millor manera de vèncer la supèrbia.

Persuadiu-vos que és l’únic remei per tal que la nostra manera d’obrar sigui bona, sigui gran, sigui divina. De debò us dic que si no canvieu i no us feu com els nens, no entrareu pas al regne del Cel (Mt XVIII, 3).

Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.

La misèria i el perdó

Tant s’ha acostat el Senyor a les criatures, que tots guardem en el cor anhels d’altura, afanys de pujar molt amunt, de fer el bé. Si remoc en tu ara aquestes aspiracions, és perquè vull que et convencis de la seguretat que Ell ha posat en la teva ànima: si el deixes fer, serviràs —on ets— com un instrument útil, amb una eficàcia insospitada. Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos —conseqüència de la naturalesa caiguda— un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes —les de cada dia—, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem —una brega que durarà fins a la mort—, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé —no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia—, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món (1 Ioh II, 1-2), perquè assolim la Victòria.

Endavant, passi el que passi! Ben agafat al braç del Senyor considera que Déu no perd batalles. Si t’allunyes d’Ell per qualsevol motiu, reacciona amb la humilitat de començar i de tornar-hi; de fer de fill pròdig cada jornada, fins i tot repetidament en les vint-i-quatre hores del dia; d’ajustar el teu cor contrit en la Confessió, veritable miracle de l’Amor de Déu. En aquest Sagrament meravellós, el Senyor et neteja l’ànima i t’inunda d’alegria i de força perquè no defalleixis en la lluita, i perquè retornis sense cansament a Déu, ni que tot et sembli fosc. A més, la Mare de Déu, que és també Mare nostra, et protegeix amb la seva sol·licitud maternal, i et consolida en les teves petjades.